Aquesta carta comença quan encara no cantava el gall, pensant que segurament li haurà passat a qualqú més. Esperant a les cinc del dematí més d’una hora davant la porta del PAC de Sóller que el metge tornés d’atendre un domicili, on l’única alternativa era telefonar a un 061 que el meu mòbil no deixa, vaig tenir temps de fer moltes reflexions mentre per mal de ventre em feia debatre si assegut a l’escaló tenia mal gastrointestinal, però dret podia caure acubat de mareig.

Cap a les 5 i busques arribaren les dones de neteja, que no poden deixar entrar ningú, i em va dir una que hi ha retalls i un sol metge, però no tardarà. Per una persona que té un dolor estomacal criminal, vòmits i diarrea, estar assegut una hora davant un centre de salut sense poder entrar ni al bany, és com tenir molta set davant un pou.

Durant més d’una hora vaig poder pensar amb conselleres de sanitat i facultats de medicina, viatges a París a fer coses de canvi climàtic, subvencions per fer marxes a Lluc a peu i dins el meu cap sols hi havia mils i milions d’euros en despeses fetes i per fer, però no un metge en ple mes d’agost de la temporada on, a aquesta illa, hi ha més gent que mai.

Mentre intent veure com es pot posar una reclamació a la conselleria, perquè tots els meus respectes als metges que es mengen guardies de nit, els estic desitjant a tots aquells que per acte o omissió política han deixat Sóller en precari, un bon estiu i nits agradables com la meva, esperant de tot cor que no tinguin assegurança privada i gaudeixin les bondats d’un sistema sanitari que està més prop d’un camp de refugiats que d’un suposat paradís occidental.