Catalina Bernat Mas és la protagonista -juntament amb Sebastià Borràs- del darrer muntatge de Corriola Teatre, “Tira fort que tot va tort”, que s’estrena avui mateix a l’escenari del C.P. Victòria. Aquesta obra es representarà aquest cap de setmana i el proper i, com ja ve essent habitual, donarà el tret de sortida a un seguit d’activitats culturals que culminaran amb la setmana de la Fira. Bernat és diplomada en Educació Infantil i treballa com a coordinadora de l’equip psicopedagògic i com a responsable de qualitat d’Estel Nou; a més, forma part de l’equip de Corriola Teatre des del 1995.

Pregunta.- Què ens pot contar sobre aquest nou muntatge de Corriola Teatre?
Resposta.- Es tracta d’un vodevil, d’una comèdia, on se’ns conten fets habituals d’avui en dia i se’ns retrata un seguit de personatges que malauradament són tristament reals. És una obra en certs aspectes crua que tracta temes amb un rerefons social molt rellevant: la política i el món que l’envolta, un món on els polítics i els estafadors es solapen i sovint es mouen entre el correcte i l’incorrecte.

P.- Com és el paper que hi interpreta?
R.- És una dona molt real que duu el fil conductor de l’obra i juga amb els conceptes de veritat i mentida.

P.- Què hi ha de vostè en la Vicenta, el personatge que interpreta?
R.- La capacitat d’adaptació als canvis.

P.- Què destacaria d’aquesta obra respecte d’altres muntatges del grup?
R.- Aquesta obra té uns punts de drama ben presents -fins i tot hi ha fragments de drama cru i dur- que es complementen amb situacions còmiques. En aquesta obra s’hi veu clarament el doble vessant de la vida que pot oscil.lar entre la comèdia i el drama a la vegada.

P.- Qui l’acompanya sobre l’escenari?
R.- D’un costat, Sebastià Borràs amb qui compartesc el protagonisme de la peça; i de l’altre, Maria Arbós, David Martínez i Guillem Puig, que enriqueixen la trama.

P.- Per què Corriola Teatre treballa gairebé exclusivament la comèdia?
R.- La vida ja és plena de drames i el teatre per a molta gent representa una evasió. El nostre públic vol distreure’s i és el que ens agrada oferir-li però sempre trobant-hi aspectes seriosos o reivindicatius a tractar.

P.- Qui dirigeix aquest muntatge?
R.- En aquesta ocasió ens dirigeix Tomeu Campins

P.- Com és el procés creatiu d’un muntatge?
R.- Sempre partim de la disponibilitat dels membres del grup i del fet de ser un grup de teatre amateur, llavors ens organitzam en sessions de dues hores setmanals dos cops a la setmana -generalment els dimarts i els dijous- durant els mesos que van de setembre fins a l’estrena -a finals d’abril-. Els primers mesos -setembre i octubR.- els dedicam a la lectura del llibret i al coneixement dels diferents personatges per, a partir de novembre, aixecar l’obra i dedicar- nos de ple a la memorització dels textos. Finalment, a partir de gener ja entram en una època de perfeccionament on s’hi van introduint paulatinament els decorats i l’atrezzo. En aquest aspecte, he de destacar que l’escenografia de l’obra d’enguany ha anat a càrrec de l’equip de Biel Santos, que ha fet una feina molt interessant al respecte.

P.- Què li costa més?
R.- Sens dubte, memoritzar el guió.

P.- Què sent quan trepitja l’escenari i sent el públic a l’altre costat?
R.- Una emoció continguda: sent una massa expectant que, lluny d’intimidar-me, em transmet molta força i energia, una energia que em provoca molt de respecte perquè es tracta d’una energia injectora i no opressora.

P.- Per quin motiu s’acostà al teatre?
R.- Fou a l’institut el 1986 quan, en el decurs d’una setmana cultural, em vaig apuntar a un taller de teatre que dirigia Pep Canyelles; d’aquest taller se’n derivà un grup que arribàrem a participar en el Festival de Teatre d’Almagro. He de dir també que el teatre sempre m’ha agradat ja que et permet llicències per fer el que un no pot fer habitualment a qualsevol banda i de manera organitzada. El teatre et permet viure en la pell de personatges allunyats de tu mateix i viure situacions i trames increïbles, i a la vegada et permet treure aspectes de la pròpia personalitat que t’ajuden a conèixer-te millor. Quan ho fas des d’una perspectiva d’aficionat, sovint et demanes com seria fer-ho si comptassis amb formació, mantenint sempre un gran respecte envers els actors professionals.

P.- Què ha fet que hi hagi continuat?
R.- D’un costat, les ganes d’interpretar; i de l’altre, a Corriola Teatre hi he trobat un grup d’amics que és molt més que un grup de gent que únicament es reuneix per assajar. A Corriola m’hi sent bé i em fa ganes compartir experiències amb ells.
P.- Quan sent que ja li ha agafat el punt a un personatge?
R.- A vegades no els l’he arribat a agafar, ja que sovint s’estableix una espècie de lluita entre el teu punt de vista i el del director. Quan em sent millor és quan control el guió i els moviments i això em fa ser madona de poder sortir de la zona de confort.

P.- Ha tengut mai por de quedar en blanc sobre l’escenari?
R.- Aquesta por la sents quan et quedes en blanc en directe ja que sinó no sortiries a escena.

P.- Són durs els moments entre bambalines?
R.- Hi ha una mica de tot: des de micros que no funcionen a moments en què te n’adones que a l’altra banda hi falta gent que tu voldries que hi fos.

P.- Ser actor té alguna cosa d’exhibicionisme?
R.- Molt, ja que estàs exposat totalment als altres; a més, bona part de l’exhibicionisme es troba en la capacitat de provocar, d’estar fora de la norma i això t’ho permet el fet d’actuar.

P.- Com es treballa al C.P. Victòria?
R.- Tot i el fred que patim a l’hivern, s’hi treballa bé; tenint present que és l’únic espai amb què comptam semblant a un teatre -a més, és d’agrair que ens el deixin emprar-. Vull aprofitar l’avinentesa per donar un toc d’atenció a les institucions al respecte ja que de cara a la gent és necessari comptar amb un espai escènic on tant actors com públic ens hi trobem ben a gust. No cal anar sempre amb tanta precarietat.

P.- Els èxits de Corriola acaben generant pressió al si del grup?
R.- Més que pressió et creen unes expectatives d’agradar a la gent i d’omplir el teatre en cada funció.

P.- Veu possible actuar alguna vegada en un lloc diferent al C.P. Victòria?
R.- Si la gent té iniciativa, tira endavant: en aquest aspecte no veig iniciatives decidides ni reals ja que sembla que un espai escènic digne no sigui prioritari políticament. Benauradament avui en dia podem comptar amb el microteatre que permet emprar espais alternatius per fer-hi teatre -com Can Prunera, per posar un exemple-.

P.- Per finalitzar, encoratgi els sollerics a gaudir de la nova experiència corriolera.
R.- Convit tots els sollerics a gaudir d’uns moments d’esbarjo en la companyia d’un grup de “quimerosos” del teatre que treballen durant un any per oferir un treball digne. Vull recordar a aquella gent que no hagi pogut adquirir entrades en la venda anticipada que els dies de representació es treuen a la venda les entrades que hagin quedat disponibles. Al teatre, sollerics i moltes gràcies pel vostre suport i per l’amor al teatre!