M’agradaria que aquestes lletres ens ajudessin a viure amb intensitat el Misteri que un any més celebraren durant aquests dies sants. Misteri d’un Déu que mor perquè tinguem vida i vida en abundància. Un Déu que està a favor nostre, a favor de totes les persones, com ens ho recordava Sant Pau fa uns diumenges: “Si tenim a Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Sí, tenim Déu a favor nostre. És per això que s’ha fet petit, dèbil, pobre, humà, arribant a “desfer-se” com el pa per tal que tothom es pugui alimentar i així tenir vida.

Molt sovint ens demanam per què tant d’amor, per què tanta insistència en el mateix: perdonar, curar, escoltar, animar, servir, parlar de que Déu es un Pare bo... doncs si llegim l’evangeli de Sant Joan trobarem la resposta: “que et coneguin a Tu, l’únic Déu vertader, i aquell que tu has enviat, Jesucrist” (Jn 17,3) i “que aquest amor en que m’estimes estigui en ells” (Jn 17,26). Tot és qüestió d’amor.

Conèixer i experimentar l’amor, la Veritat , serà la nostra tasca. I Jesús ens ho posa fàcil l’Amor perquè Ell és el Camí, la Veritat i la Vida.

Aquests dies, amics, son dies de reflexió, de pregària, de contemplar fins a on arriba l’amor de Déu. Son dies d’alimentar el nostre esperit. Son dies de refermar el nostre seguiment al Mestre, i per tant també son dies de compromís amb els més dèbils, el més necessitats, els més indefensos.

Aquests dies un bon grups de cristians sortiran pels nostres carrers seguint les imatges que ens recorden els darrers dies del Mestre, son els confrares i penitents. El nostre poble és ric en confraries. Vull creure que tantes persones: homes, dones, joves i al·lotes, fins i tot nins i nines, quan surten al carrer no fan altre cosa més que visualitzar amb el seu caminar silenciós que val la pena seguir al Mestre. No importa qui som per això tal vegada s’amaguin el rostre darrera el capirot, doncs la pròpia identitat la dóna el seguiment. El que és important és caminar, seguir el seu camí, un camí difícil i sovint complicat. Un camí ple de dubtes, d’incerteses, de pors, de dolor, d’injustícia, de sofriment, però un camí beneit pel mateix Déu,  Ell ja ha fet el camí i al mateix temps camina amb nosaltres.

Quan caminam darrera el Senyor reafirmam que el perdó és la clau d’una nova humanitat. Afirmam que la creu és símbol de vida i de compromís, d’ella brolla la vida, ella és el testimoni permanent de l’entrega del nostre Amic, i a la vegada és pas imprescindible per ressuscitar. La creu ens desafia constantment a viure la vida com a do i no com a possessió. ¿Serem capaços de viure-ho així?

No voldria que enguany tot això quedàs diluït per una sorprenent discussió de llaços blancs. No oblidem que els símbols son relatius i a vegades es podem mal interpretar. Recordem que pel cristià la millor demostració de la veritat és la coherència entre el que deim i el que feim, i aquesta coherència ens ha de dur a afirmar que l’amor sempre és més fort que la mort. Així ho va fer el Mestre i així ens convida a viure.

La millor manifestació de l’opció per la vida és viure-la com el que realment és: un autèntic regal de Déu. Bona Setmana Santa germans i germanes sollerics.