Diari digital de la comarca de Sóller
Dissabte, 28 de gener de 2023   |   21:03
 
Enquesta  
Reciclaries més si això es notàs a la taxa de fems que et cobra l’Ajuntament?


No
 
Entrevista
06/01/2023 | 13:44
Nicolau Arbona:
“Crec que la botiga farà falta al barri de l’Alqueria”
Cati Aina Oliver

Nicolau Arbona (Sóller, 1958) és una de les cares més conegudes de la barriada de l’Alqueria del Comte. Fa gairebé 45 anys va agafar el negoci familiar, la botiga de Can Gaby. Enguany, després de tota una vida dedicada a la venda de queviures, és l’any de la seva jubilació i quan arribi el mes de maig tancarà les portes.

Pregunta.- Quina és la història de Can Gaby?
Resposta.- Jo vaig néixer al número 26 del carrer de l’Alqueria del Comte, on hi havia llavors la botiga. Més endavant, quan jo tenia nou anys, es varen mudar aquí on som ara mateix. És un negoci familiar.

P.- Va ser el seu pare qui va muntar la botiga?
R.- En realitat va ser la meva padrina. Ella va muntar la tenda al número 26 de l’Alqueria. Després va passar a mans del meu pare, que la va regentar uns quants anys allà i després va comprar la casa aquí on és ara mateix Can Gaby, al cap de cantó. El meu pare va néixer a França, ja que els meus padrins eren immigrants. Varen fer allò que va fer molta gent de Sóller: anar a França a cercar-se la vida. Allò que podien fer allà era dedicar-se al sector de la restauració o a la venda de fruita. Ells varen posar-se a vendre fruita i quan varen tornar a Sóller varen seguir amb la feina.

P.- Quan va començar vostè a ajudar a la botiga?
R.- Jo tota la vida he estat aquí i sempre li vaig ajudar. El meu germà no hi ha estat gaire. Quan vaig acabar la mili amb 21 anys vaig agafar el relleu i ara pràcticament en tenc 65. Des de llavors he estat aquí.

P.- I enguany ja arriba la seva jubilació.
R.- Sí. Vaig rebre una carta de la seguretat social. Com que sóc nascut l’any 1958 i he fet feina més de 37 anys i mig, em puc jubilar en complir els 65 anys, que serà el proper 22 de maig. Realment em tocaria jubilar-me als 65 anys i 23 mesos, però com que he fet tants anys de feina, em lleven aquests últims mesos. Seria diferent si hagués nascut al 1960, ja que hauria de fer feina fins als 67 anys.

P.- Idò per maig tancarà?
R.- Sí. El mes de maig tancaré i miraré si puc llogar el local. De moment ha vengut gent a parlar-ne, però encara no hi ha res segur.

P.- Per tant, no hi haurà ningú que continuï amb el negoci familiar?
R.- No. No tenc fills i el meu germà està jubilat. Ara és diferent a altres temps. El meu pare sí que volia que jo continués amb la feina i seguís la tradició familiar, així com feren els seus pares.

P.- Creu que farà falta una botiga com Can Gaby a aquest barri?
R.- Jo crec que farem falta. És un barri on ens coneixem tots i som amics. Mai m’he barallat amb ningú, és el meu barri. Ara bé, és cert que avui en dia ja hi ha molts estrangers que hi viuen.

P.- Què diuen els clients de tota la vida quan han conegut que Can Gaby tancarà?
R.- Els sap greu. Tenc clients que ja eren del meu pare, i això que ell fa 45 anys que es va jubilar i ja és mort. Crec que els governs haurien de protegir més els petits comerciants i empreses perquè, si no, desapareixerà part de la identitat dels pobles.

P.- Com són els clients?
R.- Sobretot ve gent major, de la meva edat per amunt. Les botigues petites encara agraden a la gent. És una tenda de proximitat i molts coneixien als meus pares i han seguit la tradició de venir a compra aquí. Pel que fa a la gent jove, ells tenen altres preferències i sol anar a hipermercats i grans superfícies. També mengen diferent, no solen cuinar tant i compren menjars preparats.

P.- Quins són els productes que es poden trobar a can Gaby?
R.- Formatges, fruites, verdures, begudes... Abans tenia menjar d’animals. Ho vaig tenir durant molts anys i, de fet, el meu pare s’hi dedicava molt. Però ara ja no es venia tant i per això ho vaig llevar. Les parelles joves ja no solen tenir tants animals. El meu pare també es dedicava molt a les espècies del porc, i jo també en vaig vendre molt. La gent que matava porcs venia a comprar-nos les espècies i va anar molt bé.

P.- I ara, ja està buidant la botiga?
R.- Sí. Vaig venent tira a tira. Em queden poques coses, el magatzem ja és pràcticament buit. Esper vendre tot el vi i botelles que em queden. El producte que més es ven és la fruita i per això encara vaig a Mercapalma unes dues vegades a la setmana. Durant l’estiu, hi anava cada dia, excepte els dilluns. Com que conec el client, compr en funció de les seves preferències.

P.- Durant les Festes de l’Alqueria del Comte li varen fer un reconeixement. Què li va parèixer?
R.- Sí. Em varen nomenar el primer cavaller d’honor de les Festes de l’Alqueria del Compte. Em varen donar un tronc amb un llaç i el tenc guardat, penjat a l’habitació.

P.- Ha tingut molta relació amb els organitzadors de les festes del barri?
R.- He nascut aquí i hi he passat tota la meva vida. És cert que no he participat en l’organització de les festes, però sí hi he col·laborat econòmicament com a negoci.

P.- Ja té ganes de jubilar-se?
R.- Ja tenc una edat i estic un poc cansat. Imagin que ara arriba tot el cansament dels anys. Psicològicament tenc ganes d’aplegar. Però tal vegada quan arribi l’hora de la veritat no serà així.

P.- Què enyorarà més?
R.- Sense cap dubte, la gent del barri i les tertúlies que feim a vegades.
P.- I què farà durant la seva jubilació? Ja té algun pla?
R.- Tenc aficions. M’agradava molt anar a caminar, però ho vaig abandonar. Aniré amb el meu germà a fer qualque sopar, aniré a l’olivar, escoltaré música i llegiré el diari. M’agrada molt llegir la premsa.

P.- Què és allò que li agrada més del barri de l’Alqueria del Comte?
R.- M’agrada tot, d’aquest barri. Sobretot la gent major, amb qui m’he criat. L’amo en Jaume Oliver era molt bona gent. Enyor tota aquesta gent major. L’ambient antigament era més familiar. És diferent al d’ara.

P.- Quin ha estat el moment més difícil i el més bo al capdavant de la botiga?
R.- Més o menys sempre m’ha anat bé, però quan va morir la meva mare fa uns anys vaig tenir una baixada i va ser el moment més difícil. Els principis, quan vaig començar amb 20 anys, varen ser molt bons. Tenia molta il·lusió.

P.- Li hagués agradat dedicar-se a alguna altra cosa?
R.- Sempre he estat aquí i només he fet aquest ofici al llarg de la meva vida. Ha sigut l’únic que he conegut. Però he tingut ganes d’abandonar-ho perquè és molt esclau. Sempre tenc obert, fins i tot en cap de setmana. Els únics dies que tanc són el dia de Nadal i dia 1 de gener.

P.- Com descriuria els seus pares?
R.- La gent els apreciava molt. Mon pare era un gran home, molt intel·ligent i agradable. Era més comerciant que jo, i ma mare també era comerciant i agradable. Ella era molt feinera i un poc manaire, però les madones són així.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a