Opinió

Amb tristor vaig rebre la trista notícia de la mort de na Maria Magdalena Cañellas de Can Pinoi. De seguida em vingueren al cap temps pretèrits i quasi presents. 

En primer lloc me va abraçar una tristor molt gran per l’estima que li tenia, tant a ella com als seus germans, especialment també pels lligams personals i professionals que m’uniren amb la seva germana Catalina Thomàs. 

Na Maria Magdalena era una persona entranyable. Recordo quan estava a la Impremta Marqués, lloc obligat pels al·lots jovençans, tant per comprar material escolar com, d’amagat i pensant que ella no se n’adonava, gomes de llibres per fer tiradors de pedres. En aquell temps els nins no érem com els d’avui, que ho tenen tot i més. Aleshores les coses eren complicades i els rebels al·lots, jugàvem amb un carretó fet de quatre fustes i quatre rodes de polins, els que tenien més sort i possibles. Els demés, ens conformàvem en fer tiradors per llançar pedres a les rates, ocells i qualque vidre de fanal de carrer que passava per allà. Òbviament estava prohibit vendre gomes per fer tiradors però no hi estava vendre les gomes de llibres que eren, si més no, les mateixes. Anàvem a veure a na Maria Magdalena a la impremta i amb complicitat i un somriure d’aquells que parlaven per si mateixos, ens despatxava les gomes. Sempre duia trui armat. Era incombustible. 

Anys després vaig tenir el goig de cantar amb ella  algunes vegades a trobades de cantaires a qualque celebració. Li agradava la música i, de fet, fins molt poc abans de prendre el camí cap al cel, encara cantava amb la coral de Sóller. 

Hi passava gust i malgrat la malaltia que patia, entonar les notes del pentagrama li donava conhort.

Amant de les plantes i presumida com ella mateixa, na Maria Magdalena regalava pau i bondat per tot allà on passava. Un  gest seu valia més que mil paraules. Tenia el cor gran i una bondat fora mida. Era bona gent, de les que avui ja quasi no en queden, per desgràcia de tots nosaltres.

Li ha arribat el moment massa jove però sols Déu sap el camí que li ha donat. Ara podrà cantar amb veu de contralt les cançons més màgiques del món. 

Quan arribi a cel, que segur que ja hi és, cantarà per tots nosaltres algunes de les peces que tant va assetjar  i que tan bé va aprendre. Els cantaires de Sóller han  perdut un ocell mal de substituir. 

Descansa en Pau Maria Magdalena i canta, rega les plantes però, sobre tot, riu de bon de veres com tant t’agradava fer. Per vosaltres, Andreu, Catalina Thomàs i la resta de familiars, que Déu vulgui que pogueu pregar molts d’anys per ella. Descansi en pau i que faci encara més bella la música celestial que dirigeix el gran Pare. 

Una abraçada de cor.