Isabel Flores Montserrat és una sollerica de 33 anys, excèntrica, intrèpida, apassionada de les ensaïmades, propietària d’una fura i unes quantes gallines, nedadora empedreïda, expolicia i darrerament reconvertida en detectiu. Isabel Flores és la protagonista d’una sèrie de novel·les inspirada en Mallorca, de la qual n’acaba d’aparèixer la tercera part (“Papallona caiguda”), que algun dia pot tenir la seva versió cinematogràfica en alguna plataforma digital. La seva creadora és la britànica Anna Nicholas, una periodista que fa vint anys va canviar el seu pis de Londres per una casa a l’Horta, des d’on continua realitzant col·laboracions per al “Telegraph” o el “Mallorca Daily Bulletin”, crítiques d’hotels i altres activitats lligades amb el món de la comunicació, a més d’una ingent activitat com a escriptora.

Pregunta.- Com neix el personatge d’Isabel Flores?
Resposta.- Després d’escriure set llibres sobre Mallorca i la seva cultura, especialment adreçats al públic estranger, necessitava un canvi i l’any 2019 vaig començar la sèrie de misteri sobre aquesta detectiu sollerica, que és una dona molt forta i alegre, inspirada en moltes de les meves amigues mallorquines. Ara n’ha aparegut el tercer títol, “Papallona caiguda”.

P.- Quin és el tema central de la novel·la?
R.- És una reflexió sobre la necessitat de preservar el medi ambient. Tot parteix d’un projecte que pot semblar esbojarrat, o no, de xapar l’Albufera amb una autopista. Al llibre hi apareixen personatges ja coneguts a les entregues anteriors, com el batle, o el metge, inspirats en persones reals solleriques, i paisatges també calcats a Sóller, Fornalutx o Deià.

P.- D’això podem entendre que li preocupa el tema de la preservació del medi natural?
R.- I tant! Som en un punt en el que necesistam millorar l’objecte turístic, però no amplificar-lo. Aquest estiu ha estat una bogeria i hem de mantenir un equilibri, perquè si destruïm tot allò que tenim d’atractiu, els turistes no vendran més.

P.- Sempre que pot, a les seves obres posa pels núvols la cultura mallorquina.
R.- Som una gran admiradora de la cultura d’aquesta illa i celebro les coses autèntiques. La gastronomia, la història, l’arquitectura, la literatura, les festes... tot. És un lloc molt ric, i Sóller encara més.

P.- I la resta de personatges, en podrem reconèixer algun?
R.- Els meus personatges mallorquins sempre són bons, els dolents venen de fora. I, en realitat, estan inspirats en diverses persones alhora. Hi apareixen temes d’actualitat, com el de les cremes de podes, o el de la brutor a les platges, i molts personatges són recelosos dels canvis. És, en general, una comunitat molt carinyosa i alegre.

P.- I què en diuen els seus lectors? Quines crítiques té?
R.- N’hi ha molts que no es creuen que a Mallorca hi hagi tot això. Hi ha gent que mai ha visitat Mallorca i després de llegir els meus llibres em diuen que sembla un paradís i que es troba al mateix nivell que els llocs més increïbles del món que sí que coneixen.

P.- Tendrà continuïtat aquesta sèrie de misteri?
R.- De fet ja estic treballant en el proper llibre. Es dirà “La darrera cançó de la tia Maria” i farà referència a una cantant d’òpera. Tendrà els personatges de sempre i alguns més excèntrics. M’agradaria molt que es pogués traduir al català i m’han dit que té potencial per fer-ne una sèrie policíaca per a alguna plataforma digital. M’agradaria. Però abans em demanen tenir més edicions al carrer. El que està gairebé a punt és l’audiollibre, en anglès.

P.- Com treballa?
R.- Som molt disciplinada i feinera. A més d’escriptora som periodista per a diferents mitjans de comunicació i duc un volum de feina considerable. Em sol posar a escriure a les 8:30 del dematí i faig feina fins devers la 1, que din i descans un poc, per continuar després fins a les 8. Escriure és fantàstic, m’ho pas molt bé, però abans hi ha una feina prèvia més dura i avorrida de planificació molt important, de fer la sinopsi i tota la trama. Quan escrius una obra de misteri no pots deixar res a l’atzar.
P.- Quins són els seus referents literaris?
R.- Som una enamorada del personatge del Comissari Montalbano, d’Andrea Camilleri, però també de les novel·les antigues, de sèries policíaques que es produeixen a altres països, de Donna Leon, que ambienta les seves novel·les en llocs exòtics. També m’apassionen les rondalles mallorquines i, de fet, n’estic preparant una versió de tres, adaptades, en anglès.

P.- Vostè que fa dues dècades que viu i treballa a Sóller, què en pensa de la massiva compra de cases per part d’estrangers, darrerament tema de debat?
R.- Molta gent s’ha mudat aquí i té la casa de Sóller com una segona vivenda i no s’hi està fent una vida normal, sinó en un pla de vacances, sempre entrant i sortint de cafès i restaurants. És un mode de viure fantàstic, però a la vegada no és real. Hi ha amics que em telefonen per anar a qualsevol hora a un bar, però els he de dir que no puc, perquè jo faig feina. Hi ha moltes raons per aquest fet i la pandèmia i les xarxes socials hi han tengut a veure, tothom ho ha vist. Detest aquesta actitud i contribueix molt negativament a l’economia local.

P.- Quines solucions pot tenir aquest problema?
R.- Jo veig el problema, però no som política per donar solucions. Al meu llibre hi ha qui posa senyals falsos a les carreteres per despistar els turistes. Jo em sent sollerica, i sent el mateix que molts joves que estan desesperats perquè no poden accedir a un habitatge. És dramàtic. És un problema molt important i les administracions han d’actuar. Ara mateix hi ha inversionistes estrangers associats amb constructors que compren cases, les reformen i després les venen a preus impossibles. És molt seriós això.

P.- Pensa que s’hauria de limitar o prohibir la compra d’habitatges per part d’estrangers?
R.- Sí, i crec que és possible fer-ho. Hi ha països que ho han fet, sobretot en zones que són illes. Sempre dic que Deià s’ha convertit en una espècie de Chelsea vora la mar i que Sóller serà aviat un Disney. Això no es pot aguantar, és molt trist i s’ha d’aturar.

P.- Després de dues dècades vivint aquí, quins són els principals canvis que ha vist?
R.- Ara mateix visc amb molta pena el futur tancament de Can Mametes i em fa molta pena en què s’està convertint el carrer de la Lluna, ple de botigues per als turistes. També record la Plaça, amb els bars que no servien menjar, sinó que el més complicat que et feien era un cafè.

P.- Deduesc que li agrada la vida senzilla.
R.- Sí i Sóller és ideal per poder-ho fer. Jo visc a l’Horta, tenc un hort i gallines, i conec tots els meus veïnats, i això és una vida meravellosa. Durant la pandèmia vaig viure molt bé, des de l’hort parlava amb tots els veïnats i podia estirar la vista, al contrari que molts dels meus amics que estaven en pisos sense ni tan sols un balcó. L’únic que vaig enyorar va ser córrer.

P.- Per cert, he sabut que està preparant una marató.
R.- Sí, tenc previst el mes d’agost anar a Islàndia per prendre part en una marató que rodeja un volcà. Serà la meva onzena marató. Les maratons em serveixen per fer una acció de recapte de fons per destinar a projectes com la protecció dels moixos de Sóller, Sonrisa Médica i un projecte d’un lloc remot de Mongòlia que vaig visitar fa uns anys amb un bon amic meu i on necessiten molta ajuda.

P.- Què hi falta a Sóller?
R.- M’encanta Mallorca i Sóller molt més encara, però en els meus somnis voldria que hi hagués un centre de cultura amb molts d’equipaments, un cafè, i llocs per fer exposicions, conferències, presentacions de llibres, concerts... Sóller hi guanyaria molt amb aquest espai, i els polítics s’ho podrien anotar de cara al proper mes de maig.