Nascuda a França el 1957, Bel Esteva és néta d’emigrants sollerics. Cada any passava les vacances a Sóller, a ca la seva padrina, fins que un dia va decidir fer la seva vida al poble, on hi resideix des de 1975. Aquesta tardor s’han complit 20 anys d’ençà que va agafar Cavall Verd. Uns anys que li han permès veure l’evolució de les tendències pel que fa a les juguetes, però també l’evolució de l’ambient a la Plaça. D’aquest poble que la va enamorar, però que “ja no és el mateix”, assegura.

Pregunta.- Enguany fa 20 anys que duu Cavall Verd. Què li va dur a agafar el negoci?
Resposta.- Va ser pura coincidència. Els dematins d’estiu feia feina a Can Dulce i els capvespres treballava a la botiga de roba d’home que hi havia ben a prop de Cavall Verd. En Pep i en Joan, que havien dut Cavall Verd des de feia 10 anys, volien deixar la botiga. A ca nostra em varen animar perquè l’agafés jo, i així ho vaig fer. Va ser dia 1 d’octubre del 2001.

P.- Sempre ha tingut el mateix estil de juguetes?
R.- Sí. Sempre tenc les juguetes tradicionals, de fusta i didàctica. Juguetes de tota la vida. No tenc la típica jugueta amb piles i moderna, sinó que procur tenir les més tradicionals. Quan vaig agafar la botiga hi havia Can Rullan, que sí tenia totes aquestes joguines més modernes. Un cop va tancar, jo vaig considerar que havia de seguir fidel al meu estil i a la meva idea. A més, els meus clients també ho comparteixen. Per posar un exemple, jo no tenc “Barbies”, sinó pepes espanyoles. A partir d’elles em vaig inventar les meves “pagesetes”.

P.- Com sorgiren les “pagesetes”?
R.- També va ser pura casualitat. Cada any, per la Fira, sempre intentam tenir un mostrador una mica diferent. Un any no sabia exactament què fer i un capvespre vaig mal vestir una pepa. Després, amb una capsa de cartró vaig fer Can Tamany. També vaig muntar dues “pagesetes” que mataven un moro. Tot això va tenir molt d’èxit, a la gent li va cridar l’atenció. Davant això, vaig pensar en fer-ho cada any i vestir les pageses així com toca. L’any següent vaig perfeccionar el mostrador i any rere any he fet diferents moments del Firó: Can Tamany, el Port, el Monument, el banc, l’església, etcètera.

P.- Quin material empra per construir-ho?
R.- Cartró i escaiola. He de dir que he après molt. L’any que vaig fer el banc, el vaig haver de fer dues vegades perquè va caure. Quan el vaig refer, el vaig reforçar i vaig tenir l’ajuda dels bessons guixaires. Varen estar molt contents, ja que vaig fer els moros i ells formen part del col·lectiu. En poques paraules, és un sentiment que involucra a moltes persones.

P.- Guarda totes aquestes creacions?
R.- No. Vaig guardar el banc i l’església, però arriba un moment que es va espatllant i s’omple de pols.

P.- I pel que fa a les “pagesetes”?
R.- Estan a la venta durant tot l’any i en vaig fent a mesura que s’esgoten. Enguany, per exemple, una dona del poble es va enamorar de la darrera caseta que vaig muntar el passat Firó i en vol una igual. Ella ja l’ha feta de fusta, però jo l’he de folrar de pedra. A més, vol tots els personatges.

P.- Quin temps li duu fer un personatge?
R.- Una setmana. La falda de la “pageseta”, per exemple, són 10 hores. És tot fet a mà, amb la tela tradicional i elaboració tradicional.

P.- Tornant a les juguetes, quina ha estat la seva evolució al llarg dels anys?
R.- És cert que en 20 anys les juguetes han evolucionat. Però l’evolució de la jugueta és com la vida: fa voltes. Per exemple, en dos mesos he venut una dotzena de cordes de botar. I darrerament he venut bolles, les conegudes “canicas”, quan feia tal vegada 5 anys que estaven amagades dins un calaix. En definitiva, la vida no és una recta, sinó un cercle. Tot torna.

P.- Quina és la tendència enguany?
R.- Ara s’ha posat de moda el mètode Montessori, que consisteix en ajudar a l’infant en el desenvolupament de la seva creativitat i autonomia. Un dels aspectes més importants d'aquestes joguines és que han d'estar fetes amb materials naturals. Han de ser respectuosos amb el medi ambient, sostenibles i en alguns casos reciclats. D'una banda, compleixen la funció bàsica d'una joguina: entretenir i divertir. Però, per altra banda, les joguines Montessori afegeixen un valor més, molt important i que les fa completament diferents de la resta: van enfocades a potencial el seu aprenentatge. És, des del meu punt de vista, sentit comú. Per tant, ara moltes marques estan fent juguetes d’aquest tipus.

P.- Sempre té el cavall de fusta al seu mostrador?
R.- Jo sempre tenc cavalls de fusta. El primer que vaig fer quan vaig agafar Cavall Verd va ser posar un cavall de fusta defora, perquè considerava que Cavall Verd havia de tenir un cavall verd. El que tenc ara és l’autèntic, però és cert que ha anat al manescal unes quantes vegades. L’he hagut de reformar un parell de pics.

P.- Què és allò que li han demanat que l’hagi sorprès més?
R.- El que he comentat abans: que a dia d’avui em demanin una corda de botar o unes bolles. És sorprenent.

P.- Què en pensa de la competència generada per gegants com Amazon?
R.- No puc combatre amb això. Ni amb preu ni amb res. Sóc de la idea que el petit comerç es mor. Em sap molt de greu, però és un fet. No hi ha res a fer.

P.- Li costa molt poder sortir endavant?
R.- He passat un parell de crisis i ara en vendrà una altra. Crec que el 2022 i el 2023 seran pitjors. Tot pujarà, especialment el transport. De fet, totes les marques de juguetes ja m’han avisat que a partir de dia 1 de gener la distribució i el transport seran més cars. Això ens afectarà a tots, però les grans superfícies ho podran superar més aviat.

P.- En aquest sentit, diria alguna cosa a la gent perquè donin més suport als comerços locals?
R.- Crec que jo no he de dir res a ningú. La gent que vengui sempre serà benvinguda. No sóc jo que hagi d’anar a cercar a ningú. La gent que ve aquí em coneix i sap com és el meu tracte.

P.- Per tant, comerços com el seu tenen un plus pel que fa al tracte amb el client?
R.- Sí. Jo faig tot el que puc per als meus clients i per mantenir l’estètica de la botiga. Jo vaig néixer dins un comerç, ja que a França eren comerciants, i sé com funciona el mercat. Crec que qualsevol comerciant ha de tenir l’esperit de servei. Quan ve una persona a comprar un regal per a un infant, és com si jo hagués de fer aquest regal. Si conec l’infant intent cercar què és allò que li agradarà.

P.- Com són els seus clients?
R.- Tenc un poc de tot: estrangers i sollerics. Cavall Verd o agrada molt, o no agrada gens. La gent de Sóller imagín que m’aprecia per allò que som. També suposo que els agrada que els infants no tenguin tanta interacció amb l’electrònica i prefereixen les juguetes didàctiques i amb menys plàstic.

P.- Podria destacar algun aspecte de les juguetes modernes que li cridi l’atenció?
R.- Sí. Per exemple, per què una jugueta ha de fer renou? L’infant pot fer la renou ell mateix. Així, un cotxe no té per què fer renou, ja que l’infant la fa. No necessitam el renou.

P.- Quins beneficis comporta per a l’infant que les juguetes no facin renou?
R.- La imaginació. Que ell mateix creï l’aventura el farà créixer. Per exemple, les pantalles ho tenen tot fet i el nin l’únic que fa és mirar i callar. En canvi, quan juga amb un cotxet que no fa renou, l’infant es mou i xerra.

P.- Què en pensa del sexisme entorn a les juguetes, un tema que darrerament ha estat en el punt de mira i que ha provocat diverses manifestacions?
R.- Crec que els infants han de jugar amb tot. Ho han de provar tot. Si una nina vol jugar amb un cotxe, que hi jugui. I si un nin vol cuinar, idò que cuini. Això sí, és cert que actualment les nines es decanten molt pel tema de les princeses i la purpurina. És una moda d’ara, ja que altres anys no era així.

P.- Ha pogut veure clients conscients pel que fa a aquesta matèria?
R.- No ho he notat gaire. Hi ha de tot.

P.- Canviant de tema, d’on li surt la inspiració per decorar el carrer Bonany?
R.- Això ve de seure al banc i pensar idees. Ara tenc l’ajuda de na Maria Llaneras, però abans ho feia tota sola. El primer que vaig fer un any va ser posar les plantes, després els tests penjats i, seguidament, els molinets dins les plantes. Hem de tenir en compte que el carrer Bonany està a plaça, però a un racó. En l’estiu no ens veuen i hem d’atreure l’atenció de la gent i fer que sigui vistós. Ja he fet de tot. Un any, per la Fira, vaig penjar flors grosses per tot el carrer. El Nadal del mateix any també vaig decidir fer decoració, i així any rere any. Enguany el nostre enemic ha estat el vent i hem hagut de reforçar el decorat.

P.- Quin ha estat l’ambient a plaça aquests dies previs a Nadal?
R.- No hi ha ambient de Nadal. La Plaça és trista a l’hivern. No hi ha res. No crec amb la Fira de la Il·lusió i, a més, enguany ha estat deslluïda pel mal temps. Sóller és molt trist durant l’hivern.

P.- Sóller ja no és el que era si es compara amb quan va decidir venir a viure-hi?
R.- No. Jo em vaig enamorar de Sóller, de les portes obertes, de les cases que feien olor a alfabeguera, de tot obert i de l’ambient que hi havia a la plaça durant les 24 hores. Venguessis a l’hora que venguessis, estiu o hivern, sempre hi havia gent que coneguessis a la plaça. I això que passaven els cotxes! No sé què ha passat, però ara ja no hi ha sollerics. Abans era diferent i feia més poble. El poble s’ha desvirtuat.

P.- Si fos ara, deixaria França i vendria a viure a Sóller?
R.- Ho he pensat més d’un pic. Ara ja és massa tard, ja em sent sollerica. Però és cert que tal vegada si fos ara ja no hagués vingut. Ara la gent ja no diu “bon dia” ni “com va?” quan es creua pel poble. La gent ja no passa la granera pel carrer. L’essència de poble ha fuit, però jo l’he conservada dins aquest racó de la plaça. El carrer Bonany és diferent. Té un “feeling”, com diuen els estrangers.