Us heu demanat qualque vegada què va ser dels moros aquell vespre de l’11 de maig de 1561, mentre el sollerics celebraven la victòria que ara cada any celebram amb tanta intensitat?
Varen ser derrotats, sí, no se’n varen dur ni doblers, ni esclaus, no. Però no sembla que la seva derrota fos massa contundent. L’11 de maig va ser molt més significatiu, més simbòlic, per a la nostra gent, per a l’esperit del nostre poble, que no pas per a ells.

És evident que no deixaren tanta gent al camp com relataren els cronistes. Mirau: si en varen morir tants, què va ser dels cossos? Per raons òbvies, al mes de maig s’haurien de haver enterrat o abocat a qualque banda, o s’haurien d’haver cremat.

És ben segur que qualque rastre trobaríem a la toponímia si això s’hagués fet amb els cossos d’un centenar de moros: potser hi hauria el Clot dels Moros, o la Foguera dels Moros, o les Cendres del Moros, o l’Avenc dels Moros. O qualque cosa semblant. Però res?

Una altra pista per la hipòtesi que no va ser una gran derrota per als moros és la falta de “souvenirs” de la victòria. Només en tenim la barra de Can Tamany. En aquella època les banderes tenien gran importància. A cap relat es mencionen banderes capturades als corsaris.
Bé, potser no en duien, tampoc s’ha conservat cap bandera dels sollerics, ni de les milícies d’Alaró i Bunyola, que ben segur portaren les seves. Però si no són les banderes, què podem dir de les armes? Cimitarres, espases, punyals, arcabussos? Si s’haguessin capturat moltes armes, la burocràcia de l’època de Felip II no hauria deixat rastre a part o banda dels seus extensius arxius? El rei estava obsessionat per inventariar-ho tot, potser hi ha un registre de armes capturades a un oblidat racó dels arxius de Simancas? O bé és que no es capturaren més que un parell de punyals? No hauria estat una bona ofrena per a la Verge de la Victòria, posar als seus peus l’espasa del fill del rais moro?

És incontestable que els sollerics varen quedar al camp com a guanyadors aquell dia de fa prop de 500 anys. És incontestable que mai no sabrem què va passar exactament aquell dia. És més que probable que, si els corsaris haguessin duit a terme els seus plans, ni jo seria aquí escrivint ni molts de vosaltres seríeu aquí llegint: el poble hauria quedat mig buit. Com va passar a Ciutadella el 1558, els nostres avantpassats haurien estat venuts com a esclaus a Alger. Sí, alguns haurien retornat, però Sóller, a dia d’avui, prop de 500 anys més tard, seria un altre poble, amb una altra gent.

I bé, què va ser dels moros, no tan derrotats com victoriosos els sollerics? Idò a finals de maig, Uluj Alí, el rais moro, ens compareix a Noli, a la costa de Ligúria, la costa de la república genovesa -que per cert tenia com a bandera la creu de Sant Jordi, ben igual que la triada pels pagesos-. Han passat dues setmanes des de l’11 de maig i Uluj Alí evidentment no vol donar per tudada la temporada. Pareix que Uluj Alí va partir de Sóller arrumbant cap al nord, molt possiblement amb plena càrrega d’aigua feta a la Font d’es Joncar, prop de Sóller, o fins i tot a Sa Costera. De Sóller a Noli n’hi ha 330 milles nàutiques en línia recta, tres o quatre dies com a molt per a una galera.

Què han fet els corsaris en aquestes dues setmanes? És mal de saber, la guerra de cors no compta amb una cronologia precisa. Les depredacions dels corsaris han quedat gravades a foc en la història de centenars de pobles i llogarets de la Mediterrània occidental, però tota aquesta informació no ha estat mai exhaustivament compilada. Així que potser varen fer qualque excursió pel Rosselló, o bé es varen aturar a qualque lloc solitari de la costa de França, que mai no atacaven, a fer queviures. El que és segur és que varen capturar dues naus de càrrega genoveses davant Sanremo, varen desembarcar per atacar un poble semblant a Sóller (Taggia) -a on també els varen fer front amb èxit, passant després a saquejar el poble veí de Castellaro, on mataren tres homes i se’n dugueren vint persones capturades.

Després passaren a Pompeiana, Pietrabruna, Boscomare, Riva i Santo Stefano, que trobaren deserts. Tornaren a les galeres i desembarcaren prop de Sanremo, defensat per una fortalesa. Com que això era massa feina, es dirigiren al llogaret de Colla. Els habitants es varen salvar refugiant-se a la torre. Tot això succeïa a principis de juny. Es pot observar la impunitat amb què actuaven els corsaris pel fet que a final de juny encara eren a la platja de Bordighera -prop de Sanremo-, possiblement cobrant el rescat dels captius més importants.

Com he dit, no s’han estudiat mai exhaustivament les campanyes corsàries, així que és possible que després de Ligúria Uluj Alí passàs a Còrsega i Sardenya, o que retornàs amb un mal vent fent de les seves per Sicília o Calàbria. El que és segur és que durant maig i juny de 1561 un mínim de vint galeres barbaresques varen escampar la por pels poblets de la Mediterrània occidental.

A mode d’epíleg, l’esforç econòmic que va fer la Monarquia Hispana per adreçar aquest problema va ser ingent. Les murades de Palma no en són més que un exemple. La línia de torres de defensa que, a mode de murada marítima, van permetre defensar tota la costa s’estén d’Ayamonte, a Huelva, fins a Cotlliure, al Rosselló, a més de per totes les costes del regnes de Nàpols, Sicília, Sardenya i els presidis de la Toscana. 

Les torres de defensa estaven planificades per enginyers de la Corona i finançades conjuntament per la Corona i els pobles que eren directament beneficiats per elles. Ara bé, aquest pobles rara vegada tenien els recursos necessaris o bé no entenien massa bé el benefici. La torre de Na Seca no li va caure especialment bé a la Universitat de Sóller, així que el projecte va tardar uns cinquanta anys a completar-se. 

Des d’aquest moment els atacs a pobles minvaren espectacularment i els corsaris es varen concentrar en atacar naus aïllades, sense tornar a les temibles flotes com la que varen fer fora els nostres avantpassats.