Diumenge, en sortir de votar, vaig veure una esquela i m’hi vaig atracar per si coneixia la persona. Ho vaig mirar dues vegades ja que hem va sorprendre aquesta nova. Efectivament era en Jaume, bon amic i bon company en dos projectes ciutadans.

En Jaume (encara ara descriuria aquella escena), un dia de l’any 1971 a l’entrada del C.P. Victòria, on tot astorat ens diu a jo i a altra gent que pasturava per allà: “Al.lots, he parlat amb el regidor de cultura i m’ha comentat que com que el Firó ha arribat a un punt de degeneració tal que es pensa, per part de l’Ajuntament, de deixar d’organitzar-lo; amb una paraula, que s’acaba”.

Ell trobava que aquest esdeveniment no podia acabar d’aquesta manera, i ens interpel·là: “No trobau que hauríem de fer qualque cosa?” I ens animam i cercam gent jove i no tan jove que troba que aquesta festa no ha de desaparèixer. I ho aconseguim, removem cel i terra, i avui en dia tenim un Firó orgull de propis i forans.

I si en Jaume no hagués mogut la nostra sensibilitat el Firó hagués acabat d’aquella manera? No ho sé, ara sí que sé que en Jaume fou un dels qui lluitaren de bona manera per la seva continuïtat.

Més tard ens tornam a trobar dins el Grup Parroquial d’Acció Social, sempre preocupat per les necessitats de la gent, dispost a ajudar i acompanyar a les persones necessitades, sense protagonisme, discretament.

És llei de vida, ja ho sé, però quan persones com en Jaume que han passat per la nostra ciutat dedicant temps i hores de la seva vida per ajudar a la societat o a les persones, sempre i ha un bocinet del teu cor que sofreix aquesta partida.

Jaume, et vull recordar com el que has estat: honrat, discret, solidari, preocupat per la convivència, i sempre des de la humilitat i la bondat.

Gràcies, Jaume, per les curolles que vaig poder compartir amb tu.