Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 21 d'abril de 2024   |   13:23
 
Enquesta  
Veus bé que els forans paguin 2 euros per tenir la polsera de públic?


Haurien de pagar més
No, tots hem de ser iguals
 
Reportatge
17/09/2023 | 10:08
Els orígens del Defensora
Antoni Quetglas

Al començament de l’any 1877, la ciutat de Sóller encara es trobava immensa en una greu crisi econòmica derivada de la malaltia dels tarongers i per la davallada del sector tèxtil. Això provocava que els jornals fossin baixos i no bastessin per cobrir les necessitats bàsiques de la població, ni per estalviar alguns diners per si venia una malaltia.

Davant aquesta situació, el 23 de setembre de 1877 es reuniren diverses persones amb l’objecte de fundar una societat de socors mutus. Acordaren, aquell mateix dia, fundar la societat Sociedad Defensora Sollerense. Sociedad de artesanos y labradores, recreativa y de socorros mutuos (SDS). Foren 63 socis els fundadors (cinquanta teixidors, quatre sabaters, tres fusters, dos agricultors, un ferrer, un marger, un boter i un del que es desconeix la seva professió), però en pocs anys es va multiplicar el nombre d’afiliats, arribant a superar els 300 al començament del segle XX.

Els objectius d’aquesta associació eren sobretot els de proporcionar als socis una ajuda econòmica en cas de malaltia, a més de l’assistència gratuïta dels metges, una ajuda després de la jubilació i un local en el qual, després de les penúries del treball, trobessin diversions. El reglament intern de l’entitat era ambiciós: preveia la formació de càtedres d’instrucció, la creació d’una biblioteca, la subscripció a diaris i revistes, l’assistència als malalts que ho sol·licitaven a les nits, la visita del zelador i de l’inspector per vigilar que els metges complissin amb la seva obligació, exposar a la directiva les queixes dels malalts, i algunes prestacions més.

La societat va tenir diverses seus socials fins que a finals de 1886, el president Antoni Enseñat Caparó, que alhora era vicesecretari municipal, va exposar als socis el projecte de la construcció del nou local social de l’entitat, situat a la part esquerra del carrer de Reial, en cantonada amb el carrer de la Unió. Es va proposar l’emissió de 150 obligacions, a 25 pessetes cada una, per poder comprar el solar per construir el nou edifici.

Josep Abrines i Antoni Valcaneras

Es va encarregar el projecte a l’arquitecte Josep Abrines (autor entre d’altres de diversos edificis d’estil modernista com el de l’antiga fàbrica de conserves i licors Roca de la Porta de Santa Catalina, de Palma, el 1850) i l’obra fou adjudicada al mestre d’obres Antoni Valcaneras Rosselló. Pel que fa a les pintures decoratives interiors, s’encarregaren al pintor Pere Llorens, un dels escenògrafs i decoradors més importants del començament de segle XX (va intervenir en pràcticament tots els teatres de Mallorca, sobre tot al Teatre Principal de Palma. També en tenim constància a la decoració pictòrica de la sala de festes de la seu del parlament de Palma).

L’edifici es va inaugurar el dia 9 d’octubre de 1887 amb l’assistència de tots els socis i autoritats locals. A més de les sales d’entreteniment, dins el nou local hi havia un espaiós teatre, el primer construït a la vall. A partir d’aquest moment van començar a actuar a la ciutat moltes companyies de sarsuela, de teatre, orquestres, orfeons, concertistes, etcètera, usant-se a més el pati de butaques per efectuar balls. Gràcies a això es va tornar a produir un nou augment d’associats.

Malgrat que es donaren successius canvis i millores, la continuïtat del teatre era dificultosa. Per aquest motiu s’hi efectuaren reformes de consideració. S’amplià l’espai, es dotà d’enllumenat elèctric i s’adequà com a sala de projecció del cinematògraf que la societat havia adquirit el 1908. La reforma s’inaugurà el novembre del 1913 i costà prop de 40.000 pessetes. Aqueix esforç econòmic, juntament amb l’obligació de satisfer les pagues vitalícies als socis jubilats, resultà excessiu per a la societat, que entra en una espiral de deutes de la qual pràcticament no en sortirà mai.

La directiva de la Defensora Sollerense es va veure obligada a llogar el saló-teatre (que alhora es convertí en la primera font de finançament de l’entitat), i a suprimir les pagues vitalícies a partir del 1915.

L’any 1934, deixà de ser societat de socors mutus i es va reconvertir en societat recreativa i cultural, prenent força molt especialment la secció ciclista a partir dels anys seixanta. També fins el 1947 la societat va tenir els seus propis metges, quan per ordre governativa aquesta oferta fou suprimida. Fins aquesta dècada, la vida de l’entitat fou molt activa, muntant-se diverses acadèmies d’ensenyament per adults, organitzant balls, concursos, concerts i cursos de llengües (francès, esperanto,...), entre d’altres.

La crisi

Malgrat tot, la progressiva disminució de socis i l’abandonament de les sessions de cinema van anar agreujant la situació econòmica, que va provocar alhora la progressiva degradació del local social. Aquest estat va esdevenir insostenible a mitjans de la dècada de 1990, fins al punt que la societat es plantejà la cessió de l’edifici a l’Ajuntament de Sóller, perquè es fes càrrec de la restauració. Així, doncs, el 6 de juliol del 1997, els socis de la Defensora acordaren en assemblea el canvi de titular del local, reservant-se alguns drets d’utilització, i amb la condició que la Vila s’havia de comprometre a la restauració i el manteniment de tot l’edifici.

Centrant-nos en l’edifici d’aquesta centenària societat, la Defensora (com es anomenat popularment), és un edifici de base rectangular, compost de planta baixa i un pis. Té la façana principal al carrer d’En Reial, d’estil clàssic i culminat amb un frontó poligonal amb tres finestres cegues al timpà. Al costat dret de la porta d’accés encara es veuen dues petites obertures d’arc rodó, que eren les taquilles.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a