Després de molts anys, Irene Coll (Sóller, 1988) diu “basta” i fa una passa endavant per donar visibilitat a les malalties de salut mental. El maig del 2012 li varen diagnosticar trastorn límit de la personalitat, una afecció que combat de la millor manera que pot, però amb més dificultats d’ençà de la pandèmia degut a la falta d’especialistes a la sanitat pública. És, des de fa quatre anys, professora de l’assignatura de Castellà a l’IES Guillem Colom Casasnovas. Tot i no ser la seva especialitat, la seva experiència com a pacient li permet detectar i ajudar els alumnes que pateixen algun símptoma relacionat amb una malaltia de salut mental.

Pregunta.- Quina és la seva història?
Resposta.- Ara em destaparé, ja que no ho sap gairebé ningú: tenc un trastorn emocional. Si hagués decidit no contar-ho a ningú, ningú ho hagués sabut. Des dels 18 anys estic amb psicòlegs i, un poc més endavant, també amb psiquiatres. En aquests anys, he vist com ha anat canviant la sanitat pública. Crec que és necessari donar visibilitat al problema que hi ha actualment. Vull cridar al món que els canvis que hi ha hagut darrerament en la sanitat pública perjudiquen molt als pacients de malalties de salut mental. Sobretot des de poc abans de la pandèmia. És cert que per mor de la pandèmia hi ha més gent que necessita ajuda, però això no vol dir que jo en necessiti manco.

P.- Quin canvi l’afecta personalment?
R.- Per exemple, ja no puc xerrar directament amb el meu especialista, ja que té horari de matí i jo en aquell moment faig feina. Tampoc puc anar a demanar hora al mostrador de la meva unitat de salut mental, ara són ells qui telefonen i això fa que et sentis desemparat. A vegades necessites atenció de forma urgent i no pots esperar que ells et telefonin ni pots estar pendent del telèfon les 24 hores. De fet, el 24 d’octubre em varen telefonar però no el vaig poder agafar perquè estava atenent els meus fills. Vint minuts després vaig telefonar jo però no el varen agafar. El dia següent em varen contestar i em varen dir que ja havien donat la meva cita a una altra persona perquè jo no vaig contestar. Feia dos mesos que esperava. És dur perquè et trobes molt tota sola.

P.- Com funcionen les cites presencials?
R.- En teoria, al psiquiatra en tenc una cada dos mesos, però sempre és més. De fet, si la medicació es manté, pot ser cada sis mesos. Això perjudica molt al pacient, ja que el medicament no sempre et cau bé, i també pot ser que al llarg d’aquests mesos facis un canvi cap a millor o pitjor, sense que et modifiquin el medicament. Pel que fa al psicòleg, les cites poden ser cada dos mesos.

P.- I en el cas de tenir una urgència?
R.- Has de partir a l’hospital i tens dues opcions: que et donin tranquil·litzants o que t’ingressin si tens temptatives autolítiques. Allà et trobaràs un especialista que no et coneix de res i que només veurà el teu historial per damunt. A més, cada vegada que sol·licit un informe, el meu diagnòstic posa una cosa diferent a allò que tenc. És a dir, posen trastorn de depressió o trastorn ansiós, quan en realitat allò que tenc és trastorn límit de la personalitat. Per altra banda, hi ha una gran falta de privacitat. A Sóller, per exemple, quan m’atenen a urgències a vegades hi ha un pacient a la llitera del costat. Aquella persona no té per què haver de conèixer els meus problemes.

P.- De quina forma ajuden les sessions psicològiques?
R.- Des dels 25 anys i fins enguany he estat amb un psicòleg, en Toni Fuster, que feia teràpia de grup. Primer vaig ser reticent a aquest tipus de teràpia, però després vaig aprendre molt. Durant dues hores, em trobava amb persones que tenien un perfil molt similar a mi i podíem compartir experiències. Voldria donar les gràcies a en Toni perquè era molt bon psicòleg i guia en aquestes sessions. Cercava les preguntes adients per poder trobar el per què de les emocions. Malauradament, el mes de març es va jubilar i tot el grup vàrem enviar un escrit al cap de Salut Mental de Son Llàtzer i també a la nostra unitat de salut mental per saber quin seria el nostre futur. A dia d’avui no hem obtingut resposta. Ara s’omplen molt la boca amb el tema de la salut mental, però realment tu no pots demanar ajuda. Una companya té la mare amb depressió forta, va anar al metge de capçalera i aquest li va dir que no la posava ni en llista d’espera perquè no la telefonarien. Actualment, no es pot aconseguir ajuda en salut mental.

P.- Quina seria la solució?
R.- Des del meu punt de vista, seria tenir més personal a salut mental. Per altra banda, t’atenen el matí, el que significa que m’he de saltar la feina. Hi podria haver més personal en horari de capvespre i unitats de salut mental a cada centre de salut. A Sóller no n’hi ha i he d’anar directament a Son Llàtzer.

P.- Com l’afecta el trastorn límit de la personalitat en el seu dia a dia?
R.- Hem de tenir en compte que hi ha molts tipus de trastorns mentals i cada un provoca unes coses diferents. En el meu cas, són emocions duites al límit. Una cosa que per a qualsevol persona pot ser un doi, per a una persona amb trastorn límit de personalitat pot significar molt. Per exemple, que t’agafin de la mà pot provocar des d’incomoditat a ansietat en alguns casos i contexts. En el meu dia a dia, m’afecta moltíssim amb la meva parella, ja que moltes vegades no sé expressar emocions o no sé d’on em venen algunes que exprés. Abans em passava molt que, si les coses no sortien com jo havia pensat, m’enfadava i frustrava molt. Altres exemples són les compres impulsives i la posterior culpabilitat, menjar per sentir-me tranquil·la, etcètera. En alguns casos també hi ha la temptativa autolítica. En un mateix dia pot ser una muntanya russa.

P.- I en la seva feina com a professora?
R.- A la feina estic al cent per cent. És cert que a vegades els nins et treuen de lloc, però és a mi i a tots els professors. El meu equip directiu n’està al corrent i saben que l’únic problema que tenc és que, si tenc un atac d’ansietat molt fort algun vespre, el dia següent no puc anar a la feina. El curs passat em va passar dues vegades. Intent tenir gran part de feina avançada per si això passa, però estam xerrant només d’un dematí.

P.- En l’àmbit educatiu, la seva experiència com a pacient fa que detecti amb més facilitat algun cas de problema de salut mental en alumnes?
R.- Crec que sí. Intent fer reflexionar els meus alumnes sobre aquest tema, intent ajudar i també escoltar activament. Hi ha una nina, per exemple, que ja no és alumna meva però que em cerca per xerrar amb mi. Quan un alumne plora, no m’agrada pensar que ho fa per cridar l’atenció. A una persona no li surt plorar perquè sí. Les persones ploren perquè alguna cosa les està afectant, sigui en aquell moment o sigui d’enrere. En cert moment podem explotar i posar-nos a plorar pel que sigui. Tots caminam damunt un fil molt prim. Ara bé, no sóc professional de la salut mental i si veig segons què ho encamin cap a l’orientadora de l’institut.

P.- Per quin motiu ha decidit fer públic el seu trastorn emocional?
R.- Per fer visible aquest tema. Tots tenim alguna cosa i, qui no té res, que ho esperi. Ja sigui a ell o ella, a casa seva o a algú pròxim. Si algú pensa que a casa seva tothom està bé i ningú té ni tendrà res relacionat amb la salut mental, és impossible. De traumes, en tenim tots.