Maria Ignàsia Pérez va ser ahir vespre l'encarregada de llegir el pregó amb el que es varen obrir l'edició d'enguany de les festes patronals dedicades a Sant Joan. Docent de professió, ha estat bona part de la seva vida lligada en un primer moment a l'escola unitària de Deià i, posteriorment, al centre que es va edificar a Sa Vinyeta. També ha estat regidora per Agrupació DEIA durant el període comprès entre els anys 2005 i 2009.

Pregunta.- Ha estat la protagonista del primer acte de les festes de Sant Joan 2020. Què va sentir quan va rebre l’encàrrec de llegir el pregó?

Resposta.- Una gran emoció i una mica de por. No pensava que hauria de ser jo la pregonera. Però també és cert que tenia moltes coses a dir. Quan m’ho varen proposar vaig reflexionar durant un dia perquè l’emoció em va superar i després vaig contestar.

P.- Ens pot fer un petit resum del seu contingut?
R.- Bàsicament va ser un pregó enfocat a records de gent de Deià relacionada amb l’escola. Fou un relat on l’ensenyament hi va tenir una part molt important, també de la meva vida a Deià com a part de la societat i del meu pas per l’Ajuntament. Ho vaig presentar en un format curiós, en dos relats. En un d’ells es va contar la història de l’escola vella, mentre que en el segon la protagonista era una roca d’un marge que d’ençà que està allà ha vist i ha sentit tot el que ha passat a l’escola.

P.- Vostè va viure la inauguració de l’actual escola de Deià, què va suposar en aquell moment per al poble?
R.- Va ser la revitalització de tota la zona de Sa Vinyeta. Va ser disposar d’una escola en condicions i moderna. A Deià sempre s’ha tengut una gran estima a l’escola. I poder disposar d’un espai en un edifici propi va ser molt important.

P.- Com era l’antiga escola unitària de l’Ajuntament?
R.- Era una sala al costat de l’Ajuntament. Quan vaig arribar vaig estar tota sola. Però durant el segon any ja vaig demanar un altre mestre amb l’excusa que era una escola petita i que havia de tenir el mateix que les altres. Després vàrem ampliar fins a sisè i vaig demanar un altre mestre. I finalment, ens varen concedir un altre per als nins de tres a cinc anys. Així vàrem arribar a ser tres mestres. Però no teníem espai. I en el moment en el que les Franciscanes deixaren el convent vàrem aprofitar la circumstància perquè l’Ajuntament llogàs un espai perquè nosaltres féssim classe. Fins i tot, fèiem els patis al parc perquè no disposàvem d’un espai de pati.

P.- Quina influència va tenir el mestre Jaume Albertí en el seu aprenentatge com a docent?
R.- Vaig fer dos anys de pràctiques a l’escola unitària. En Jaume sempre ha estat un referent, però sobretot tot el moviment de les escoles petites que es muntaren en aquell moment. Amb ell vaig aprendre molt. Però de tots els professionals amb els que he estat he après alguna cosa.

P.- La idiosincràsia de Deià és peculiar, essent un poble petit on es mesclen moltes nacionalitats. Què suposa des del punt de vista educatiu?
R.- Pareixia complicat, i hi ha hagut moments molt interessants de gent que s’ha implicat molt amb la llengua i la cultura d’aquí. Encara que també hi ha hagut altres moments en els que hi ha hagut gent que només vivia a Deià. Però no hi estava. Això és una de les coses que s’han de cuidar més. No només s’ha d’estar a un poble, sinó que s’ha de viure tot, la cultura, la llengua, les festes, la seva dinàmica...

P.- També ha treballat a grans centres. És més fàcil fer-ho a una escola petita?
R.- No és que sigui més fàcil o més difícil. Cada escola té els seus reptes. Si t’agrada ensenyar no hi ha res difícil. Els nins no són tan complicats. En una escola gran evidentment hi ha més casuística i en una petita et trobes més diversitat. Però si t’agrada ensenyar t’ho passes bé amb uns i altres. No per tipus d’escola pots dir si t’agrada més o menys. Puc dir que he tengut molta sort perquè a Deià el màxim nombre d’alumnes que he tengut són tretze. Al Puig, els anys que n’he tengut més han estat 23 alumnes, que han estat els anys més complicats, mentre que els anys que n’he tengut disset tot ha estat més lleuger. Crec que s’hauria d’entendre que molts problemes venen de la massificació d’infants dins una aula. Quinze alumnes hauria de ser el màxim. I si són de diversos cursos hauríem d’arribar a un màxim de dotze. Menys de dotze també consider que són massa pocs.

P.- Què ha canviat en el món educatiu en aquestes quatre dècades?
R.- Tot ha canviat molt. Per exemple les tecnologies. Tal vegada la manera de tractar els infants, perquè ells mateixos ja estan a un altre món. Però tampoc ha canviat tant l’educació en aquests anys. L’educació innovadora que vaig fer en començar, quan jo tenia 22 anys, amb metodologies molt noves segueixen en aquests moments.

P.- Quin és el seu millor record com a docent?
R.- N’hi ha molts. Ara per exemple podria dir aquest final de curs, que ha estat molt especial. Dins la negativitat del moment, puc dir que he estat molt a prop dels nins i això m’ho enduré. De Deià me’n duré totes les activitats fetes amb els nins a l’aire lliure i la llibertat que ara no tenim per improvisar activitats d’un dia per l’altre.
P.- I quin ha estat el pitjor moment?
R.- Fou el moment que vaig estar en política. No es va comprendre que una persona que és mestre no pugui estar en política sense que això danyi la seva professió. De fet, foren dels anys que més vaig fer a l’escola. Però em sent molt tranquil.la i orgullosa. Crec que tothom hauria de complir aquest paper una vegada en la seva vida.

P.- La seva jubilació arriba en un curs estrany. Com ha viscut aquest darrer trimestre escolar?
R.- Ho he passat molt bé. He estat estressada, ben igual que els meus nins que també ho han estat. La situació m’ha permès estar més a prop d’ells. He procurat fer-los estar en grup (on line) i fer activitats on participassin tots. He procurat fer totes les tutories que toquen i tenir contacte directe amb tots els nins. Aquesta relació directa és molt guapa de tu a tu, sense la contaminació de la resta de l’aula. La part negativa és, entre d’altres coses, que no hi ha pogut haver viatge d’estudis, ni graduació de final de curs.

P.- Han funcionat les classes a distància?
R.- Com a classes tutorials no han funcionat. No tenim mitjans, ni temps, ni formació. Hem funcionat a base d’activitats que ens han resolt el dia a dia a través de la voluntat dels professionals, a pesar dels mitjans raquítics que teníem.

P.- Què hauria de canviar perquè l’educació a distància pogués ser una realitat?
R.- En primer lloc baixar la ràtio d’alumnes per professor; en segon lloc baixar la burocràcia i, en tercer lloc, confiar més amb els professionals. En quart lloc cal dotar de mitjans a tothom i tenir clar que no es tracta de mitjans relacionats amb les noves tecnologies, sinó mitjans humans.

P.- Des de la setmana passada s’ha permès retornar a les escoles. Com han estat les classes del retrobament?
R.- En el meu cas la primera vegada ho férem en grups de quatre. Després ampliàrem a grups d’entre vuit i nou alumnes. Jo ja tenia les sessions planificades, on els alumnes han aprofitat per exposar els treballs que tenien pendents d’abans del confinament. També tenia pensat convidar algú que vengués a explicar coses. La idea era fer coses que ens entusiasmassin.

P.- De cara al curs que ve, creu que per setembre es podrà començar amb normalitat?
R.- Jo crec que no, amb la normalitat que hem tengut fins ara, no. Crec que seria un bon moment per replantejar el model educatiu que volem i que és essencial per a l’educació. I no improvisar. Cal decidir com volem que sigui l’escola i l’ensenyament d’aquí a uns anys.

P.- Quina opinió té de la decisió d’Educació de promocionar els alumnes com a norma general en aquest curs?
R.- Malgrat fos una idea que es pogués tenir no s’hauria d’haver fet pública, sinó consultar-ho en primer lloc amb els professionals. Ni els nins ni els pares haurien d’haver sabut que existia aquesta opció. A Primària quasi no ha afectat, però a Secundària donar el curs per superat ha tengut efectes negatius. És per això que pens que no es pensa amb els professionals. Tal vegada s’hauria acabat el curs abans, fer un replantejament i posar-nos les piles ja de cara al curs que ve. Hauria estat traumàtic, però hauria permès assegurar el curs següent.

P.- Han quedat lliçons sense impartir per culpa del confinament i el nou sistema d’aprenentatge a distància?
R.- A Primària es toca quasi tot el temari a tots els cursos. Si per exemple enguany no s’ha impartit una lliçó els nins ja ho varen veure l’any passat o ho tornaran veure l’any següent. El que és important és llegir, escriure, raonar i calcular.

P.- La seva relació amb Deià no ha estat únicament professional. Entre 2005 i 2009 va ser regidora a l’Ajuntament. Què va suposar aquella etapa?
R.- Trobava que Deià era un poble petit com perquè les coses es poguessin fer tan democràtiques com es feia a les antigues polis gregues. En aquell moment els pobles petits es podien acollir a una normativa que totes les decisions s’adoptassin a través de la democràcia directa. Per jo això era una utopia realitzable. I trobava que Deià era el poble ideal per fer-ho, ja que tothom es coneix i on els principals problemes són el propi dia a dia.

P.- Per què va abandonar?
R.- Vaig rebre moltes pressions que, encara que fossin pressions polítiques, afectaren la meva vida personal i professional a l’escola.

P.- Des de fa un any l’Ajuntament està encapçalat pel que fou el seu partit. Com veu aquest govern municipal?
R.- Quan Agrupació DEIA va guanyar les eleccions per a mi va ser una alegria immensa. En el grup hi ha molta gent jove que ha treballat molt. I estic molt contenta. És la gent jove qui s’ha de posar al capdavant d’aquestes coses.

P.- Ara que ha arribat el moment de la seva jubilació, quines seran les seves dedicacions a partir d’ara?
R.- Tenc moltes passions. Aparcaré l’ensenyament, tal vegada. Però em dedicaré als tallers d’escriptura, al cant, al senderisme, a l’hort i al jardí. Fins ara sempre he anat amb presses per tot. Ara vull posar les coses en ordre, però també viure en tranquil.litat i sense presses.