Diari digital de la comarca de Sóller
Dimecres, 24 de juliol de 2024   |   01:35
 
Enquesta  
Estàs d’acord en crear ciclocarrers dins Sóller, que permetin circular les bicicletes amb compatibilitat amb els cotxes?


No
 
Entrevista
15/09/2023 | 14:08
Xesc Oliver:
“Entre tots hem d’evitar que la cultura s’ensorri”
SaVeu

Xesc Oliver (Sóller, 1962) és l’actual vicepresident de la societat cívica, recreativa i cultural Defensora Sollerense. El seu pare, Jaume Oliver, n’era el president l’any 1999, moment en què l’immoble va ser cedit a l’Ajuntament de Sóller a canvi de la seva reforma i de drets per als socis. Vint-i-quatre anys després, no tan sols no s’ha reformat, sinó que s’ha enfonsat. Durant les darreres dècades d’activitat, les parets del Defensora varen veure créixer artistes, artesans, esportistes i moltes parelles que avui en dia encara perduren. Era un dels epicentres culturals més importants de Sóller, l’objectiu principal del qual era fer bé al poble. “Tothom té bons records del Defensora”, assegura Oliver, molt emocionat durant tota l’entrevista, qui va formar part de la societat des de ben petit.

Pregunta.- Com va ser el moment en què va saber que el Defensora s’havia esbucat?
Resposta.- El president de la societat, Jaume Casasnovas, va avisar el meu germà Joan, que és l’actual secretari i tresorer. Ell em va telefonar i em va dir que havia quedat en estat de xoc i que no hi podia anar. No es veia capacitat per anar-hi perquè no s’ho podia creure. En aquell moment, només pensàvem que havia caigut la part de davant, però després, quan vaig anar al Defensora, vaig podeu veure que era una tragèdia i no només quatre pedres.

P.- Què va fer quan va veure que la situació era més greu?
R.- Va venir l’arquitecte de l’Ajuntament i diferents agents policials, els quals ens donaren el permís per entrar damunt l’escenari.

P.- Quina va ser la imatge?
R.- Un desastre total. Vàrem veure que havia caigut el sòtil, totes les bigues eren enterra i tot estava (i està) ple d’enderrocs. En aquell moment vaig pensar que, dins la desgràcia, vàrem tenir una gran sort, ja que no hi va haver danys personals. Hi va haver molta sort que no hi hagués ningú dedins i que ningú hi passés per davant en aquell moment.
P.- Quins eren els objectius de l’associació quan es va crear el 1877?
R.- “Defensora Sollerense Sociedad de Artesanos i Labradores” era el nom inicial d’aquesta societat sollerica que va néixer l’any 1877 amb l’objectiu d’ajudar les persones que ho necessitaven, especialment en cas de malaltia. Als seus inicis, era una societat obrera que lluitava per la classe obrera. Eren persones humils, artesans i pagesos. L’associació va començar a funcionar el dia 1 de gener de 1878. Els seus objectius eren proporcionar als socis una ajuda econòmica quan estaven malalts, a més de l’assistència gratuïta d’un metge. Un fet curiós és que, quan un soci es moria, els membres de la societat acompanyaven el difunt des de casa seva fins al cementiri, tot presidit per la directiva amb la bandera del Defensora i seguits per la seva banda de música. A mesura que passaren els anys, el Defensora Sollerense va anar desviant els seus objectius cap a un caire més cultural.

P.- Per quins locals va passar l’associació?
R.- El primer local social del Defensora va ser a una casa del llavors conserge, Joan Pons Ferrer. El 1879 va canviar a un altre lloc i el 1882 va passar al carrer de Vives número 3. Finalment, el 1887 es va inaugurar el local social del carrer Reial, el que s’ha ensorrat.
P.- Com era als inicis el local del Defensora?
R.- A més de les sales d’entreteniment, hi havia un gran teatre. Crec que va ser el primer de tot Sóller, la qual cosa va permetre que venguessin a actuar al poble moltes companyies de teatre, orquestres i demés. El pati on hi havia les butaques també s’emprava per fer-hi balls. El 1908 la societat va comprar una màquina de cinema, que va ser amortitzada l’any següent gràcies als beneficis obtinguts. Sempre hem sentit a dir que dins els locals del Defensora es varen gestar els inicis del Tren de Sóller i El Gas.

P.- Com va ser l’evolució de la societat?
R.- La societat Defensora va patir una crisi econòmica durant la segona dècada del segle XIX, de la qual es va recuperar entre el 1930 i el 1950 amb el manteniment d’una biblioteca, l’organització de representacions teatrals i cursets monogràfics. El Defensora Sollerense va ser considerada una Societat d’Ajudes Mútues fins al 1958, moment en què es va convertir en una Societat Cultural, Esportiva i Recreativa.

P.- Quan va començar el paper de la seva família dins la societat?
R.- Mon pare, Jaume Oliver Sastre, va agafar la presidència de l’associació l’any 1969. Va ser el president de la societat Defensora fins el 2001. Durant aquests anys, es va crear l’agrupació teatral Defensora-76, dirigida per Maria Vázquez; el Club Ciclista Defensora Sollerense, presidit per mon pare, i l’Escola de Balls Mallorquins, dirigida per Joana Reus.
P.- Quin és el seu primer record del Defensora?
R.- Quan tenia 13 anys, quan vàrem començar a fer les primeres “galas de tarde”. Toni Valls posava la música d’aquestes bauxes i va ser ell qui em va inspirar en arrancar dins el món dels discjòqueis. Així, als 16 anys em vaig convertir en el discjòquei del Defensora, amb el suport de la meva dona Xisca Mayol i el seu cosí Pedro Mayol. També teníem un equip de manteniment format per Bernat Llompart i Emilio Mateo, entre d’altres. L’amo en Toni Pomar també va passar moltíssimes hores al local, ja que duia la consergeria i el bar. Hi havia més gent que venia com a voluntària, però en no record el nom, ja que han passat molts anys. Vull donar les gràcies a totes les persones que varen fer possible que el Defensora fos el que va ser.

P.- Quines activitats culturals recorda que es feien al local social?
R.- Teatre, tornejos de truc, assajos musicals, concerts de gran rellevància, festes de carnaval, música els dissabtes vespre, cinema, l’escola de dansa, sopars de Cap d’Any, playbacks, etcètera. També es varen fer competicions de boxa i halterofília. Fins i tot s’hi feien bodes i comunions. Moltes parelles es varen conèixer, festejar i enamorar dins el Defensora. Es varen fer activitats fins uns anys abans que mon pare el cedís a l’Ajuntament.

P.- Qui feia el manteniment del local durant aquests anys?
R.- La família Oliver Ramon, juntament amb altres socis i directius. Molts vespres que hi havia ballades, havíem de posar poals perquè teníem goteres. Entre setmana, pujàvem les teules al colomer i els dissabtes, amb la claror del dia, intentàvem arreglar les goteres. En pegàvem una panxada. Reformàrem els banys, pintàvem i canviàvem les rajoles quan s’espenyaven. També férem un fals sostre per poder escalfar millor el teatre. Hi invertírem molt de temps, ho fèiem nosaltres, ja que no teníem doblers. Els pocs beneficis de la societat eren per pagar el material emprat per arreglar el local.

P.- Per quin motiu decidiren cedir el Defensora a l’Ajuntament?
R.- L’edifici s’anava deteriorant i ja no podíem assumir les reformes que realment eren necessàries. Havíem cercat subvencions a tot arreu, però no n’aconseguírem. Molt a pesar nostre i com a darrer recurs, el 1999 la directiva, amb mon pare com a president, va cedir l’immoble al consistori a canvi de reformar-lo. Un cop reformat, els socis del Defensora haurien de tenir certs drets, com descomptes a les activitats que s’hi organitzessin.

P.- Una realitat que després de 24 anys no s’ha fet possible...
R.- Què puc dir? Cada vespre somio que això no ha passat. La il·lusió de mon pare era arribar viu a veure el Defensora arreglat. Malauradament no ho va poder veure mai.

P.- Què hagués pensat Jaume Oliver?
R.- Crec que li hagués pegat un atac. Ens ha afectat molt, a tota la família Oliver, especialment al meu germà Joan. Esper que tots els germans sí puguem ser-hi el dia de la inauguració, en nom de mon pare, i no succeeixi el mateix que li va passar a ell. De moment, nosaltres seguirem fent feina pel Defensora i lluitant perquè pugui ser el que va ser en el seu temps.

P.- Moltes entitats solleriques han condemnat públicament la gestió del Defensora amb el lema “El Defensora no ha caigut: El Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Sóller l’han deixat caure”. Què en pensa?
R.- N’estic totalment d’acord. Vaig anar amb la meva família a la concentració que hi va haver a la plaça. El manifest és totalment cert. És trist que passi tot això, però alhora és esperançador que hi hagi gent al poble que es mogui en favor de la cultura. El que ha passat amb el Defensora ha de servir perquè tots facem feina amb el mateix objectiu: evitar que la cultura s’ensorri. I quan dic “tots”, em refereixo també a tots els polítics, siguin del color que siguin.

P.- Què en pensa de la situació de la cultura local i de les activitats per als joves de Sóller?
R.- Els joves tenen molt pocs llocs per sortir i passar-ho bé al poble, per no dir cap. Quan nosaltres érem joves, hi havia cada cap de setmana activitats per a tothom. Hi havia cinema, ball, jocs, música, etcètera. Un poble que no té cura de la seva joventut, fa que aquesta se’n vagi. Sóller no té cura dels joves. No estic xerrant de fer festes fins les sis del matí i promocionar que els adolescents beguin alcohol, sinó organitzar activitats on el jovent se senti partícip.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a