Aquest cap de setmana celebram una jornada especial, normalment ens sol passar desapercebuda, és la jornada de les persones sense sostre. Potser veim gent pels semàfors de ciutat, o bé que jeuen a bancs de la Rambla o d’altres llocs. Tots n’hem vistes d’aquestes persones, i crec que quan els veim ens solem demanar: i que deu ser d’aquesta persona? On viu? Realment viu la situació que ens manifesta? Molts d’aquests són residents a cases d’acollida, altres jeuen al carrer, i altres ni se sap.

Quan una persona no té casa, no sols no té un sostre on dormir, sinó que és cúmul i suma de quantitat de més problemes: ordre, estabilitat, afecte, companyia, ... El lema d’aquesta campanya així ho resa: No tenir llar, és més que no tenir sostre.

L’església, amb Càritas al front se’n fa cura d’un bon tant per cent. A dins Espanya segons l’Institut Nacional d’Estadística, (INE) el 51 % dels centres de marginació tenen com a titulars  l’església o alguna entitat religiosa.
I crec que amb la crisi que tenim al damunt el número de sense sostre encara augmentarà més i més. No sols hem d’ajudar  Càritas a poder-hi fer front, sinó que hem de denunciar davant les institucions públiques que facin un esforç, encara més gran per pal·liar o erradicar aquestes pobreses i misèries. No sols han d’ajudar als "grossos, o poderosos", sinó també, i jo diria sobretot, als més petits i necessitats.

Aquesta campanya no es per recaptar fons, és per sensibilitzar, i les comunitats cristianes han de veure en aquestes persones un fills de Déu. I com a tals els hem de tractar amb l’honor que es mereix tot fill de Déu. No es tracta de fer anàlisi de qui és, d’on prové, i mil preguntes més; es tracta d’ajudar i de ser sensibles davant vides que són tot un drama.

Jesús, a l’Evangeli ja reconeix que el Fill de l’home no té on reposar el cap. Així veim la solidaritat que Jesús expressa amb totes aquestes persones.

L’altre dia per la ràdio vaig sentir: "la realidad es dura, y lo mas dura que se pondrà". Si per a nosaltres es posa "dura", que cada vespre tenim un llit i una teulada, i a cada menjada un plat calent per posar-nos a la boca, cóm deu ser la realitat d’aquestes persones?