Ja ho diu el nostre refranyer: festes passades, coques menjades.

Ja hem passat les festes de Pasqua, bé, no del tot, perquè encara ens queden algun "pa amb caritat".

Les panades, robiols i crespells, tot i que en podem menjar tot l’any, no surten mai com ara. Les nostres llars fan una feinada de plats suculents i bons. De panades, fruit d’intercanvis o bé de bones donacions, n’he tastades de bones, de molt bones i de superiors; l’escalfor de les mans muntanyenques donen un regust tan bo i tan fi que crec insuperable al pla i llevant de la nostra illa.

Deixem de parlar de menjars, que ja m’entra la gana i parlem de les celebracions.

Llegia un article aquests dies on es criticava la religiositat fervorosa de milers d’espanyols durant aquests dies, deia "España se vuelca con la Semana Santa" i criticava que per una setmana siguem tan incongruents, defensava que la nostra societat és definitivament laica, i que no és normal que la gent visqui aquest fervor, ja que després no hi ha una religió de cada dia. En definitiva el millor és fer turisme fora d’Espanya, defensava l’autor.

No crec que la nostra societat hagi deixat de ser religiosa; la nostra societat ha deixat de ser practicant majoritàriament. Però l’esperit, la necessitat religiosa, necessita manifestar-la de qualque manera. Discutible pot ser si aquesta religiositat, o fervor religiós respon a la realitat d’un cristianisme del segle XXI.

El cert és que les nostres esglésies i parròquies, aquests dies, s’han tancat cada dia després de que centenars de persones les trepitgessin i en principi poguessin tenir un espai o uns moments celebració, d’experiència religiosa, de pregària, de contemplació o simplement de tradició.

Crec que no ens hem cansat de predicar la resurrecció, no quedar només en l’experiència de la mort o de les processons.

Si tot ha servit perquè renovem la nostra experiència en el seguiment d’un Déu, viu i present a dins la nostra vida, que ens fa feliços i ens ajuda a viure amb mes radicalitat l’Evangeli, enhorabona, ja ha anat bé! Del contrari, no ens queda mes remei que dir, hem fet el que hem pogut.