Partint de València m’omplo els ulls de paisatges que tu devies veure cada dia. Carrers i edificis que me són extranys i aliens formaren l’escenari de la teva vida, i t’agombolaren durant els 33 anys que visqueres en aquesta ciutat. Te n’hi anares quan jo tenia només 2 anys.

Me’n vaig trista i amb aquell forat indefinit que la mort inesperada deixa a la panxa i al cor. Trista, però conhortada: pensava que amb la teva mort se mos hauria romput el vincle amb aquesta ciutat i resulta que la teva petja ha marcat a tanta gent que allà sempre hi seràs present d’una o altra manera.
Avui sento que s’ha tancat per sempre més un capítol de la meva història vital. Sento que he perdut a una persona estimada i admirada, el tio Guillem, aquell germà de mon pare que va triar fer-se capellà, que va estudiar a la universitat, que va ser missioner a Sant Diumenge, que va viatjar per tot arreu i que va llegir fins i tot el que no està escrit. Persona culta i brillant, referent intel·lectual a ca nostra amb qui es podia parlar de qualsevol tema; un dels darrers testimonis d’uns anys que he enyorat sense haver-los viscut mai.

Mai no vares entendre la meva enyorança per Sóller (“què hi faràs, si tornes?”, me demanaves). Jo no vaig entendre mai per què tu no senties aquell desig de tornar i avui ho he comprès: ca teva era a València. “La teva senzillesa te va fer molt gran” han dit avui. He de confessar que per uns instants he sentit enveja de tots aquells que durant aquests anys han gaudit de la teva coneixença. Per edat i per distància jo no he pogut fer-ho tant com hauria volgut i m’han quedat pendents moltes coses per demanar-te i molta estona d’escoltar-te. Un buit que serà molt difícil d’omplir.

Hi ha una cosa, però, que malgrat sembli ridícula mai no me llevarà ningú: tenc un nas Celià que llueixo orgullosa i que per sempre més me lligarà a mon pare, a tu, a nes padrí Bartomeu. Fa quasi tres anys, a més, la genètica me va fer l’ullet i n’Andreu va néixer clavat a son pare, excepte per un detall: un nasset igual que el meu. Me farà molta il·lusió poder-li explicar, quan sigui gran, d’on li ve aquest nas Celià i qui era aquell tio Guillem de València.

Descansa en pau.