Opinió

Mari: Te vaig conèixer fa 38  anys, quan feia els primers passos teatrals a la Defensora. Allà amb la teva germana Toñi, el teu pare Manuel, el teu home Mateu i un estol de joves artistes fèieu festivals de música i dansa i qualque sainet. Allà me trobava jo mig perdut entre tanta fantasia i  tanta bambolina, però ben aviat vaig ser un dels vostres. M’acollíreu i començàrem a fer teatre i representacions... i més representacions. Res no te feia por. Res no t’aturava. Fèiem tanta feina que el teatre era casa meva, el teu taller de costura era casa meva i la teva pròpia casa era casa meva. Escrivies també als diaris i setmanaris del grup Serra. Voluntària de la Creu Roja de Sóller, arribares a ser-ne Presidenta. Acollires refugiats bosnians que fugien de la guerra i també nins txetxens. I mil coses més que feies amb alegria i coratge. Em mostrares restes arqueològiques de Sóller com el talaiot de sa Roca Roja i les restes avui desaparegudes del Puig d’en Mora i de Moleta, així com la necròpolis de Son Real de Can Picafort.

Mitja vida plegats. Ara te trob a faltar. Te trobam a faltar. Te n’anares un 7 de setembre, ara fa deu anys amb tan sols 58 anys. Maria Vázquez Pulgarín. Qui arreplegarà ara aquests nins de Síria? Qui acollirà aquestes famílies desateses per una guerra cruel i injusta? 

Tot just ara, quan el teu grupet de teatre ha fet quaranta anys. Un grupet que intentarà seguir endavant, perquè dins aquest grupet es conserva la teva memòria. Dins aquest grupet... tu encara hi ets.