A tota la flota de Salvament Marítim

A finals de febrer de 1904 el “León de Oro” salpa de Sóller. Tres xiulades llargues, fa enrere, maniobra fent una forta palada envant, cau a estribord i enfila la que seria la seva última sortida per la bocana del Port. Navega rumb al seu nou destí, el tràfic de cabotatge entre ports de Barcelona i Sant Feliu de Guíxols. És un viatge sense retorn. Ha prestat servei durant gairebé dotze anys. Ha estat un bon vaixell, digne, mariner i eficaç. És el primer d’una sèrie de vapors que recalarien temps després a la nostra rada. Així va ser rellevat l’anterior pel flamant vapor “Villa de Sóller”, vaixell que entra en servei el Nadal de 1903.

Lluny va quedar en el record la seva avarada un 4 de setembre de 1903 a les drassanes Howaldleswe, de Kiel, port alemany del mar Bàltic i el contratemps de la seva primera travessia venint a Sóller. L’entrada d’un espès banc de boira va fer que parés al port d’Amberes, fins que es va dissipar i pogué continuar la seva arribada a Sóller, on va ser rebut amb una expectació i festejos sense precedents.

Va posar tota la carn a la graella “Marítima Sollerense” en la construcció i adquisició d’aquest nou vaixell. Una brevíssima ressenya als detalls tècnics: casc d’acer Siemens, eslora de quasi 50 metres, potència 450 cavalls, i per si fos poc, aparellat amb dues veles tipus guayro de dos pals. Un bon vaixell que va donar innombrables viatges portant càrrega i passatge freqüentment en viatges rodons de deu dies Sóller-Barcelona-Cette i viceversa. Va cobrir per un curt espai de temps la línia Ciutadella-Alcúdia i Ciutadella-Palma. No menys interessants van ser les excursions que organitzava a diferents ciutats, com Tarragona i València, sent una de les de més èxit l’excursió al Torrent de Pareis, amb l’extraordinari moviment de gent i carruatges esperant l’arribada del vaixell al vespre.

L’inici de la guerra

Amb el començament de la guerra el 1914 les traves per al trànsit de cabotatge que efectuava aquest vaixell eren moltes i la demanda d’aquests petits vapors per al trànsit de nacions aliades. Itàlia i França ho eren i entre els seus ports un intens comerç era dut a terme per aquests vaixells. Aquests vaixells eren molt cotitzats i els accionistes de la “Marítima Sollerense” el van vendre a un actiu armador català: Casa de Hijos de J. Tayá.

Al nostre poble la dinàmica de l’emigració a França fa que moltes famílies tornin a casa, sobretot les residents en zones on el conflicte és més actiu, especialment nord de França i Bèlgica. L’arribada de vaixells al port és un rumor continu al qual tots presten atenció. Tots intenten descobrir per boca dels retornats l’estat dels cercles pròxims que continuen en aquests territoris. Les notícies no són molt encoratjadores. França està a la defensiva davant els estrangers. No pinta bé.

Mesos abans de la declaració de guerra ha una infinitat de vapors i vaixells de vela que recalen al port tot i les vagues que constantment es produeixen per part de la marina espanyola en diverses dates del conflicte. Mallorca queda incomunicada i l’Armada Espanyola tripula dos vaixells de “La Isleña” transportant el correu en canoneres. Més d’una vegada el pailebot “Providencia” es fa càrrec del transport de taronges i llimones que tenia preparat el “Villa de Sóller” en el seu viatge a la costa francesa. El port és un formiguer de velers, vapors, tripulacions, gent, notícies, murmuris i silencis.

Submarins a la costa

Per si tot l’anterior no fos poc, alguns diaris francesos acusen obertament en les seves galerades les facilitats que alguns submarins troben per refugiar-se a la costa de Sóller. Aboquen suspicàcies referents al contraban, espionatge a les comunicacions des del promontori on hi ha l’estació telefònica de Muleta i els submarins alemanys. Fins i tot denuncien l’avituallament il·lícit de submarins alemanys ran de terra. És una revolada d’acusacions i contraacusaciones contínua. L’Ajuntament remet una carta al ministre de Foment refutant les acusacions del diari “La Depéche” editat a la ciutat de Toulouse. No desisteixen els diaris francesos en aquestes acusacions de les que amb més temps en parlarem.

Enfonsats a la costa sollerica

Al final de l’estiu de 1915 un rumor corre com la pólvora tota la vall. Uns pescadors de llampugues varen veure un vaixell gran navegant, francès per a més senyes, amb soldats que saludaven des de la coberta i caminaven molt. Poc després en l’estela del transatlàntic i a gran velocitat navegava un submarí al que se li veia la torreta i, de vegades, només el periscopi. No cal dir que per a tots era un submarí alemany. Quina sort els oferiria el destí? No ho sabem. El que sí sabem és de l’arribada de bots de salvament procedent del veler francès
“France et Russie”, de 480 tones, amb carregament de calç, procedent de Sant Lluís de Rhône amb destinació a Tunísia. La mala fortuna el va fer topar amb un submarí alemany a 50 milles davant la costa de Sóller, donant-li l’alt, ordenant a la tripulació que arriàs els bots de salvament i que embarquessin en ells. Alguns tripulants del submarí varen saltar a bord del veler col·locant diverses càrregues d’explosius que varen motivar la voladura i enfonsament del vaixell. Remant i improvisant veles amb rems i diverses mantes varen arribar al nostre port el capità i els dotze mariners que componien la tripulació. Ràpidament van ser socorreguts pels veïns i instal·lats a la fonda situada al port de Can Xambó en un temps no molt llunyà anomenada la Posada del Mar, essent avui un establiment comercial davant del varador, propietat del nostre veí Gaspar.

No varen cessar els enfonsaments enfront de les nostres costes. “Rallus” vapor anglès de 1.500 tones, amb càrrega de carbó de Glasgow a Livorno (Itàlia). A aquesta tripulació gairebé els va anar pitjor, per poc no ho expliquen. Després del tret d’un avís procedent d’un submarí austríac i per demorar-se en obeir el vapor, li van disparar per segona vegada una precisa canonada a proa, causant-li greus desperfectes al vaixell. El varen abandonar de pressa tota la tripulació a bord de les llanxes de salvament i un cop allunyats del costat del vaixell va ser enfonsat a canonades. Van arribar al Port de Sóller aprofitant el vent favorable. La seva tripulació composta d’anglesos, grecs espanyols i xinesos va ser allotjada a Can Xambó del senyor Deià.

En honor a la veritat aquests i altres enfonsaments que no podem relatar per por a estendre’ns en excés, varen esdevenir davant tota la costa de la Tramuntana, des d’Andratx a Cala Tuent, precedits d’una canonada d’avís o imposant el dret d’investigació i visita.

Un gran silenci es fa sota els porxos de desembarcament de mercaderies. La marineria no dona crèdit a la notícia. Si, està confirmat, és segur. Fa uns dies, exactament el 15 de maig de l’any 1918, ha estat enfonsat el “Villa de Sóller”.

Un submarí, sense avisar

Estaven davant la costa francesa, a unes cinquanta milles de Hyéres. No es parla de res més. L’acció va ser duta a terme per un submarí alemany, l’UC 35 llançant un torpede i sense previ avís, enfonsant-se en tres minuts. La història va de boca en boca. Venia en viatge de tornada de Gènova al port de Barcelona, carregat de cànem i sofre. La seva tripulació, composta per vint homes, al comandament del capità, Pedro Revuelta Mustienes, que al costat d’un mariner de la seva tripulació de nom Francisco Redondo varen ser trets de la balsa de salvament i confinats a les entranyes metàl·liques del seu botxí, el submarí UC 35 de la Marina Alemanya. Com a nota curiosa, i a títol pòstum, Pedro Revuelta va ser condecorat amb la Medalla de Plata del Valor Naval Italiana. A criteri d’aquest país, consideraven que aquest mariner prestava un servei al seu govern.

Els únics que es varen salvar van ser set membres de la tripulació recollits per un veler italià i poc després desembarcats en el port de Saint Tropez.

Vint-i-quatre hores més tard, seguia el submarí UC 35 a la zona amb la intenció d’eliminar un patruller francès que controlava la zona. La trobada es va precipitar el 16 de maig a les 6.25 del matí. Un hidroavió italià va veure al submarí, tocant aquest l’alarma i escapant; no va poder, sempre no es pot guanyar. Aquesta vegada li va tocar una carta marcada. El pesquer artillat “Francés Ailly” va passar de presa a caçador, anticipant-se en el tret i destruint la torreta del submergible. Un segon tret va acabar amb l’UC 35, podent escapar quatre o cinc mariners germans del seu interior, un presoner i Francisco Redondo, mariner del “Villa de Sóller”. No va tenir la mateixa sort el capità Revuelta, quedant a l’interior del submarí, probablement malferit, mentre s’enfonsava.

Labor de l’espionatge

Per diverses informacions confirmades a posteriori, la feina d’espies i concretament l’actuació del comissari de policia de Barcelona, un tal Bravo Portillo, de connivència amb altres còmplices, van ser determinants en l’enfonsament del “Villa de Sóller”, el vapor “Mercedes” i el “Joaquín Manbrú”.

No varen ser les forces de la naturalesa, ni aquestes circumstàncies sobrevingudes a la mar, tan imprevistes i inusuals, les responsables de la desgràcia. En ocasions els riscos augmenten exponencialment, perdent de vegades el control de la situació. No va tenir segona oportunitat el petit vapor, no té la mar per costum donar-la, però en aquesta ocasió tampoc va tenir primera.

El vapor més emblemàtic

Aquest és el resumit i dramàtic final d’un dels vapors més, per no dir el més emblemàtic d’aquesta matrícula, amb un final, tràgic com pocs, suma de factors i situacions tan antigues com la mateixa humanitat. La guerra, el poder, la necessitat, les fronteres, les conquestes, el lucre desmesurat, les màfies i sobretot el menyspreu absolut per la vida aliena, amanit amb ingents dosis de estratagemes, enganys, subterfugis i traïcions. Ahir va ser la guerra i el “Villa de Sóller”, un altre dia, avui mateix, sense anar més lluny, a les portes, millor dit, en les aigües de les nostres avançades, modernes i pròsperes societats, pobles sencers desesperats fugint i intentant surar, no dic navegar. Busquen un filet d’esperança més enllà d’aquestes pàl·lides mirades que contínuament, recreades i repetides per la tecnologia, veiem en aquesta quantitat ingent de dispositius als que amb tanta devoció estem interconnectats contínuament. És el mateix mar, diferent situació, però amb la mateixa forma de calamitat. Estan a mercè del sol i a la deriva. En el millor dels casos assistits per institucions, professionals entregats i gents d’un altruisme anònim, que mantenen un compromís personal basat en l’esforç, la dedicació i el treball constant, a primera fila o a la rereguarda, fent possible que a la mar i en terra trobin un camí de tornada a la normalitat en les seves vides... si és que tenen la sort d’arribar a la costa i esquiven el somni etern de les profunditats.

Són, al meu entendre, aquestes persones, l’essència de l’ésser humà, acostant la mà als de la seva espècie, donen el millor de si mateixos.

Esperança a la Mediterrània

Al final sempre ens queda apel·lar a l’esperança, encara que de vegades la tràgica realitat d’aquest, el nostre mar, el Mediterrani, sovint càlid, lluminós i nexe de tantes civilitzacions es gira i dona l’esquena. Un cop més la realitat supera la ficció, dia rere dia, any rere any i pastera rere pastera.

Seguint al fil d’aquests cent anys enrere, crec que no queda un altra remei que quedar-se amb el millor i, en aquest cas, és l’exemple de la societat que ens va precedir. Un edificant exemple en pro de mitigar l’infortuni de les tripulacions arribades al nostre port i desembarcades sanes i salves en terra en aquests terribles anys.

Possible, per la inestimable ajuda de la marineria i la població local, rebent els nàufrags en tot moment, socors i atencions per part del veïnat.

Un veïnatge humil i solidari. La societat de la vall i el nucli del Port, que ahir, igual que avui, va estar en tot moment bolcada amb el patiment dels altres. Segurament aquests nàufrags, davant tals atencions, varen trobar un bàlsam que pal·liaria tanta desventura sobrevinguda.

Molts d’anys a tots.