Opinió

No sé molt bé còm fer aquest escrit, no sé si carta, o quina cosa és, perquè no va adreçat a nigú en particular, i efectes, ja, a aqueixes alçades, pocs en pot tenir, crec que ni tan sols la de suscitar la vergonya dels qui han estat responsables dels fets.

Em sap greu però a les hores en què estic escrivint això no sé si sent res, o millor dit, no sent res, tan sols fàstic. El títol fa referència a uns arbres vells, i lletjos, bastants deixats de la mà de deú, com tants d’altres, però que n’eren part constitutiva d’un paisatge, no monumental, és cert, però bén arrelat a la meva memòria, mentre en tengui. M’estic referint als xipresos de la plaça Joan Miró, al Port, que fins ara no ho havia dit. 

N’hi haurà, potser, què es demanaran el perquè d’això, i la majoria, segurament, es donarà per satisfeta amb la resposta que donaran, si la donen, els polítics (en cas que els responsables d’això meresquin tal nom, jo crec que ni això). Sí, la resposta és molt política, massa i tot diria jo: perquè pugui passar el bus, de 45 places, que ha d’anar a recollir els ninets, o els joves, m’és igual, cent metres més avall, al carrer Canonge Oliver, perquè el pas que tenia abans, per dins l’aparcament sense nom, devora l’esglèsia, desapareix amb el tipus de reforma que els que ara governen han decidit per l’escola del Port. 

Sí, tot molt raonable, un arbre vell i lleig, a canvi de la comoditat, i la seguretat, és clar, d’uns pobres nins petits. És evident que no hi havia altre solució. Si no, el consell o sanedrí, de joves i no tant joves, progressistes, o això pensen, i supòs que diuen, que empeny cap endavant, imagín, l’equip de govern, l’hauria trobada, que per això, em consta, que es varen buidar els caps, pensant vull dir. Sí, degueren pensar molt per trobar una solució tan raonable.  Tanmateix ells no la tenen la meva memòria, i no crec que els hi llevi la son.

El que ja no sembla tan raonable, sinó més aviat covard, és que cap d’ells ho explicàs públicament, que era necessari el sacrifici de l’arbre per fer passar un autobús de 45 places. M’esgarrifa pensar en la manca d’imaginació de tan nombrós grup, incapaç d’esbrinar altre solució que la de tallar l’arbre ­afortunadament, pel que sé, cap d’ells és metge­, i encara m’esgarrifa més la lleugeresa, per no dir frivolitat, a l’hora de prendre decisions (quan , al ple de dimarts, davant la qüestió de si havia hagut qualque ordre o informe previ, el batle digué que el faria, vull creure que no se n’adonava del que estava dient), així com la falta de filtres (és que no hi ha ningú dins tot aquell grup amb dos dits de seny?) a la seva formació (?) política (sobre el seu concepte de política, millor no fer massa indagacions. 

El meu amic Biel em demanava arguments en favor de l’arbre, com si un arbre n’hagués de menester. Ans al contrari la gratuïtat, i falta de sensibilitat, demostrada per l’equip, així els direm, és irreparable, i això és el més trist de tot. 

Finalment, com a reflexió, i lliçó, final que puc donar de tot això, com a saba seca d’un vell arbre, em queda la frase del meu amic Miquel Fiol quan em digué l’altre dia que “no s’ha d’adaptar, com a principi general, una ciutat als cotxes, sinó els cotxes a la ciutat”. A Sóller, això sembla que és així, únicament per defensar els intseressos d’alguns, o quan hi ha de per mig una bona mossegada de demagògia pels qui tenen el poder.