L’article 35 de la Constitució resa que "tots els espanyols tenen el deure de fer feina i dret al treball...". És un deure, però és un dret. Un dret que davant aquesta crisi deixarà de ser un dret, per gairebé dir-ho convertir-se en un privilegi. No són pocs els qui gota a gota es van quedant a ca seva per manca de feina.

Crec que poder gaudir d’un lloc de feina és una de les coses que més ens dignifica, al manco així ho creim des de la visió bíblica de la vida. Déu crea el món, els éssers vius, les plantes... els homes, ho crea perquè l’home en faci ús i no en podrà fer ús sense la suor del seu front.

Fins i tot la feina, el treball, l’ofici, és un mitjà per la nostra santificació. Tal volta no n’estigui molt de moda, però el fet és aquest. No hem d’anar a cercar la nostra "santedat" per aquí i per allà, sinó que la nostra realitat és un camí per arribar, per trobar a Déu. També el treball.

Cóm es queda la nostra dignitat quan deixam de tenir un lloc de feina? Certament no crec que ens quedem sense dignitat. La dignitat de la persona és mes que la feina; però sí que quedam ferits. La nostra dignitat queda ferida.
Quantes persones, sense desitjar-ho, pel fet de haver quedat sense feina, es van degradant com a persona? Es cert que ara ho veim, i ho veurem encara més, però sempre ha estat una causa de pobresa, de marginació.

Per aquest motiu ens comença a preocupar i molt, no la crisi, sinó els efectes que provoca, i més encara ens ha de preocupar el fet que no n’estam gens preparats per assumir-la. De fet hi ha molts de sectors de la nostra societat, i institucions polítiques, que ens conviden a mirar a una altre realitat perquè no ens donam compte del que està passant. Pens que hi ha gent que no la podrà resistir, si així de fort.

Davant aquest panorama que fer? La resposta ha de ser categòrica: preparació i solidaritat. Si som capaços de compartir, el molt o poc que tenim, la crisi pot ser un moment més de la nostra vida, i més que notar els efectes negatius d’una societat freda i competitiva, podrem notar i sentir la mà calenta d’algú que em dóna el que necessit.