Pregunta.- Com va arribar a dur el servei de gandules, para-sols i velomars del Port?
Resposta.- El meu pare s’hi va dedicar tota la vida. Ell va començar amb quatre patins fets seus de fusta, amb dos flotadors a cada banda. Era allò més rústic del món. Ell va ser un dels que va començar amb aquest servei a la Platja d’en Repic. En coneixia d’altres, però són morts. Jo vaig començar als 13 anys, just en acabar l’escola.

P.- A quins altres llocs va estar, a més de la Platja d’en Repic?
R.- Primer vaig estar davant l’Edén i després davant l’hotel Roma, que ja no existeix. Posteriorment vaig agafar les dues platges, tant les gandules i para-sols de davant l’Edén com les de davant l’hotel Roma, a més de vuit velomars.

R.- Era complicat tenir el control de tot?
R.- No. Consider que he estat un privilegiat. Fer feina davant la mar i a l’aire lliure no té preu.

P.- Ho enyora?
R.- Ara no. Quan vaig partir sí que ho enyorava, però ara ja ho he superat.

P.- Es tractava d’una feina de temporada. Què feia els mesos d’hivern?
R.- Als inicis aprofitàvem l’hivern per arreglar tot el material, però els darrers 15 o 20 anys ja no feia falta perquè el material era de polièster, que gairebé no necessita manteniment.

P.- Què li agrada fer ara que està jubilat?
R.- M’agrada molt anar a veure la meva neta, que fa triatlons.

P.- Continua anant a la platja, o ja li varen bastar els 53 anys de fer-hi feina?
R.- Sí. La neta ara farà 13 anyets i quan ella ve anam a la platja.

P.- Imagín que deu recordar tots aquells anys, o no?
R.- Sí, però tot ha canviat molt ara. Si comparam el Port de quan vaig començar a fer feina amb el d’ara, no tenen res a veure.

P.- En quin sentit?
R.- Tenc una opinió negativa de l’evolució del Port. Un temps, des de la Platja d’en Repic es veia tot el Port. Ara cada dematí vaig a caminar amb la meva dona i l’únic que es veu són vaixells. Hi ha un desgavell total amb els fondejos. A la Platja d’en Repic només fan tirar embarcacions i més embarcacions amb un bloc de no res que fa d’àncora. Però vaja, també havien d’arribar fons ecològics i no els hem vist encara.

P.- Com eren els clients d’aquell temps?
R.- Quan estava devora l’Edén entre setmana no hi havia clients residents. Quan arribava el diumenge, però, amb el tramvia de les 12 venia moltíssima gent de Palma en grups grossos amb neveres i ràdios. El més desagradable era quan, en comptes de llogar una gandula per cada un, en llogaven només dues i s’hi ficaven tots. Aquestes persones eren diferents als clients de cada dia, que venien per estar tranquils. Personalment, preferia conservar el client habitual. El temps que vaig estar a la Platja de Can Generós va ser molt agradable, hi havia molts clients belgues tant de l’hotel Edén com de l’hotel Roma. Ara tot això ja no existeix. En aquell temps guardava gandules per a ells durant tot el mes. El client volia reservar-ho durant tot el mes, jo li feia un petit descompte i em pagava el dia següent. Ells venien cada dematí prest i ja no m’havia de preocupar de res. Tenc molt bons record d’aquell temps.
P.- Ha vist de primera mà l’evolució dels turistes al llarg dels anys. Què en pensa?
R.- Als anys 80 s’hi vivia molt bé. Venia gent amb un poder adquisitiu enorme. Jo record que feia feina davant l’Eden i allà hi havia gent de molts de doblers. Però durant els darrers anys ja hi havia massa acumulació de gent. A més, vaig viure situacions desagradables.

P.- Com quines?
R.- Darrerament, la gent només es preocupava de venir a gaudir i no tenia mirament per la feina. Per exemple, llogaven un velomar per a quatre persones i després quan em girava veia que havien pujat 15 persones damunt amb el perill que això suposa.
P.- Què és allò més estrany o impactant que li ha passat al llarg dels anys fent feina a la platja?
R.- Allò més estrany o que manco m’ha agradat va ser quan un dia, quan estava davant l’Edén, on també feia de socorrista, em varen dir que hi havia una dona a la platja artificial que s’havia ofegat. Va ser una cosa molt desagradable, però no va ser l’única. Un altre dia també vàrem haver d’anar amb la llanxa de la Creu Roja fins Ses Puntes, on hi havia una dona que tenia una ferida oberta i se li veia tot l’os d’una cama. Va ser horrorós.

P.- És a dir, que a més de llogar els serveis de la platja, també va ser socorrista?
R.- Sí. Durant molts anys venia gent per curar-se. Després varen venir els soldats voluntaris a fer de socorristes. Durant tot el temps que hi va haver la caseta de ferro jo vaig tenir una clau i, si venia algú amb una ferida quan el socorrista ja havia partit, jo els curava. He tret hams i he curat de tot.

P.- Quin és el seu lloc preferit del Port?
R.- La Platja de’n Repic, sense cap dubte.

P.- Què creu que és el millor del Port?
R.- La tranquil·litat de l’hivern.

P.- I el pitjor?
R.- Que està tot massificat, tant de gent com de cotxes.

P.- També ha estat molt lligat al bàsquet. Com foren els seus inicis?
R.- Vaig començar a entrenar quan tenia 17 anys. No he jugat mai a bàsquet. Vaig començar a entrenat al Centre Parroquial Victòria, a Sant Vicenç de Paül, Fornalutx i finalment al Puig. Durant una temporada vaig aturar d’entrenar i un dia na Cata Morell en va demanar a veure si volia entrenar a un equip Mini, ara deu fer uns sis anys. Ho vaig passar molt bé, va ser el darrer any com a entrenador. Vaig trobar un grup de nins i pares molt bo, va ser un any meravellós. En general, tenc bons records de tot. Quan va jugar el meu fill també em va agradar molt. També record haver-me d’aixecar ben prest per agafar el tren de les 6 els diumenges per anar a jugar a Palma. Era ben maco!

P.- Com veu l’evolució del Joventut Mariana?
R.- No vull donar opinió perquè estic totalment deslligat.

P.- Va gaudir dels actes que es feren a Sóller per celebrar el 90 aniversari del primer partit de bàsquet a Balears?
R.- Sí, varen estar molt bé. L’únic que trob és que s’haurien d’haver fet separats de les festes. Hi va haver una taula rodona molt interessant, però va coincidir amb el “xupinasso” del divendres i gairebé no va venir gent. El mural al Camp den Maiol també va estar molt bé, però s’hauria d’haver fet un dia que no hi hagués futbol, ja que hi havia gent que es va queixar, dient que aquell camp només era per al futbol.

P.- Què pensa de totes aquelles persones que fan possible que el bàsquet segueixi endavant?
R.- Inverteixen molt de temps i ho fan perquè els agrada. A persones com na Cata Morell li haurien de posar una medalla com una catedral.