Ja és molt trist de per si, que després de set anys de relació, la teva parella el deixi d’un dia per l’altre, sense donar cap explicació.

Més trist és encara que, davant la incertesa del fet en si, et personis en el domicili comú sense avisar, a la recerca de respostes, i et trobis que s’hi ha mudat allà el seu nou amor.

Trist és que, una vegada hagis assumit aquests fets, respectant la decisió d’aquesta persona, retornis al teu domicili, i hagis d’aguantar durant mesos trucades telefòniques no molt amistoses recriminant que ara no saben on viure.

Trist és aguantar durant dos anys un cúmul de despropòsits més, entre els s’inclouen la total carència d’intimitat, només per intentar acabar la relació de la manera més cordial possible.

I quan a la fi creus que tot ha acabat, que s’ha venut l’únic nexe d’unió amb aquesta persona, que només queda que el banc cobri la seva infinitat de comissions, descobreixes que feia una setmana que l’abans esmentat havia canviat unilateralment, sense avisar i sense la teva firma, les condicions hipotecàries de la vivenda, amb l’únic propòsit de poder “rapinyar” tots els doblers comuns.

Que esgotada ja de tanta presa de pel, et personis a la Policia Local de Sóller per denunciar aquests fets, amb papers amb la mà, i que et veus privada d’aquest dret, doncs els agents que “t’atenen” en aquell moment, fent-te gala d’un gran companyerisme, no et volen ni mirar a la cara, ni tractar amb un mínim de respecte, ni recollir la denúncia.

A pesar de la tristesa de tot aquest assumpte, tenc una vida molt feliç al costat d’una persona increïble. Tenc uns amics i familiars meravellosos i nou treball a LIDL, on m’han demostrat que la gent els importa. Moltes gràcies a tots! I gràcies també a la Policia Local de Consell i a la Guàrdia Civil d’Inca per complir amb el seu treball objectivament.