Diari digital de la comarca de Sóller
Dissabte, 27 d'abril de 2024   |   19:53
 
Enquesta  
S’hauria de prohibir la celebració de la Mallorca 312 de ciclisme?


No
 
Opinió
05/02/2010 | 08:52
Records de joventut
Jaume Casasnovas

De la meva joventut tenc records molt bons, mitjans. Anhels que mai vaig no poder aconseguir ni podré, donades les meves mancances com a persona o per la situació del moment. Vénc d’una família humil i treballadora. Ma mare sempre pendent dels seus sis fills i el meu pare aixecant-se a les 4 del matí i arribant a casa quasi a la mitja nit. Les coses no foren fàcils per a ningú però sí molt maques i avui plenes de bons records. Vagin aquestes lletres per agrair de veritat als meus progenitors tot allò que m’ensenyaren, juntament amb els meus padrins, amb els que vaig passar molts dies i moltes hores, més que per allò que em van donar, per allò que d’ells vaig aprendre. L’ensenyança d’una educació i el reflex d’una família unida val i valia més que un boci de pa, una paella damunt la taula el diumenges o un jersei de marca o uns calçons. Gràcies pares.

El meu pas per l’escola no fou d’allò més brillant, ans tot al contrari, per mi fou una purga. Primer a les monges de la Caritat on tots érem tractats com si fóssim de mel i sucre. Aquelles monges vestides de negre foren tot un exemple de dedicació als “parvulitos”. Eren temps diferents als d’avui. Després al Convent. Molt bona gent i algun altre que no ho era tant...

Anys després,  em vaig incorporar al servei militar. Vaig estar destinat primer a Son Sant Joan i després al Puig Major. El meu pas pel quarter em va fer conèixer grans persones, tant d’oficials com de suboficials. Altres, no tots, ni molt manco, no valien res de res, ni com persones ni com a militars.

És veritat que fer el servei militar de quinze mesos o dos anys com feien molts, era una pèrdua de temps i un criador de “vagos i maleantes”, com diria el desaparegut Xesc Forteza. Hi havia molta gent que ho passava malament. Partir de les seves famílies lluny de la llar, comportava una despesa important i quasi impossible per a alguns. Era un pèrdua de temps però una escola de la vida, possiblement no la més adient però sí una realitat.  Ara ja no fan el servei militar però convendria posar-lo un cop més, malgrat fos manco temps, tres mesos d’instrucció bastarien.  No caldrien armes, bastaria una granera i ja, de passada, sabrien per què serveix. Els joves aprenien la disciplina que avui no tenen. L’aprenien “por cojones”, però s’adonaven que hi havia alguna cosa més que els teus drets. Les teves obligacions també existien i existeixen.

Venia un xusquero que no aixecava un pam de terra i no sabia fer una o amb un tassó i et posava a les ordres en menys temps que canta un gall. I ja podies dir i cantar perquè eres no res dins el quarter. I si feies de gallet, anaves a la cuina a fregar peroles o arrestat sense sortir els dies que fessin falta. La xuleria et fugia ben aviat i aprenies a creure i respectar, malgrat fos per imposició amb la que no estic d’acord, tret de si no queda més remei.

Les imposicions no són bones però el que passa avui per avui, és molt pitjor. No hi ha respecte per res ni per ningú. Ja sé que els “progres” no estiran d’acord amb mi possiblement perquè no hi passaren i perquè això de creure i fer creure no està de moda però, avui per avui, encara no he trobat ningú que, cara a cara, em digués el contrari, sobre tot si passaren per un quarter.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a