Idò sí, ja és hora de posar fi a aquest absurd, que vostè en diu “debat” (perdoni la meva estupefacció de veure que pretén participar en un debat sobre lingüística; ja li dic que jo me’n guardaria molt de participar en cap discussió mínimament seriosa sobre medicina. El meu sentit del ridícul m’ho impediria).

I és que, vists els resultats, ni vostè ha après res de lingüística ni jo he après res de ciència mèdica. Però jo almanco ho he intentat (vostè ni m’ha aclarit el tema dels transgènics!). Així que, ja per acabar (ara ja som enmig), permeti’m l’exposició d’alguns conceptes més, de tipus sobretot sociolingüístic. Abans, algunes matisacions:

No tenc cap prejudici sobre la seva persona. No el conec de res i no m’interessa res del seu àmbit personal ni de la seva vida particular. La meva disconformitat és cap a la seva ideologia i el seu projecte polític (i sobretot en allò que afecta la meva llengua i cultura).

Efectivament, és ridícul que dues persones hagin de parlar mitjançant les planes d’un diari, si parlen d’assumptes personals. Però si el que pretenen es exposar idees i arguments sobre un tema que pot interessar el lector, el canal escrit és adequadíssim (permet la reflexió profunda i la precisió meditada d’allò que un vol explicar).

I aquesta ha estat, i és, la meva intenció. En cap moment no he volgut establir una disputa a nivell personal amb vostè, sinó escriure una sèrie d’articles sobre lingüística (que vostè veu “encertats”, però que, curiosament, no han servit per canviar-li un mil·límetre els seus prejudicis lingüístics) els destinataris dels quals són els possibles lectors de bona fe, a qui el tema els pugui interessar.

Dit això, convé anar per feina:

1- I venga més dois.

a) “Els andalusos sols es diferencien dels castellans en l’aspecte de la fonació”. Doi majúscul! Les diferències afecten tots els aspectes lingüístics. Quant a la morfosintaxi, és habitual canvis de gènere, diferenciats de l’estàndard castellà, en molts substantius, també el canvi de “ser” per “haber” (p. e. “aquí habemos seis”), etc. I quant al lèxic, en el Diccionario de la Real Academia hi apareixen més de cent andalusismes. Fins i tot hi ha publicat un “Vocabulario andaluz”, d’Alcalà Vences Lara, amb lèxic propi -p. e. camorrear (reñir), guacho (mojado), bruje (engaño)- , molt d’ell provinent de l’argot gitano. El que passa és que, a diferència d’aquí, allà ningú no ho planteja com un problema diferencial, ni se li ocorre contraposar-lo als seus sinònims d’àmbit més general.

b) “És lògic que hi hagi un diccionari català-valencià-balear i en canvi seria ridícul que existís un diccionari sevillano-castellano” Doi majúscul! Venga engany i demagògia! (no puc creure que sigui ignorància!) Vostè sap molt bé que el diccionari català-valencià-balear és un diccionari de definicions que recull lèxic de tot l’àmbit lingüístic català, no un recull de correspondències de significat de paraules de dialectes diferents, tal com és, per posar un exemple, el “Vocabulario andaluz” esmentat.

c) “L’any 1229, aquí va arribar un català incipient”. Doi majúscul! Les llengües romàniques varen començar a gestar-se del llatí vulgar, en un procés lent, a partir de la caiguda de l’Imperi Romà  i tots els filòlegs sabem (i també els alumnes d’ESO!) que devers finals del segle VIII, principis del IX, el català era una llengua ja constituïda. Que el codi escrit tardàs més a reflectir-la és cosa lògica i natural. Però el 1229, quan amb la conquesta del rei en Jaume va arribar aquí la nostra llengua, el català de cap manera no estava en un estat “incipient”.

2- L’arbitrarietat lingüística. Es veu que va entendre malament això de l’arbitrarietat lingüística. Aquest concepte es refereix a la llengua com a codi lingüístic en un sentit absolut, general. Però quan els lingüistes decideixen les normes ortogràfiques d’un idioma, ho fan amb un criteris científics gens arbitraris (d’acord amb la fonètica, el respecte a la tradició, la consideració de l’ús del moment, la senzillesa i practicitat de la norma...), i la política no hi té pràcticament res a veure.

3- La “política del moment” té a veure amb l’ús de la llengua (la seva promoció o no). Així, durant el franquisme, la política lingüística del règim era la imposició de la llengua castellana i l’anihilament de la resta de llengües d’Espanya, mentre que, gràcies a “les tesis político-econòmiques que avui comanden”, des de fa unes dècades la política lingüística a l’estat Espanyol és de respecte a la seva diversitat lingüística.

Però, a veure, a vostè se li ocorreria anar a exercir de metge a Salamanca o Lima sense saber castellà, o a Munic sense saber alemany? O no creu, vostè que estima tant la nostra llengua (?), que qualsevol persona que vulgui anar a treballar i viure en una comunitat on s’hi parla una llengua diferent de la seva, no ha de fer un esforç per, com a mínim, entendre-la, i si es vol integrar de veritat, parlar-la? I és que aquest és el quid la qüestió: una societat ha de “fer necessari” el coneixement de la seva llengua i cultura si vol que pervisqui en un món cada dia més globalitzat (no entenc -o sí!- com vostè, que se n’omple la boca, pot no estar-hi d’acord: si un ciutadà té el dret d’utilitzar la llengua pròpia, és evident que el funcionari que l’escolta, com a mínim l’ha d’entendre. Si no, el ciutadà pot posar-se el seu dret on li càpiga. I per cert, aquests suposats funcionaris disposen de tot el temps del món i totes les facilitats: anys per aprendre-la i cursos remunerats, en horari de feina. Si va a exercir a Munic, per aprendre l’alemany segur que s’haurà d’espavilar sol).

Així que, sobre aquesta teoria que veu en l’esforç de normalització lingüística d’un poble, que intenten (intentam) dur endavant institucions i ciutadans de bona fe, un afany de talibans del catalunyisme, amb desigs anexionistes, fagocitadors, d’independentistes perillosos “que viuen de la menjadora” (?), etc., només puc dir-li que s’ho faci mirar, això, i a un metge bo: li assegur que les llengües uneixen, ajunten, comuniquen, però no fagociten ni anexionen. Això és cosa d’exèrcits i d’estats. Aquesta és una dèria seva que no retrata cap llengua. El que ha de procurar una societat és “fer necessària” la seva llengua als nouvinguts; és clar, si vol conservar-la.

En aquest context, és sorprenent -o no- l’anàlisi que fa de la lenta desaparició del català de Mallorca. Només puc pensar, o que està feta des de l’engany, o que pateix greus problemes d’oïda. Vostè veu pertot que el nostre català de Mallorca és suplantat pel català peninsular (?). No podia ser que confongués el català de la península amb el castellà? Perquè és ver que aquí estam assistint a un procés de substitució lingüística. Pertot on vas, cada dia sents parlar menys la nostra llengua i més una altra llengua forània. Però és el català estàndard? Faci una volta per Ciutat i pari l’orella. L’únic fet tan evident que no cal ser filòleg per descobrir, a vostè li ha passat per alt: tothom veu que aquesta llengua és el castellà. I en cap dels seus articles ho ha esmentat. Què estrany que, a vostè, que tan estima la nostra llengua i cultura (?), això no el preocupi!

Miri, sincerament pens que després de trenta anys de democràcia i educació en llibertat, qui encara embulla la troca amb pseudoteories de diferenciació lingüística, en perpendicular o en paral·lel quant al català (ja hem vist que, per a vostè, el castellà no té dialectes, i si en té, això no és cap problema - i de fet no ho és en cap llengua normalitzada), ja només ho pot fer per ignorància o per mala fe, amb finalitats no gens lingüístiques (em sap greu dir-li-ho, però, donada la seva condició de metge i les seves indubtables inquietuds culturals, li he de descartar la ignorància, així que només em queda la mala fe).

4- Els seus “prejudicis”. En una cosa estam d’acord: la ideologia de cadascú influeix en la seva actitud lingüística. Idò deixem a part la teoria. Anem a la pràctica. I parlem clar. Pels seus escrits (rubricats com a Grup Tradicionalista o individualment), si el seu estil esbiaixat no m’enganya, entenc que vostè és un nostàlgic de la dictadura (i no som l’únic; referint-se al seu últim article, vaig rebre jocosament al mòbil: “el búnquer franquista contraataca”), que no creu en la democràcia (vostè en diu despectivament “partitocràcia”, i tots els seus articles són un qüestionament del sistema; sense arribar a exposar amb claredat quin sistema polític proposa com a alternativa). Sembla que el disgusta la llibertat de què gaudim en aquesta societat nostra moderna, amb barreja de valors, de llengües i de cultures (això de l’entrada “de milions i milions de persones estrangeres” (?) hauré de suposar que ha estat un petit lapsus comptable -almanco aquí, són només alguns milers, no?- i, si la comunitat que els acull té la capacitat de fer-los necessària la llengua i la cultura pròpies, només poden representar un enriquiment cultural). A vostè, i perdoni si m’equivoc, li agradaria tornar a una societat monolítica: una sola religió, una sola pàtria, una sola llengua (i no precisament aquesta “branca del català” que vostè anomena “mallorquí” -bé, aquesta per fer gloses amb la ximbomba!). I com a polític, se serveix de tots els instruments que té a l’abast (i la demagògia n’és el principal) per aconseguir els seus objectius. Crec sincerament que el tema lingüístic, per a vostè, només n’és un (si no, de veres que no em puc explicar que embulli la troca amb tanta lleugeresa i tan poc sentit del ridícul, amb perdó de nou, però no trob altres paraules).

5- Els meus “prejudicis”. Evidentment, jo també tenc “prejudicis”, ideologia. Malgrat que no tenc cap ambició política (en aquest cas, que és el seu, seria un deure aclarir-los), i per tant no tenc cap obligació d’exposar-los, aquí els té. Som agnòstic, la meva religió i la meva pàtria és la meva llengua (si l’estat on visc me la defensa i promociona, cap problema, m’hi sent a gust); no tenc carnet de cap partit; encara que li xoqui, no sóc del Barça ni independentista; crec en la llibertat i la democràcia (sens dubte el millor sistema polític, tot i que cal millorar-lo dia a dia); i també pens  que la mescla de cultures, llengües i valors (sempre en el respecte d’altri, de la llei que ens hem donat -la seva arbitrarietat és conseqüència de la decisió lliure dels ciutadans-, i de la llengua i cultura pròpies -ja li he dit que, si volem que pervisquin, tenim el dret i deure de fer-les necessàries-) és una riquesa que fa les societats més modernes, més obertes, més felices i més pròsperes.

Ja veu que la meva llengua és la meva pàtria i religió (la meva vocació, que en diríem), i també la meva eina de feina i de creació. He dedicat mitja vida a aprendre-la i ensenyar-la, i no només la meva -també sé i he ensenyat la castellana, una altra llengua que domín un poquet i em procura incomptables moments de plaer-. Aquest aprenentatge encara dura i durarà tota la vida (sense cap problema: també és un plaer). Per això me l’estim i em molesta fora mida que la instrumentalitzin políticament amb l’objectiu amagat de subestimar-la o reduir-la.

6- Sobre el seu tractament d’amic i la seva invitació a conèixer-nos personalment, només puc expressar-li el meu agraïment i consideració. No m’agrada tancar cap porta, em plau fora mida la conversa i el diàleg, i crec que de tot i de tothom es pot aprendre, però ja veu com de distints són els nostres substrats ideològics. I atès el resultat dels meus afanys de professor,  tan evidentment fracassats, de veritat que no veig què més en podríem treure. En no ser que parlem de medicina. A mi sí que de veritat m’interessa aprendre coses noves.

Gràcies de nou (i perdoni si l’he molestat en cap moment. De veres que he fet un esforç de cordialitat, però li promet que m’ha estat impossible trobar altres paraules que no traïssin els continguts que necessitava expressar).