Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 19 de juliol de 2018   |   23:20
 
Enquesta  
És positiu que el negoci turístic es desinfli un 20%?

Molt
Bastant
Poc
Gens
 
Entrevista
06/04/2018 | 08:28
Miquel Rosselló:
“No hi ha com un afaitat de raor, que talla els pels d’arrel”
G.P.

F.M.
Miquel Rosselló Fullana, en Miquel “Barber”, forma part de la història viva de Sóller ja que compta amb una memòria portentosa que converteix qualsevol xerrada amb ell en una lliçó d’història de la vall. Senzill i afable, Rosselló fa 23 anys que gaudeix d’una merescuda jubilació que dedica a una de les seves passions: tenir cura d’un hortet a la zona de Ses Fontanelles.

P.- Per començar l’entrevista, on va néixer?
R.- Vaig néixer al carrer de Sant Joan, a la casa on fins fa pocs anys hi hagué una argenteria. Com a nota curiosa ma mare em contava que vaig néixer el mateix dia d’arribar a Sóller de resultes del tragí de la mudança; els meus pares no eren sollerics: mon pare era del Puig de Sant Pere de Palma i ma mare de Binissalem. Jo era el mitjancer de tres germans, dels qual sols en vaig conèixer un perquè l’altre va morir de nin de “garrotillo”.

P.- Com fou la vostra etapa escolar?
R.- Malauradament vaig poder anar-hi poc, a escola, ja que em vaig posar a treballar als set anys a la barberia de Can Marc, aquí on actualment hi ha el Bar Bini, i el que sé ho vaig aprendre anant a escola els vespres dels caps de setmana a l’Hospital. Record que al mestre li deien “Manetes” i era un mestre que entre setmana romania a Tuent, on feia escola als fills dels colons que hi habitaven, i els caps de setmana baixava a Sóller i els vespres feia escola a l’Hospital.

P.- Quins divertiments hi havia en aquella època?
R.- Quan era al.lot anava per èpoques que s’alternaven: baldufes, canonet, “rompes” a base de capses de mistos, bolles -jugàvem als cinc clotets-, cércol, tiradors, a fer explosions a base de carburo -compràvem una mica de carburo i el tapàvem amb un pot de llet fent-lo explotar després-... coses de nins. De més grans comptàvem amb el Defensora, on hi vaig anar a classes de ball que eren impartides per “sa Limpiabotas” i en Salvador “carnisser”; el futbol -on hi anava poc, però en una ocasió vaig ser testimoni de la mort d’un jove que treballava de marger amb el padrí d’en Joan “Deu” que fou batle-, o el cine, on arribàvem a fer coa fins passat el mercat.

P.- Com foren els seus inicis laborals?
R.- De ben jovenet a la barberia de Can March, fent el mossatge: agranant, anant a cercar aigua a la font, anant a cercar el dinar per a l’amo, fent les saboneres netes, preparant els ferros per arrissar els mostatxos... Record que Can Marc era la barberia dels senyors de Sóller -hi havia quatre barbers treballant-hi-; tant era així que cada senyor tenia un caixó on s’hi guardaven les eines particulars per tallar-los els cabells o afaitar-los i jo era l’encarregat d’anar a cercar cada caixó quan arribaven els senyors. A més també els netejava les botes i els prenia i desava els abrics.

P.- Estudiàreu mai per fer de barber?
R.- No, el meu estudi fou la pràctica diària: vaig fer de mosso a Can Marc fins als 13 anys que fou quan vaig muntar barberia pròpia -amb un soci- al carrer de la Lluna. Record que mon pare comprà la meitat de la barberia per 250 pessetes. L’escola de barber fou el meu mestre: als inicis i per practicar afaitava i ensabonava al propi mestre dos o tres cops a la setmana i tallava els cabells als al.lots per iniciar-me en l’ofici i per adquirir força al puny i a la polsera.

P.- Com fou treballar al carrer de la Lluna?
R.- M’hi vaig sentir ben acollit des del principi i ben aviat vaig comptar amb una clientela fixa, bàsicament obrers, tot i que també tenia algun senyor i algun capellà. Sempre vaig passar molt de gust de fer feina perquè hi tenia vocació: sense vocació fa mal aprendre i mal fer feina.

P.- Quins horaris fèieu?
R.- De dimarts a dissabte, treballàvem fins a les set de l’horabaixa; els diumenges, tancàvem a les quatre i els dilluns teníem lliure. Malgrat tot, hi havia dies que podíem acabar a les deu del vespre ja que la gent solia anar cada setmana a afaitar-se i podien arribar a esperar fins a dues hores.

P.- Quan formàreu la vostra família?
R.- Em vaig casar amb na Francisca el 28 de maig de 1960, després d’haver festejat nou anys. Ens casàrem a la parròquia de Sant Bartomeu i férem el viatge de noces per l’illa, visitant els parents de Palma i Binissalem. Al cap d’uns anys nasqué na Margalida, la nostra única filla. Primer visquérem vint anys a les Set Cases, per passar després a viure devora el Fossaret, on hi duim 38 anys.

P.- Què diferencia una barberia com la vostra de les actuals?
R.- Eren molt diferents: un temps per fer de barber havies de fer el mossatge, t’havia de mostrar un mestre. Un barber és com un escultor: ha de tenir en compte la forma del cap abans de posar-se a treballar -tipus de cabell, si tenia entrades o no...-. Avui en dia tot se soluciona a base de donar maquineta. Actualment, el tall de cabells depèn massa de la moda: com més malament o rar sigui el tall, més de moda és.

P.- Quins records guarda de l’època de barber?
R.- Molts i bons; abans quan venia un client era per a sempre, un client era com si fos de la família.

P.- Quina diferència hi ha entre un afaitat de raor i un de maquineta?
R.- El cent per cent: el raor talla els pels d’arrel mentre que la maquineta no entra a la pell. Generalment, quan afaitàvem fèiem dues passades: la primera, a favor del pel, i la segona, a contrapel.

P.- Per què deixàreu la barberia?
R.- Per motius de salut: als cinquanta anys i a causa de l’asma, vaig haver de deixar la barberia perquè el fum dels clients em perjudicava molt i en aquella època tothom fumava molt. Fou per això que vaig demanar feina a Can Generós i hi vaig fer dos anys de cuiner, després dels quals vaig passar a fer de bomber fins que em vaig jubilar als 65 anys.

P.- Com afrontàreu la jubilació?
R.- Beníssim perquè em permeté dedicar-me a les tres aficions que més m’agraden: caçar, pescar oblades i un hortet que tenc devora on hi havia la matança de Cas Sit. Sempre he estat molt caçador -crec que em deu venir d’herència perquè el meu padrí patern era l’encarregat dels cans de caça d’en Berga-; tant és així que m’han entrevistat en vàries ocasions perquè digués els noms dels diversos passos que hi ha a les muntanyes que ens envolten.

P.- Com ho feis per passar el temps?
R.- M’agrada molt caçar i pescar, però a la meva edat el que més em distreu és anar a feinejar a l’hort. Darrerament també m’ha pegat per fer gloses; vet aquí una: “La mar és traïdora i alerta li has d’estar, per alerta que hi vagis encara et pot enganar”. Quan arribes a vell aprens a distreure’t amb les petites coses de la vida.

P.- Què en pensau de les actuals mobilitzacions per unes pensions dignes?
R.- Diuen que cobram pel que hem pagat, però viure avui en dia amb una pensió de 600 euros no és gaire fàcil. Malgrat tot, nosaltres sempre hem fet com les formigues -arraconar- i no com les gallines -escampar-. Cal ser previsors i tenir molt present el refrany que diu “Qui quan és jove no treballa quan és vell dorm a la palla”.

P.- Com veis el futur de Sóller?
R.- Em sap greu ser pessimista però el veig malament: ha vengut massa gent que ocupa els llocs de feina dels d’aquí i això és preocupant si tenim present que molta gent només treballa per temporada a l’estiu.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a