Benvolguts i estimats sollerics,

Malgrat pugui semblar el contrari, em va satisfer, i fins i tot em va fer il·lusió, que Toni Tomeuet dediqués una part important de les seves gloses setmanals a les palmeres washingtonies del Botànic. Unes gloses que jo agraesc moltíssim, no sols per lo ben escrites, sinó també perquè em dona l’oportunitat d’explicar el perquè de la “vestimenta” de les nostres washingtonies. Ja fa un temps que altres sollerics feren manifestació pública de “l’abandonament” de les palmeres, i fins i tot crec recordar que poc temps després, en el mateix diari, aparegué un lector que justificà i va sortir en defensa del seu estat actual.

Com bé sabeu, el Jardí Botànic de Sóller (JBS) és un Botànic especialitzat en la conservació d’espècies vegetals amenaçades, endemismes, plantes microareals, plantes rares, i també plantes medicinals, hortalisses i fruiters tradicionals. Des dels altres jardins botànics, es valora especialment que en el JBS s’hagin aconseguit cultivar quasi totes les plantes silvestres, especialment les que estan en perill, com si es trobessin en el seu propi hàbitat natural. És a dir, es cultiven les plantes observant i imitant la natura, es creen microhábitats perquè puguin completar els seus cicles biològics, i es trobin en el jardí com a la pròpia natura. Per això es dona un tractament el més natural possible a la majoria de les plantes.

També es pretén donar, a les palmeres washigtonies, un tractament el més natural possible, el tractament propi d’un Jardí Botànic i no el de qualsevol parc d’esplai. Crec que seria útil i interessant conèixer com arriben a ser aquestes palmeres el cap de molts d’anys, recordant una mica com deuen ser dins el seu medi natural, igual que la resta de plantes del Jardí. Les fulles de la washingtonia tenen la característica de que en assecar-se es pleguen cap al tronc i, si estan sanes, mai es desprenen d’ell. És com si el vestissin o protegissin per sempre. No passa el mateix amb els fassers (Phoenix dactilifera), que els hi cauen les branques seques sols que bufi una mica de vent. Per això en el Jardí Botànic els exsecallam cada any, i quan el vent és fort, no deixam entrar ningú al Jardí, per evitar accidents.

Per tant, el tema de les washingtonies no és una qüestió d’abandonament, ni de doblers, que malgrat no ens sobra res, es podria fer un esforç per pressupostar el seu manteniment, tal com férem els primers anys de la seva vida. Encara i així, en el JBS estam oberts a considerar, que si un grup important de sollerics desitja que tornem a exsecallar les palmeres, i la resta del poble res té a dir, ho farem amb molt de gust. Al cap i a la fi, el Jardí Botànic és dels sollerics, i ens agradaria que tothom el se senti com a seu.

Tomeuet, te convit a que un dia quan te passegis per davant el Jardí, contemplis amb deteniment una washingtonia. Quina bellesa de garrida tan ben vestida!

És aquesta una bona ocasió per fer un agraïment públic a la persona que va regalar la plantació de les palmeres a tot lo llarg de la façana del Botànic. Va ser en Tomeu Colom, el metge, que un dia me va proposar la idea de posar washingtonies. Li vaig dir que m’estimava més fassers, i em va dir -no, perquè tu i jo no els veurem mai grans, aquestes, amb una mica de sort, les podrem contemplar cap amunt.- I tenia raó, ara ja ho podem fer. Les plantàrem el mes d’agost de l’any 1989, estan a punt de complir-se 20 anys. En trobar-lo, a ell li podeu agrair la feliç idea.

Podeu fer-me arribar la vostra opinió i els vostres desitjos al Botànic, a jlgradaille@jardibotanicdesoller.org , vos ben assegur que els llegiré tots, i entre tots decidirem si les palmeres queden vestides com estan, o les despullam perquè semblin més atractives.

Pep Lluis Gradaille Tortella
Director del Botànic