La setmana passada tornava a sortir a debat en varis medis i xarxes virtuals, el tema de les palmeres del Jardí Botànic, amb una imatge, al meu entendre molt maca, de la situació en que es troben. Es un tema reincident del que ja sen va parlar a principis del 2009, i del que mitjançant un escrit que es va publicar als diaris locals, els ciutadans sollerics tingueren l’oportunitat de manifestar-se a favor o en contra de la seva poda. Vos convit a recordar qualque un dels paràgrafs:
“Com bé sabeu, el Jardí Botànic de Sóller (JBS) és un Botànic especialitzat en la conservació d’espècies vegetals amenaçades, endemismes, plantes microareals, plantes rares, i també plantes medicinals, hortalisses i fruiters tradicionals. Des dels altres jardins botànics, es valora especialment que en el JBS s’hagin aconseguit cultivar quasi totes les plantes silvestres, especialment les que estan en perill, com si es trobessin en el seu propi hàbitat natural. És a dir, es cultiven les plantes observant i imitant la natura, es creen microhábitats perquè puguin completar els seus cicles biològics, i es trobin en el jardí com a la pròpia natura. Per això es dona un tractament el més natural possible a la majoria de les plantes.
També es pretén donar, a les palmeres washingtònies, un tractament el més natural possible, el tractament propi d’un Jardí Botànic i no el de qualsevol parc d’esplai. Crec que seria útil i interessant conèixer com arriben a ser aquestes palmeres al cap de molts d’anys, recordant una mica com deuen ser en el seu medi natural, igual que la resta de plantes del Jardí. Les fulles de la washingtònia tenen la característica de que en assecar-se es pleguen cap al tronc i, si estan sanes, mai es desprenen d’ell. És com si el vestissin o protegissin per sempre.
Per tant, el tema de les washingtònies no és una qüestió d’abandonament, és una decisió tècnica-científica. Altra cosa és que vulguem considerar el tema des del caire estètic, i aleshores en podem parlar. En el meu escrit del 2009 deia:
“Encara i així, en el JBS estam oberts a considerar, que si un grup important de sollerics, desitja que tornem a exsecallar les palmeres, i la resta del poble res té a dir, ho farem amb molt de gust. Al cap i a la fi, el Jardí Botànic és dels sollerics, i ens agradaria que tothom el se senti com a seu”... i ara que, a més, el batle diu que “necessiten ser podades”, me segueixo mantenint amb el que vaig dir, farem el que el poble desitgi. Altra cosa serà, si es dona el cas, d’on traurem els mitjans econòmics per a assolir la tasca.  
“Podeu fer-me arribar la vostra opinió i els vostres desitjos al Botànic, a jlgradaille@jardibotanicdesoller.org, o per qualsevol dels mitjans que teniu al vostre abast, vos ben assegur que els llegiré tots, i entre tots decidirem si les palmeres queden vestides com estan, o les despullam perquè semblin més atractives”.
Aquest paràgraf ja publicat el 2009, tan sols donà dues respostes, una positiva i una altra negativa. Ara que els mitjans de comunicació han envaït la nostra vida esperam i desitjam conèixer que en pensa tot el poble de Sóller de les palmeres.
Vull recordar-vos que aquestes palmeres les devem al metge Tomeu Colom que generosament me va proposar la idea i les va pagar, un mes d’agost de 1989, aviat farà 25 anys, un bon aniversari per prendre una decisió.