Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 24 de juny de 2024   |   12:43
 
Enquesta  
Quina nota poses als partits de l’oposició després d’un any de legislatura?

0 - 2‘5
2‘5 - 5
5 - 7‘5
7‘5 - 10
 
Entrevista
01/09/2023 | 13:08
Marisé Fernández:
“Mon pare va instaurar el culte al Natzarè al Port”
Guillem Puig

María José Fernández-Segade Millán -87- és una madrilenya ben coneguda al Port no només per estar-hi vinculada durant bona part de la seva vida, ja que fou filla del segon comandant del vaixell de guerra Almirante Miranda, sinó perquè al llarg de la seva vida hi ha conreat nombroses amistats. Marisé, que és així com li agrada que l’anomenin els seus amics i coneguts és, a més, una fervent feligresa de la parròquia de Sant Ramon de Penyafort, una parròquia on la seva família hi ha establert tota una sèrie de lligams, d’entre els quals cal destacar la devoció pel Crist de Medinacel·li, més conegut al Port com el Natzarè, o l’arribada -el passat mes d’agost- d’una Mare de Déu morta.

Pregunta.- Com fou la seva arribada a l’illa?
Resposta.- Tot i haver nascut a Madrid, ben aviat vaig haver de deixar la meva ciutat natal quan la meva família es va veure obligada a abandonar Espanya per haver-se de refugiar a Itàlia a resultes del conflicte bèl·lic que en aquell moment patia el nostre país. Foren uns moments difícils perquè coincidiren amb una situació d’incertesa, ja que mon pare havia desaparegut durant un combat i no teníem notícies seves. Feliçment, la situació es va resoldre favorablement: mon pare va sobreviure i fou destinat al Port: aquí s’inicià la meva relació amb l’illa.

P.- Quins records guarda de la seva infantesa al Port de Sóller?
R.- Meravellosos: el Port per a mi representa el paradís de la meva infantesa. Tot i que nosaltres vivíem a Palma, passàvem els estius al Port, més concretament a l’hotel Marina, ja que els familiars dels marins no habitàvem a la Base, que estava ocupada per més 500 soldats. Tenc uns fantàstics records d’aquella època: jugàvem amb en Pep i en Miquel -els fills dels amos de l’hotel- tot lo dia per la platja, agafant crancs -de fet, fou en Miquel qui ens mostrà a agafar-ne-; també record les aventures que corríem jo i Mari Paz Burges -la filla del metge de la Base naval- gaudint d’uns dies de sol i rialles. Fou en aquesta època quan s’inicià el meu idil·li amb Sóller, que ha continuat ben viu durant tota la meva vida. També record la quantitat de peix que s’agafava en aquell moment sense sortir de la badia. També hi tenc algun record trist: ara pens quan haguérem de patir la mort dels marins del submarí que s’enfonsà amb els fills dels militars, amb qui compartíem residència i jocs al Marina.

P.- Com començà la seva estreta relació amb la parròquia de Sant Ramon de Penyafort?
R.- La meva família sempre comptà amb unes fermes conviccions religioses i quan mon pare va sobreviure a la guerra manifestà que al primer lloc on fou destinat després d’acabar el conflicte hi arrelaria el culte al Crist de Medinacel.li: el fet de ser destinat al Port de Sóller l’inclinà vers aquest propòsit de fe. Al mateix temps, coincidí amb el temps que mossèn Sueca Miralles era el capellà del Port i establiren una bona amistat. Mon pare, fidel a la seva promesa, va instaurar el culte al Crist de Medinacel·li al Port; de fet, foren ma mare i una tia les que dugueren l’efígie des de Madrid.

P.- Quina fou la resposta dels habitants del Port a la iniciativa del seu pare?
R.- Fou molt bona: des de llavors s’ha afermat una forta i creixent devoció vers aquesta efígie al Port, fet que es demostra amb la processó anual que s’hi duu a terme. Hi ha una confraria que manté ben viu el culte al Natzarè. De fet, la imatge del Natzarè s’ha convertit en tota una icona per als habitants del Port.

P.- Com sorgí la idea de guarnir amb una tapís la imatge del Crist de Medinacel·li?
R.- Quan ma mare morí vaig heretar un tapís i no sabia ben bé què fer-ne. Mentre, el retaule que el pare Sueca va fer per al Crist s’havia espenyat i l’efígie romania sobre una peanya -una mica desangelat- i vaig pensar que seria una bona idea ornar aquesta efígie amb aquest tapís. Joan Soler en va fer el projecte i, juntament amb Pep Munar, amic i escolà de l’església de Sant Ramon, i amb el vistiplau del rector, decidírem tirar endavant aquest projecte. La veritat és que ha quedat molt bé i la imatge del Crist hi ha guanyat en prestància.
P.- Quin paper juga Pep Munar en les seves curolles religioses?
R.- És el company de viatge ideal. Ja coneixia la seva mare que també va ser l’escolana. Junts compartim una religiositat semblant i ens hem fet molt amics amb el pas del temps. En Pep és un gran devot que té molta cura de la parròquia de Sant Ramon: de fet, aquesta mateixa setmana i arran de les fortes pluges, en Pep -juntament amb en Paco Arenas-, va acudir a la parròquia per tancar unes finestres de dalt que havien quedat obertes, per després passar a eixugar l’aiguada que havia entrat a l’església.

P.- Per què decidí lluitar per aconseguir una Mare de Déu morta per a la parròquia del Port?
R.- He de dir que ha estat una empresa que he duit conjuntament amb en Pep Munar. Fa dos anys, i en constatar que al Port de Sóller no hi havia cap efígie de la Mare de Déu morta, en Pep va dur una taula de Fornalutx per tal de poder-li retre homenatge. Des de llavors ençà, ambdós ens posàrem a cercar-ne una per romandre de manera definitiva al Port: jo en vaig cercar arreu però no en vaig trobar cap. Tot i això, tant en Pep com jo pregàvem perquè se’ns concedís aquest propòsit.

P.- Com l’aconseguiren?
R.- De casualitat: la pandèmia ha incidit molt negativament arreu i en totes les institucions, d’una manera molt especial en la congregació de les Germanetes del Pobres de Palma que, pel fet de viure únicament d’almoines, s’han vist obligades a desmantellar el seu convent. Fou en aquest moment quan m’arribà que aquesta congregació tenia una imatge d’una Mare de Déu morta i em vaig decidir a visitar-les. Finalment aconseguírem trobar-la sota unes casulles, i les germanes vengueren a bé a cedir-nos-la per a la parròquia. Val a dir que tot s’ha fet amb la màxima formalitat: hem hagut d’anar -en Pep i jo- a la notaria per arreglar els papers de la imatge i poder-los lliurar sense cap trava a mossèn Eugeni. La vaig tenir un mes a casa fins que en Pep -que era a foR.- va venir i la poguérem traginar a Sóller.

P.- Com l’acollí la feligresia?
R.- T’ho pots ben imaginar: amb moltíssima il·lusió. En Pep va fer un muntatge molt maco i els feligresos de Sant Ramon ho agraïren professant-li autèntica devoció.

P.- Com és aquesta talla?
R.- No és una talla barroca: és més moderna. Fa un metre i un pam, però respira una sòbria bellesa. I elegància com pertoca a una talla per a aquesta celebració.

P.- Quina importància té la religió en la seva vida?
R.- Ara per ara, és el més important en la meva vida. Visc intensament la vida amb Jesús: tot quan faig és guiada per la seva mà. La figura de Jesús ha estat un gran suport quan he hagut de superar les adversitats -sobretot la mort dels meus pares, espòs i filla-. La fe sempre m’ha estat de gran ajuda. Em sap greu veure gent que no compta amb aquest suport, ja que la fe t’acaba donant alegria de viure i sempre t’acompanya.

Warto przeczytać opinie o Mostbet – z pewnością przekonają Cię, że jest to rzetelny bukmacher, któremu możesz zaufać.

P.- Quina relació manté actualment amb el Port de Sóller?
R.- Hi sol venir sempre que puc: molts de diumenges hi vaig perquè m’agrada a missa al migdia. També m’agrada molt visitar la residència per als militars, on ens tracten beníssim i on puc compartir vivències i un espai molt acollidor. Em sent una persona més del Port, encara que no hi visqui tot l’any.

P.- Per acabar, té més projectes en ment per a la Parròquia?
R.- Ara estan en obres i l’església presentarà en breu una nova imatge amb la instal·lació del retaule provinent de les Escolàpies. Tot i això, amb en Pep sempre estam pensant en introduir petites novetats que facin encara més atractiva la visita a l’església de Sant Ramon.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a