Rosa Maria Colom Bernat és una de les escriptores més prolífiques que ha donat la vall de Sóller. No debades acumula en el seu haver nombrosos premis literaris que no fan més que ressaltar -si això és necessaR.- la seva vàlua com a narradora, una vàlua que ha posat de manifest tant en la literatura juvenil i infantil com en la d’adults.
Colom, a més, destaca pel reconeixement unànime que tant crítica com lectors han atorgat a la seva obra; una obra que ha sabut compaginar a la perfecció realitat i fantasia en tots els registres que ha utilitzat. Recentment acaba de publicar la seva darrera novel.la “Els arbres que em conegueren”, i a continuació ens detalla alguns dels secrets d’aquesta obra i la relació tan especial que manté amb la vall que la va veure néixer i créixer.

Pregunta.- Acaba de publicar la seva darrera novel.la “Els arbres que em conegueren”; què ens pot contar sobre aquest llibre?
Resposta.- Es tracta d’un llibre un poc caòtic i, tanmateix, captivador; on la poètica de l’absurd és el seu principal ingredient ja que les històries comencen pel final i acaben pel principi. És un llibre on res no és el que sembla; està ple de trampes i el fil argumental no sempre arrossega sinó que el lector ha de ser perspicaç i s’hi ha d’implicar. Si no ho fa, se’n penedirà; paraula d’autora.

P.- Com s’estructura i quina és la temàtica predominant?
R.- Són quatre històries independents que tenen en comú fragments d’emocions fortes i també oníriques: el pas dels temps, l’amor i el desamor, cases misterioses, jardins desolats, petits crims exquisits, equívocs, secrets de família, falses identitats, tragèdies, divertiment i, sobretot, enigmes. Tanmateix, només mirar la portada, mèrit dels editors, ja es pot endevinar de què va: una mansió victoriana en un paratge solitari, arbres desfullats, la nit, claredat de lluna que escampa la pluja, un desconegut...

P.- Què el diferencia de la resta de la seva producció literària?
R.- A part de ser un llibre més madur, molt treballat, els temes sempre s’assemblen: situacions quotidianes on de sobte passa un fet completament inesperat, com pot ser l’aparició d’un fantasma que ve a sopar.

P.- Vostè és una escriptora que ha estat guardonada en múltiples ocasions. Aquest fet marca la seva escriptura o no?
R.- Als inicis, sí que la marcaren. Jo no era coneguda, no havia escrit mai i, de sobte, vaig guanyar el Cifre de Colonya: això suposà una difusió important. Però un premi no fa un escriptor, com si fos un conjur. Si el llibre no val, la glòria és efímera. L’escriptura no la marquen els premis; influeixen en la publicació immediata, en el llançament inicial, en el ressò als mitjans de comunicació, la gent el compra més... però si el text decau, no l’aguanten els premis. El lector no és bo d’enganyar: llegir és com mirar un quadre, no n’hi ha prou amb la signatura.

P.- Quan inicia el procés creatiu, sol partir de la trama o els personatges són els que marquen el tempo de l’obra?
R.- Al començament sempre partesc de la trama, mai d’un o més personatges; però a mesura que creix la història sovint són els personatges qui prenen la batuta. Aleshores cal deixar-los fer, escoltar-los. Com explic a l’inici del llibre, n’hi ha que volen sortir de les seves vides literàries i moure els fils de la seva pròpia vida.

P.- Com fou la redacció d’“Els arbres que em conegueren”?
R.- Vaig partir, com sempre, d’una idea mínima. Si tens aquesta idea ja tens la història. Diu García Márquez que l’esforç de començar és tan intens -estil, ritme, estructuR.- que la resta ja és el plaer d’escriure. Puc afegir que va ser una redacció plural ja que, en tractar-se de quatres històries, no esperava tenir-ne una d’acabada per començar l’altra sinó que cresqueren simultàniament.

P.- És una escriptora prolífica; on troba la inspiració per a tanta literatura?
R.- La fabulació, la inventiva, és la part més gratificant per a mi. A l’ordinador no hi ha res i, de sobte, hi ha una història. Les idees sorgeixen fluidament, sovint em sorprenen. El que costa pena, hores i dies de feina, és seleccionar, crear el fil narratiu, coordinar, verificar les informacions. Per inversemblant que sigui un text, el lector se l’ha de creure quan el llegeix; així que davall la fantasia, com un esquelet invisible, hi ha una gran tasca d’informació.

P.- Vostè ha excel.lit en la literatura infantil i juvenil, on rau la dificultat d’escriure per a un públic jove?
R.- La literatura infantil s’ha de sentir: és una vocació i jo la sent; per això hi he dedicat tant de temps i tants de llibres. Molta gent pensa que és fàcil, que està bé per començar, que és un gènere menor i s’equivoca. Implica el gran repte de seduir el petit lector i que aquest s’enamori dels llibres per a sempre. Roal Dahl va intentar que grans autors s’hi impliquessin i només amb Robert Graves ho aconseguí. Dahl diu que els altres no eren publicables, potser es tracta d’una de les seves bromes.

P.- Per què creu que costa tant que el jovent s’aficioni a la lectura?
R.- Perquè disposen de moltíssims elements distorsionadors i invasors d’un camp que abans era exclusiu de la lectura i de les contarelles. Els nins abans que lectors eren escoltadors; ara ja no passen per aquestes etapes i van directament al món atractiu dels videojocs i es deixen seduir.

P.- En línies generals, per quin moment passa la literatura catalana?
R.- Per un moment de limitació; ja que només un 20% de les publicacions són en català al nostre país. Tanmateix estic convençuda que aquestes xifres, un moment o l’altre, aniran a l’alça.

P.- Creu que costarà molt superar les polítiques de l’anterior govern pel que fa a la llengua i la literatura catalanes?
R.- Costarà el que nosaltres vulguem que costi. Una política tan nefasta mereix ser oblidada ràpidament i que no en cantin ni galls ni gallines d’aquell malson.

P.- En el moment del procés creatiu, segueix algunes rutines determinades?
R.- Utilitz l’ordinador per crear i la ploma per corregir. Aquesta és una norma fixa; les altres -fer esquemes, fitxes dels diferents personatges...- no em funcionen. La música m’agrada moltíssim però no m’és imprescindible igual que el silenci. Tenc molta facilitat de concentració: podria escriure al mig d’una plaça.

P.- Què té entre mans actualment?
R.- Una llarga novel.la que fa moltíssim que tenc començada i que sempre prenia i deixava. Acab de descobrir que està més avançada del que em pensava i m’hi he posat amb entusiasme. La intenció és acabar-la d’una vegada. També tenc un llibre infantil quasi llest però don prioritat a la novel.la.

P.- Té pensat escriure alguna obra amb Sóller com a rerefons -a més de la Rondalla del tramvia-?
R.- Moltes de les meves històries passen a Sóller, com per exemple “Carlota, Joan Miró i l’ocell del rellotge suís” o també “Leopold”, la primera i més tràgica història de les que conformen “Els arbres que em conegueren”. La novel.la que tenc entre mans i que, de moment, es titula “La casa tancada” també passa a Sóller i el cementeri hi té un gran protagonisme.

P.- Què significa Sóller en la seva vida?
R.- Ah! Sóller continua essent el meu paradís que mai no he perdut.

P.- Com a dona, està satisfeta amb l’època que li ha tocat viure o n’hauria preferit una altra?
R.- Mai no m’ho he plantejat... potser m’hauria agradat viure l’època d’entreguerres. Els anys seixanta foren una època daurada.

P.- En quin registre es sent més còmoda: en la literatura infantil o en l’adulta?
R.- El que se’n diu còmoda, en la infantil, entre d’altres raons perquè els nins són uns lectors ideals: molt generosos i agraïts. Tanmateix a l’hora d’escriure per als més petits cal tenir en compte una sèrie de limitacions: frases curtes, diàleg, paraules entenedores, paràgrafs breus, molts punt i a part...

P.- Quins són els seus referents literaris i per què?
R.- Tolstoi, Dickens, Thomas Mann, Flaubert, Umberto Eco, Borges, Poe, ¡Neruda! i en català, Rodoreda. Les raons són tantes que no les podria enumerar. Es tracta de mestres indiscutibles. Obrint cada un d’ells per una pàgina a l’atzar sempre t’ofereixen una pinzellada de saviesa.

P.- Suggereixi’ns alguna lectura de cara al nou any?
R.- Sens dubte, recomanaria “Ha nevat sobre Yesterday” les extraordinàries memòries autobiogràfiques de Gabriel Janer Manila.

P.- Per finalitzar l’entrevista, adreci un missatge als nostres lectors de cara a les festes de Nadal i l’Any Nou.
R.- Que estimin Sóller i que lluitin pels pocs referents culturals que ens queden, que no esdevenguin un poble sense llibres igual que ens hem convertit en un poble sense teatres, quina vergonya! Quan a tot Mallorca creix un afany desmesurat per aixecar-ne de nous i magnífics -Manacor, Sa Màniga, Artà, Lloseta, Vilafranca, Alcúdia...- nosaltres hem deixat ensorrar els nostres amb tanta passivitat. Mai de mai no havíem d’haver permès que ens prenguessin l’Alcázar, el Fantasio... i ara ja no s’hi pot fer res...