L’any del Senyor de 1561 va començar amb molt bones perspectives per als corsaris berberiscs. La llarga guerra que per mar i terra mantenien l’Imperi Otomà -del que eren aliats- i la Monarquia Hispànica s’estava decantant de part dels turcs. D’ença que Soleiman I arribà al poder, el 1520, just un any després que Carles I fos coronat rei de Castella i Aragó, els turcs no havien deixat d’expandir els seus dominis, per via de conquesta o d’aliança, a costa tant de cristians com de musulmans: havien expulsat els cavallers de Sant Joan dels seu bastió de la Mediterrània oriental -la illa de Rodes-,  derrocat els sultans d’Egipte, conquerit territoris als perses i als regnes Cristians dels Balcans, fins i tot acabant amb el regne d’Hongria i ocupant Budapest. L’única força capaç d’aturar-los temporalment havia resultat ser la de la Monarquia Hispànica, combinada amb el Sacre Imperi, gràcies al esforç continuat de Carles I d’Espanya -Carolus V Caesar Imperator-, i del seu fill, Felip II.

Una guerra tan llarga tenia períodes de descans. A terra, les campanyes no començaven fins a la primavera, per raó de que els camins dels Balcans i el centre d’Europa eren impracticables amb pluja i neu per les feixugues peces d’artilleria que acompanyaven el exèrcits turcs. Igualment, la mar Mediterrània era territori perillós per a les fràgils galeres de guerra entre el mesos d’octubre i març. Però no deixava de ser una guerra continuada. No hi havia comerç i els contactes entre una i altra banda eren mínims.

Els plans dels berberiscs

Tots el hiverns tenien lloc a Constantinopla discussions sobre la campanya de la primavera propera. Seria millor colpejar els Habsburgs a Àustria, els cavallers de Sant Joan a Malta, el perses a Mossul o els espanyols a Sicília? O potser rompre el tractat amb el venecians i atacar Candia? Des de la presa de Belgrad, el 1521, i de Rodes, el 1522, el turcs sempre havien duit a terme la guerra ofensiva, mai no s’havien hagut de defensar.  Els espanyols havien tengut èxits, sí, havien conquerit Tunis el 1535, però això va ser abans que els petits regnes de la costa nord d’Àfrica es posassin baix l’aixopluc dels otomans. Després que Khaireddin Barbarrotja s’aliàs amb els turcs tot havia anat de malament a pitjor. La Mediterrània oriental només era transitada pels venecians, i això perquè pagaven tribut al sultà, i a l’occidental el percentatge d’embarcacions de tot tipus capturades per els berberiscs era impressionant. Fins i tot la flota turca va passar l’hivern de 1543 a 1544 a Toulon, gràcies a la aliança entre els turcs i els francesos, podent així començar la campanya de depredació d’aquell any  molt més prest del que era habitual.

 I com així l’any de 1561 es presentava amb bones perspectives pels corsaris berberiscs? Idò perquè l’estiu de l’any anterior els espanyols havien muntat una ofensiva contra els berberiscs que havia acabat amb desastre total a les arenes de la illa de Djerba, a Tunis, quan va arribar per sorpresa la flota turca. En aquell moment, els cadàvers de milers d’espanyols morts pels turcs a Djerba formaven una muntanya de carn i ossos en descomposició, una muntanya que quedaria com a memorial de la victòria segons pareix fins després de la conquesta de Tunis pels francesos. Així que els cranis blanquejats d’aquells desgraciats varen quedar allà per espai de quasi 300 anys. Hi hauria cranis de mallorquins, allà a Djerba? Segur, potser fins i tot de sollerics, allà a aquells arenals, tan lluny de les muntanyes…

Per tant, a la cort de Felip II, que havia succeït son pare com a cap de la Monarquia Hispànica, no com a Emperador, es tenia com a inevitable un nou desastre per aquella primavera o estiu del 1561. No hi havia flota, el que significava que si els turcs assetjaven Malta, o Tunis, o fins i tot Menorca, no es podria muntar una operació de relleu de la guarnició assetjada, ni portar-li queviures.

No obstant això, a Alger, principal base dels corsaris, no ni havia cap de requeriment dels otomans de fer operacions combinades amb la seva flota. No hi havia cap projecte de setge, cap projecte de conquesta. Soleiman volia aprofitar la impossibilitat d’un atac cristià a la Mediterrània occidental per pressionar altres fronts. Potser un error, devien pensar els berberiscs, però no els importava gaire. No els importava perquè una campanya imperial suposava moltes pèrdues d’homes i material per obtenir un premi que no era segur. Comercialment, podia ser una empresa ruïnosa. 

Sucoses campanyes de terror

En canvi, la campanya de terror típica dels berberiscs sí que donava fruit, i molt. Les costes dels regnes mediterranis de la Monarquia -Castella, València, Catalunya, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, i les dels seus aliats -Gènova, Toscana i el Papa- feien pràcticament impossible tenir les exigües forces de defensa allà a on calia. El sistema de torres i fortaleses que devia protegir  aquests milers de quilòmetres de costes encara no s’havia començat a definir, i molt menys a construir. Aquelles ciutats costaneres que tenien murades les tenien completament obsoletes, fortificacions medievals que no podien aguantar l’embat dels canons turcs.  L’audàcia del berberiscs davant aquest deficient sistema defensiu no tenia límits. El 1534, per exemple, Barbarroja havia pres per assalt el palau de Giulia Gonzaga, considerada la dona més formosa de la Cristiandat, pensant en oferir-la com a present a Soleiman. Giulia va escapar per la finestra i cavalcant sense aturar vestida només amb la camisa de nit.

Els amos de la Mediterrània

La típica campanya de terror tenia dos objectius: un era estratègic, fer saber als habitants de tota la Mediterrània qui eren els amos. No hi havia internet però les noticies s’escampaven ben aviat. De seguida tothom sabia dels captius fet a tal i tal lloc de Itàlia o d’Espanya. El segon objectiu era econòmic per partida doble. Amb una inversió relativament baixa, els berberiscs capturaven cristians que eren transportats a Alger i venuts com a esclaus. Això, a unes ciutats sense una necessitat massa elevada de ma d’obra gratuïta, no hauria estat una activitat brutalment lucrativa. El que era realment lucratiu era demanar rescat pels captius. Això feia arribar or de la Monarquia al nord d’Àfrica. Un flux constant d’or que empobria encara més els pobles d’origen d’aquells desgraciats.

I qui eren els berberiscs? Una mescla abigarrada de nordafricans i renegats europeus, reforçada per un percentatge d’otomans, guerrers genissars. Una societat a la que, a diferencia de a Europa, un esclau es podia convertir en rei. Una societat basada en un grup de marinos excepcionals, els rais corsaris, i els seus oficials, que duien a terme les tasques més especifiques i tècniques requerides per fer d’una galiota una arma de guerra excepcional. Tan excepcionals eren que Felip II va ordenar que tot rais capturat fos executat immediatament i que els seus oficials no podien ser intercanviats per captius cristians. Això significava perdre molt de doblers…

La campanya de terror de 1561 va esser com tantes altres. Els berberiscs d’Alger tenien unes trenta galiotes en total. Una galiota cristiana era similar a una galera, però més petita. Una galiota berberisca podia tenir les dimensions d’una galera, però era més falaguera i el seu buc feia menor alçada damunt l’aigua que el de una galera. La típica galiota berberisca tenia uns 24 metres d’eslora i uns quatre de mànega, amb devuit bancs de remers per costat, dos remers per banc. O sigui, no era més llarga que una golondrina, només un poc més llarga que un bou, però més estreta i portava 64 remers.

90 persones per embarcació

Com que quasi tota la coberta estava ocupada pels remers, no hi havia lloc més que per unes 25 persones més, que doblaven com a soldats i mariners. La majoria dels remers també feien de soldats, perquè només uns pocs eren esclaus. O sigui, una galiota normal duia unes noranta persones, la majoria de les quals prenien part en els desembarcs per capturar esclaus.

Els captius eren introduïts en el reduït espai baix coberta, a on hi havia l’aigua i les provisions. A les galiotes els remers dormien als bancs i el mariners al corredor que hi havia entre els bancs i a la popa i proa, damunt coberta. A diferència de les galeres, a les galiotes no hi havia canons, llevat de les més grans, però fins i tot en aquest cas eren de molta menor potència que els de les galeres. Per això eren més ràpides que les galeres, podent fer un poc més de set nusos forçant el remers, això sí, no per més de mitja hora.  La màxima velocitat mantenible sense esgotar els remers era de quatre nusos. Les galiotes navegaven a vela sempre que fos posible, amb tots els rems alçats.

Els problemes de les galiotes

Una galiota no podia romandre per molt de temps a la mar, i el mal temps l’afectava moltíssim. Si plovia no hi havia cap lloc on amagar-s’hi; si feia mala mar les ones passaven baix -o sobre- els bancs dels remers. A les petites no hi havia cuina i quan el remers havien de fer les seves necessitats les feien als seus bancs. Encara que a les galeres la situació era pitjor, en ocasions la pudor d’aquestes embarcacions les feia detectables abans que se les pogués fins i tot veure.

Així que les galiotes tocaven terra sovint. Si el vent era favorable podien fer la travessa a les Balears directament. Com que no hi havia manera de preveure el vent, el més segur és que el rais en cap tengués una sèrie de plans alternatius, una sèrie d’objectius per assolir en funció del vent regnant. Evidentment havien de menester pilots per les costes d’arribada previstes. Així que si no anaven amb un objectiu fixe, el que sí s’havia de decidir era si prendre la ruta de la península i les Balears, la de Còrsega i Sardenya o la de la costa Tirrena italiana i Sicília.

 Per la primera sortida d’aquell any de 1561, el rais en cap, Uluj Alí, va triar aparentment les Illes Balears. Possiblement tenia un pilot natural de les illes, i ben segur un dels seus plans era Sóller. La operació no va esser improvisada. Que no saquejàs cap altre lloc abans de Sóller fa pensar que era el seu objectiu des de la sortida d’Alger. La seva flota era considerable, no es tractava d’un raid d’oportunitat tipus “aquí te pillo aquí te mato” sinó d’una expedició de terror total destinada a esser recontada per tota la Mediterrània occidental.

I per què Sóller? Quasi segur per que tenia a la seva disposició un renegat que l’hi havia donat tots els detalls i que estava disposat a fer de guia.

I què esperava Uluj Alí aconseguir a Sóller? Esclaus. Amb prop de 25 galiotes en podia capturar un bon grapat!

Maig, mes de calma a la mar

El mes de maig és el que més dies de calma té de tot l’any a la Mediterrània occidental avui en dia, i possiblement fos també així fa 450 anys. Estadísticament, dotze dies del més de maig són de calma als voltants de les Balears. La resta són dies de vents fluixos repartits més o menys al 50% entre els favorables i els desfavorables per fer la travessa d’Alger a les Balears. Val dir aquí que l’11 de maig de 1561 equival al nostre 22 de maig, degut que el calendari gregorià va substituir el julià el 1582. Així, els berberiscs es varen fer a la mar a mitjan de maig, l’època més segura de l’any per a una galiota.
Encara que els rais segur que eren uns mestres de la improvisació, la flota d’Uluj Alí degué arrumbar al nord, recalant prop d’Eivissa, a on va esser detectada. Que una embarcació pogués partir d’Eivissa i donar avís a Mallorca abans que els berberiscs arribassin a esser detectats pels vigies mallorquins implica que la mar era pràcticament calma. Només així es pot explicar que una petita embarcació pogués forçar a rem la marxa i avançar-se als berberiscs. Les fragates de la neu de Malta portaven -amb vuit remers- gel de les muntanyes de Sicília als cavallers de Sant Joan a Malta per fer gelats. Una petita i anònima fragata eivissenca, no molt distinta d’una fragata de neu maltesa, degué ser la que, esgotant als seus remers, dugué la notícia a la Ciutat de Mallorca.

No sabien on anaven

El que els eivissencs evidentment no podien saber era a on de Mallorca es dirigien les galiotes berberisques. Són centenars de quilòmetres de costa, en aquell temps sense torres de vigilància. La tàctica dels berberiscs era romandre fora de l’espai visual de la costa. Com que els cims de Mallorca són alts i les galiotes eren molts baixes de borda, amb els pals desmuntats -la seva tàctica habitual- serien pràcticament indetectables a 20 milles de la costa, mentre que des de les galiotes es podrien veure els cims de la Tramuntana.

La nit del 10 a l’11 de maig la lluna feia dos dies que havia passat del quart creixent. De matinada retallaria les siluetes de les galiotes, llevat que venguessin de la banda nord. Només apagat el llum de l’ocàs, les galiotes emprendrien una ràpida boga fins al punt de desembarcament. A una velocitat de quatre nusos, en cinc hores la flota berberisca seria a ran de costa sense haver cansat massa els seus remers. Encara quedaria nit a bastament per localitzar el punt de desembarcament.

La sorpresa

Ara bé, seria el pla original desembarcar a les platges del port? Es dubtós perquè d’aquesta manera no hi hauria hagut sorpresa a Sóller i el port no era més que un petit llogaret amb una també petita fortalesa. Així, hi havia molt per perdre i pràcticament res per guanyar. És per tant molt possible que el pla original des de la partida de Alger hauria estat desembarcar a les Puntes. I això pareix confirmar que Sóller era el pla principal perquè feia falta la mar totalment calma per al seu èxit. No sembla una improvisació ni un pla alternatiu. Una galiota o una embarcació més petita es degué avançar a les altres i fer-se càrrec de reduir el vigies de la torre del Coll de S’Illa. Possiblement el renegat tengués part a veure amb la facilitat amb que es va evitar que aquesta torre donàs l’alarma.

Ara bé, aquí ve la part més inexplicable de tota aquesta història. Vint-i-tres embarcacions de prop de vint metres desembarcant 1.500 persones a les Puntes? Amb la lluna ja amagada o a punt d’amagar-se a la mar?

Evidentment els vigies havien de ser reduïts primer. Embarcacions maniobrant a rem per desembarcar cada una de elles diguem que 75 persones pel seu botaló, mig a les fosques, damunt roques, potser tres galiotes al mateix temps -una per punta-… Tot això ha de dur el seu temps: si cada “onada” de tres s’aproxima a la seva punta, assegura el botaló, desembarca soldats i fa enrera amb una quarta part dels remers, això ha de dur no menys de vint minuts per “onada”, o sigui prop de tres hores per desembarcar tothom.

I després què? Cada rais pren la seva tripulació i el seu camí? I ha un reagrupament? Mal de fer amb tanta gent. Quina llargada tendria una columna de 1.500 homes pujant pel camí de les Puntes? Els berberiscs degueren pujar en onades, deixant soldats balisant el camí. Aquesta és la tàctica normal d’una razzia. Un reagrupament només es fa per a un enfrontament amb una força considerable. La vista de les milícies bloquejant el camí a Sóller degué forçar el reagrupament de part de la força berberisca. La altra part degué seguir a lo seu: aconseguir esclaus. I tot hauria anant segons el pla previst, però els sollerics comandats per Angelats i Soler, donaren més guerra de la prevista.

Quina classe de batalla va tenir lloc entre els corsaris de Uluj Alí i la milícia sollerica?  Uns 700 corsaris contra uns 400 milicians segons pareix. Els sollerics tenien una posició defensiva i comptaven amb piques i arcabussos per la qual cosa, si tenien un bon entrenament, degueren semblar un os dur de mossegar als berberiscs. Així que és raonable suposar que part d’ells provassin d’agafar als cristians per la reraguàrdia. Això, no obstant, no va succeir. Pareix que en comptes de fer la feina per ordre, això és, derrotar la milícia i saquejar el poble, el berberiscs que passaren la línia de defensa sollerica es dedicaren al saqueig.

D’una manera o l’altra els corsaris que s’enfrontaven a les tropes d’Angelats i Soler deixaren el camp lliure als cristians. I per alguna raó allò es va convertir en un “sálvese quien pueda” del musulmans, sobre tot dels que tornaven de saquejar Sóller.

Les baixes corsàries

Quantes baixes degueren tenir el corsaris? Pens que no massa. Potser els que havien quedat aïllats varen ésser morts, a més d’un grapat a la batalla. Ben segur que no els 300 de les fonts contemporànies. Revisant les incursions d’Occhiali per les costes d’Itàlia mai no hi hagué una xifra elevada de víctimes per cap de les bandes, ni cristians ni musulmans. Les raons d’ésser d’aquestes razzies eren la depredació i el terror, i com que el botí aconseguit no era mai massa valuós a aquests petits pobles de les costes mediterrànies no hi havia massa voluntat de deixar-se la pell. No hi havia cap tipus de fanatisme, o al menys no era l’habitual. De tota manera, sorprèn que les fonts només citin un solitari captiu fet pels berberiscs. I si es varen capturar un parell d’estendards, és ben estrany que no s’hagi conservat cap menció posterior d’aquests estendards capturats, ni de cap objecte de valor que pogués pertànyer a un rais, tipus simitarres o escuts, ni tan sols menció a armes de foc capturades.

El gruix dels corsaris sembla que va poder tornar a les seves galiotes sense gaire problemes. Perquè si de veres haguessin estat acorralats mentre embarcaven, sí que hi haugia pogut haver una massacre amb un munt de berberiscs ofegats. Però en tal cas, que varen fer amb els cadàvers? Haguessin quedat un munt de “souvenirs” per a les generacions futures, i qualque cosa s’hauria conservat a l’església de Nostra Senyora de la Victòria.

Tampoc els sollerics degueren tenir massa baixes, possiblement no moltes més de les que citen les fonts.

El que sí és clarissim és que Uluj Alí no va poder amb Sóller. L’any anterior, després d’haver fuit de Djerba cap a Constantinobla per demanar ajuda als turcs, i abans de reunir-se amb el gruix de la flota turca per massacrar els espanyols, va tenir temps d’atacar el poblet de Narbolia, a Sardenya, i endur-se’n quasi tots els habitants. I només un mes després d’atacar Sóller, Uluj Alí atacà la costa ligur. Es dirigeix a Taggia, a on troba resistència, i sempre cercant una presa fàcil, ataca Castellano, terra endins, on hi captura vint persones.  I l’agost de 1563, a prop de Savona, venç a una columna de 300 soldats genovesos i aconsegueix saquejar tota la zona i capturar unes 400 persones, a les que manté uns dies a la platja demanant rescat... No sabem quantes foren finalment rescatades i quantes duites a Alger... per als berberiscs el millor era fer caixa, i com més prest millor…

Lluitar per la família

Així que el desembarcament dels “moros” hauria pogut acabar en autèntica tragèdia de no haver estat per la bona defensa feta per la milícia. Molts llinatges presents a Sóller a dia d’avui podrien no ser-hi de no ser per aquella gent disposada a enfrontar-se amb uns guerrers a priori molt millors. Però uns lluitaven per les seves famílies, els altres per doblers, aquesta va ésser la principal diferència. I possiblement no tants de doblers... cada vegada que les tripulacions d’Uluj Alí s’enfrontaven als cavallers de Malta lluitaven com autèntics dimonis. Els cavallers de Malta pertanyien a les millors famílies d’Europa i el seu rescat suposava una autèntica fortuna.

També és d’interès que n’Uluj Alí mai no va tornar a fer cap raid contra les Balears, ni contra cap altre lloc d’Espanya, llevat d’un intent de dur reforços als moriscs de Granada el 1567. Es va dedicar a saquejar poblets a Itàlia, va participar al mític setge de Malta i va ser l’únic almirall de la banda turca que va aconseguir mantenir les seves galeres a Lepanto el 1571. Després d’allò va passar a ésser el gran almirall de la flota turca, arrasant les possessions venecianes a Grècia i Creta i deixant d’ésser Uluj Alí (el renegat) per ésser Kilij Alí (l’espasa). Va ésser derrotat ben poques vegades, i una d’elles a Sóller.  Té un memorial a Istanbul i un monument al seu poble natal, a Calàbria.