Aquesta setmana hem viscut els primers dies de tardor. Les fulles comencen a caure, ja hem tret els abrics de l'armari i encara que molts ens queixàvem de l'ofegadora calor que hem patit aquest estiu, la veritat és que no estaria malament un poc més de sol i dies interminables.

Però, i si l'estiu duràs 500 dies?

Aquest és el plantejament d'una de les propostes més interessants de la tardor a les cartelleres. La molt refrescant  "500 Days of Summer" (500 Dies d'Estiu), ens narra la història d'una al.lota que no només comparteix el seu nom amb aquesta estació, sinó també la intensitat en el seu caràcter.

Una història d'amor real, amb els seus moments d'eufòria i de tranquil.litat, és el que ens proposa el director Marc Webb, que s'estrena a la gran pantalla després d'una curta carrera al món dels vídeos musicals. La cinta, personal i divertida com poques, és un exemple perfecte del que el nou cinema indie pot fer, desmarcant-se de les velles premisses que quasi l'obligaven a etiquetar-se com a cinema incomprensible i de vegades infumable. De ritme agradable, direcció simple i molt propera, la pel.lícula ens presenta a dues persones amb expectatives diferents sobre la mateixa relació. Ens recorda que de tant en quan el que més ens agrada no és el que més hem de menester, i que la comoditat es pot confondre fàcilment amb l'amor.

La protagonista femenina, per no dir absoluta, del film és na Summer, interpretada per la nova al.lota dorada del cinema amb cervell de Hollywood, Zooey Deschanel. La seva mirada verda intensa i els seus cabells negres atzabeja la seva pell blanca i els seus moviments delicats es mesclen amb una interpretació fresca i dinàmica per fer entendre perfectament a l'espectador perquè el protagonista masculí perd el nord darrera d'ella.

En Tom és un jove solitari i famolenc d'amor interpretat per un actor que, després de papers no tan agraïts, com el seu de Tommy Solomon a la sèrie "3rd Rock From The Sun" o Cameron Jones a la cinta "10 Things I Hate About You", es descobreix com un nou i molt prometedor talent abans de complir els 30. El nom, Joseph Gordon-Levitt.
El risc que corre el film és que precisament per la seva falta de convencionalismes i respatllament de grans companyies distribuïdores passi desapercebuda per al gran públic, i per a molts espectadors que, com jo mateixa, es poden sentir identificats amb les emocions i reaccions, molt humanes, dels personatges principals.

Per tots aquells que vulguin ser sorpresos per una història diferent i refrescant comparada amb les comèdies romàntiques habituals. Per aquells que vulguin entendre un poc més el perquè unes relacions funcionin i altres no. I per aquells nostàlgics d'alguns dels èxits clàssics del rock dels anys 80 i 90, que el director destaca amb temes mítics que a més d'un faran somriure només d'escoltar els primers acords.

Aquesta és una pel.lícula per gaudir i sortir de la sala amb un molt bon gust de boca. Que de vegades, després de tant estiu, tal vegada el que més hem de menester és un poc de Tardor.