Ha fet quaranta anys de la mort de Franco i hom creu que no acaba de descansar en pau, el dictador sanguinari. Els seus hereus ideològics segueixen impedint-ho mantenint-se cofoiament instal·lats en el poder, en tots els poders que a Espanya, ara com llavors, es fan i es desfan, i mantenint ben llustrada i a punt de revista la seva doctrina casernària. I, evidentment, també el preserven de la justícia: les cinc tones de granit que clouen la seva sepultura, metafòricament o no, impedeixen dur-lo a la barra pels crims de lesa humanitat que cometé sense que li tremolàs mai el pols.

Dia 20 també era el Dia universal de la Infància i per commemorar-ho, el Parlament illenc, l’Oficina de Defensa dels Drets del Menor i Unicef organitzaren un debat a la cambra parlamentària sobre la situació dels espais d’oci i temps lliure per a joves i infants. De tot el que es debaté en queden, entre d’altres, dues demandes que m’han tocat el viu: més colors a les parets de les escoles i reducció de la quantitat de deures que han de fer a casa.

Una demanda i una altra, per mi, posen en evidència que quan parlam d’escoles i d’educació, no tenim en compte per res, o ben poc, l’opinió dels nins, que són, tanmateix, els únics protagonistes. Començant pel disseny dels edificis, les aules i el seu equipament, atenem la seva opinió, el seus gusts, la seva satisfacció? Ara mateix, a Mallorca per no anar molt lluny, hi ha nins que fan escola en aules prefabricades o en edificis on molta cosa cau o penja. Es tracta d’un greuge que passa per malla, un càstic silent, per dir-ho suau, que no ocupa cap espai a cap mitjà ni preocupa gaire als parlamentaris que ahir cediren els escons a la veu dels nins.

Els drets dels infants no han de ser, només, un instrument per reparar els mals que els feim, sinó l’eina necessària per assegurar-los el benestar integral a què tenen dret.

Quant als deures que porten a casa, en conec casos que freguen el maltractament, ras i curt. Se n’ha de parlar tot el que es vulgui i s’han d’escoltar totes les parts, sobretot els escolars que pateixen tots els fracassos dels adults. Totes les generalitzacions fan una malada, però per mi, carregar de deures, com si fossin els muls del sistema, les criatures, posa en evidència el mestre i les seves capacitats pedagògiques.

Retornant a l’inici i a la vigència de Franco, jo encara he anat amb mestres que hi feien però que no ho eren; que sabien més de donar branca i garrotades als alumnes que de lletra, i que ens adoctrinaven sota l’atenta mirada d’un santcrist entre dos lladres, que cantaven els de La Trinca, això és, entre Franco i José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. Res a veure amb les escoles d’ara, afortunadament. Però el parer de l’escolar segueix no comptant per res o per ben poc. I si no comptam amb el seu criteri, l’escola, per a molts, seguirà sent una purga.