Volem començar aquest escrit de comiat a n’Esperança Jaume Sansó amb aquestes paraules de Baden Powell que reflecteixen el que va ser n’Esperança al llarg de la seva vida. Persona bona i disposta a fer el bé, a més persona que sempre hi era quan la necessitaves, mai tenia un no, sempre trobava un moment per ajudar, tan bondadosa, tan disposada a donar i a compartir.

A n’Esperança la vàrem conèixer a l’Escoltisme, al cap de pocs anys de haver fundat l’agrupament ja formava par d’ell com Akela a la unitat de llops. Amb ella vàrem compartir molts de moments bons i no tan bons, quantes reunions, trobades, sortides, acampades i sempre aquesta bonhomia i esperit de servei.
Acabat el seu servei dins l’estol mai va deixar de participar en activitats puntuals a l’agrupament i quan li demanaves una ajuda sempre estava a punt.

Fora de l’escoltisme sempre a estat a punt per fer el bé, d’una manera callada i recollida. A n’Esperança no la cercassis per figurar, això no li anava bé, era una persona de feina, figurar no anava amb el seu tarannà. Quan es va fundar l’Associació Malats Oncològics de Sóller, ella va ser de ses primeres a prendre part dins la associació, i record que el president ens demanà l’opinió de n’Esperança per donar-li un càrrec dins la junta, li vàrem dir: n’Esperança la trobaràs a l’hora de fer feina però crec que no acceptarà cap càrrec. Passat uns mesos ens va donar la raó.

N’Esperança ha deixat la seva petjada a dins el mon cultural de la nostra ciutat participant en infinitats de projectes; recuperació del Firó, obres teatrals, escoltisme, Sa Mostra, Ca’n Dulce, cursets de manualitats, associacions socials, i part damunt a Aires Sollerics entitat que és a punt de celebrar els cinquanta anys de la seva fundació. Com hagués fruït d’aquest esdeveniment!

Estam ben segurs que n’Esperança deixarà un buit dins la gent que la coneixíem, la tractàvem i l’estimàvem. Ara, també estam segurs que així com ella era una persona creient, des de allà on ha arribat ens tendrà presents.
Escrivim aquesta carta de comiat, i sabem que ens hem deixat moltes coses, però no passa res, perquè seguirem pensant amb tu.

Queda per sempre el teu record i el convenciment que has viscut una vida plena. Una vida que s’ha omplert de l’única manera possible, donant sense esperar res a canvi.

I acabam amb una estrofa de una cançó que tant de pics la cantàrem junts: “Quan arribis a dalt la carena, mira el riu i la vall que has deixat, aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat”.

A reveure estimada i bona amiga Esperança.