Mateu Ramón és conegut per tothom per molts aspectes, tot i que dins el món de l’esport ho és molt pels anys que va dedicar a jugar i entrenar equips del Joventut Mariana. Primer va jugar i posteriorment va entrenar molts de joves sollerics i altres de fora que vingueren a jugar aquí.

Amb ells va compartir les seves dèries esportives, però molt més encara les personals. D’ell en diuen els que han estat els seus “alumnes”, que ha estat com un pare que, a més d’entrenar-los, havia estat un gran amic compromès amb les seves necessitats i inquietuds. Tots el recorden de bon grat i sempre l’han tingut com un referent.

Mateu Ramón, amb els seus defectes i virtuts, ha estat una de les persones que han deixat petjada per tot allà on ha passat. Organitzat, metòdic, intel·ligent... Segons diu ell mateix “no hi ha res impossible, basta tenir-ne ganes i voler-ho fer”.

Jo, el que signa aquesta col·laboració, he vist en el temps de l’entrevista espirejar els ulls del nostre entrevistat quan recordava fets i persones. Una emoció no continguda que ha mostrat la part més amable i humil d’una persona que ha estimat el Joventut Mariana i molt més encara les persones que l’han format. Ara i avui també. Admira tots i cada un dels que han esdevingut alguna cosa dins l’equip solleric: jugadors, entrenadors, directius...

Pregunta.- Com fou el seu temps d’estudiant?
Resposta.- Com tots els al·lots del meu temps vaig anar a l’escola de Los Jardines i després de fer la primera comunió vaig passar al Col·legi dels Sagrats Cors. Val a dir que quan vaig anar al Convent l’educació estava estructurada en tres graus: el primer, el segon i el tercer. Jo vaig tenim una mica d’endoll, a través del meu oncle Biel Vives Colom (E.P.R.) i vaig passar directament al segon grau sense passar pel primer. Allà hi vaig trobar amics com en Miquel Frontera (en Miquel del Marina), En Pep Gelabert (Figa) i altres que m’ajudaren molt i que també em protegiren molt. Val a dir que eren dos anys majors que jo. Fou un temps molt divertit i profitós. Vaig estar dos anys amb ells i ja vaig passar a fer el Batxiller sense fer d’ingrés, cosa que suposo que també fou per la coneixença de l’oncle Biel. Val a dir que les notes que vaig anar aconseguint també hi tingueren a veure, suposo.

P.- I la seva afició al bàsquet com arriba?
R.- Arriba a través del meu devenir d’estudiant. Al Convent hi havia la Congregació Mariana i un dels seus objectius era tenir un club de bàsquet. L’oncle Biel Vives i altres, posaren en marxa aquest club tan desitjat. Es varen organitzar quatre equips: Dinámico Radar, Olímpic... (el darrer no el recordo) Es va fer un torneig i d’aquí hi varen haver alguns jugadors que vàrem destacar, entre altres, en Pep Rosselló (E.P.R.), en Joan Lladó i un servidor. Nosaltres tres ingressàrem a l’equip de Joventut Mariana perquè en aquell temps no hi havia equips juvenils.

P.- Com va ser aquella experiència?
R.- Va ser genial perquè en el primer partit record que vàrem jugar contra, crec, un equip dels Sagrats Cors de Palma (abans tot eren sants i sagrats) i a un moment donat, del nostre equip sols en quedàrem els tres nous i més joves, en Pep, en Joan i jo, la resta havien estat expulsats per faltes personals, i encara així guanyàrem el partit. Pot ser no perquè sabéssim jugar més, el que sí que sabíem era entretenir la pilota i deixar córrer el rellotge. Eren altres temps i altres regles de joc.

P.- Aquests foren els principis. I després?
R.- A l’any següent ens varen instaurar els equips juvenils i a Sóller en creàrem un que es deia Sant Lluís. Jo en aquell temps tenia uns 14 anys i això vol dir que potser estem parlant de fa 70 anys. Vaig jugar amb aquest equip dos anys i ja posteriorment es va crear el juvenil Mariana. Passat un temps, per qüestions de la feina i que era el temps que els diumenges dematí els negocis estaven oberts, vaig haver de deixar de jugar perquè jo feia feina a Can Bibí i acabava a les 2 del migdia i no vaig poder continuar.

P.- Com recorda aquell temps?
R.- Fou el temps gloriós en que el Mariana va anar pujant amunt i jo m’ho vaig perdre per la feina. Els temps pretèrits no eren com ara. El jornal era necessari a les famílies i no podíem viure de l’aire del cel.

P.- Fou difícil abandonar el bàsquet en els moments de joia?
R.- Sí, molt. No sols pels moments de joia com dius tu, també pel que significava per a mi i els altres poder jugar aquest esport, que era més o manco novell i molt creatiu i agradable. Abans, ja de ben joves, apreníem a resignar-nos i si no podia ser, no es podia i tot quedava amb l’angoixa d’un somni no complit com ho són molts en la vida. La gent es sabia conformar més. Has de tenir en compte que en els partits que sempre es jugaven al Victòria, la grada estava plena de gom a gom. Era impressionant veure com el públic es bolcava amb el seu equip. Foren temps molt bons pel bàsquet solleric.

P.- La pista del Victòria sempre fou així?
R.- No. La pista tenia l’entrada pel centre i donava a una pantalla que hi havia just a front que era on es projectava el cinema a la fresca. Posteriorment, entre els jugadors i altra gent, vàrem escombrar allò que hi havia i férem les grades amb les entrades laterals. No te vull contar a on tiràrem la terra perquè no fos el cas que encara ens posessin una multa avui. És una pista molt ben feta amb quadrats i bones juntes de dilatació. Era una pista ideal per als equips de Sóller perquè està aferrada a les façanes laterals dels veïnats i això feia que els equips de fora tinguessin por d’envestir a la paret i frenaven molt abans del que tocava. Els de Sóller, ja ho sabíem i arriscàvem més i això ens donava avantatge damunt els altres. Coses de la vida...

P.- Després el Mariana va desaparèixer.
R.- Sí. Al cap d’uns anys el Mariana es va desfer i alguns jugadors anaren a jugar amb el Son Espanyolet a Palma. D’ells en record en Carlos Grauches (E.P.R.), en Tolo Timoner i pot ser algun altre que ara no record. La Congregació Mariana va decidir llevar els equips i així va passar.

P.- Com es va resoldre la situació?
R.- Passats uns anys, amb l’ànim de mantenir coses que es feien a la congregació, provàrem de tornar a les antigues arrels, però les coses havien canviat molt, socialment. La gent ja no anava a missa cada dia i moltes de les activitats varen perdre el seu sentit inicial. A partir d’aquí fou quan vàrem decidir crear l’Associació d’Antics Alumnes i tornà a sorgir la idea de tornar a formar equip de bàsquet. Jo era el president dels antics alumnes i em digueren que l’únic que venia d’aquest món i que havia jugat era jo i ja em va quedar adjudicada la feina de fer d’entrenador. De seguida ens posàrem a fer feina... Posàrem en marxa l’equip amb un bon grupet de gent dels que no en diré els noms perquè potser no els record a tots, i gaudírem molt de jugar i retornar als inicis del bàsquet solleric.

P.- Quines categories va arribar a entrenar de totes les que hi havia?
R.- Jo vaig entrenar els sèniors, però molt especialment i per molt més temps els equips juvenils. Amb tots vaig passar molt de gust perquè a banda de la feina esportiva, teníem una molt bona relació personal. L’hora de jugar era per competir, però després tots plegats érem una família. No hi havia luxes, ni doblers, però hi havia il·lusió i moltes ganes de jugar i competir. Jo els vaig estimar molt a tots perquè s’ho mereixien de veritat.
P.- Molts campionats guanyats?
R.- Alguns, bastants diria jo, però el més important per a mi no era aconseguir títols, el més important era guanyar i fer que aquells joves que m’acompanyaven es fessin homes de profit i així després la vida la ja donaria els títols que es meresquessin. Puc dir que em sent molt orgullós de tots ells perquè cada un per la seva banda han estat homes de profit, però sobretot bones persones i bons amics. Els he sentit un poc com si fossin meus que, de fet, moltes vegades vaig exercir de pare o de germà gran. Han estat el millor trofeu per a mi.

P.- Això vol dir que vostè era un home molt competitiu?
R.- Sí i ho era perquè era el millor que els podia transmetre i regalar que els servís dins la vida. Els títols fan planta i donen alegries, per suposat. Tot i això, la millor alegria que hom podem tenir és veure com els joves es fan grans i no han oblidat aquella dita tan popular que diu que “la vida no és cap joc, però jugant s’aprèn a viure”. Ja sabem que és una frase feta, però és real com la vida mateixa. Està clar que quan aconseguíem guanyar i quedar els primers jo em sentia molt gojós. Això està molt clar, però el millor trofeu és compartir temps i hores amb bona gent, esportistes i gent de bon cor.

P.- El Joventut Mariana, en el decurs de la seva història, va arribar a assolir un nivells i importants, veritat?
R.- Sí. La veritat és que sí. A tall d’exemple, sense desmerèixer res ni ningú, vull recordar el temps en el qual vingueren a jugar als primers jugadors americans que estaven al Puig Major. A banda del bon joc que sabien fer, el Joventut Mariana fou el primer equip que va tenir balons de goma i per tot allà on anàvem a jugar érem l’enveja de tothom.

P.- I d’on sortien?
R.- Els balons els havien duit els americans, que anaven molts d’anys avançats a nosaltres. Fins que arribaren ells, jugàvem amb pilotes que cordàvem nosaltres mateixos moments abans de començar l’entrenament o el partit. A banda dels jugadors americans també tinguérem jugadors molt bons d’aquí, però sobretot un gran equip de persones on cada un donava tot quan sabia i podia. Teníem la pista banyada quasi sempre i record que el company i amic ja difunt Joan Torrens cremava esperit de cremar damunt la pista per eixugar la humitat. Mare meva, quan ho record...

P.- Alguna anècdota important o record destacable?
R.- Molts! Jo era un lluitador com he dit abans. Pensava que cada partit que començàvem l’havíem de guanyar, però no sols pel fet de tenir el guardó, era perquè els meus jugadors, i jo mateix, veiéssim l’esforç i el sacrifici dedicat durant tantes hores reflectit o mode de compensació esportiva i personal. M’he passat molt de descansos intentant agombolar algun jugador per tranquil·litzar-lo i evitar desastres posteriors, però la veritat és que no record una cosa més bona que l’altra perquè tot, dins el seu context, fou digne de recordar amb molta estima i així ho he fet durant tota la meva vida.

P.- Una persona a destacar dins el món del basquet solleric?
R.- En podria dir moltes, però em quedaré amb el que fou el meu primer entrenador, Joan Estades (E.P.R.). Fou una persona que va jugar i també va entrenar. En sabia molt i en sabia perquè lluitava molt per créixer cada dia tant com a persona, jugador, entrenador... Llegia molt i estudiava per fer una feina ben feta. En un ampli context dins el Mariana hi ha hagut persones excepcionals que han servit com a referent per a mi i per a molts d’altres. Recordo també el Pare Estrany, membre de la congregació dels Sagrats Cors, que fou el pilar bàsic perquè aquest Joventut Mariana d’avui sigui una realitat tot pensant que va néixer sota l’impuls de molta gent però tots o quasi tots eren membres de la Congregació Mariana.