Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 12 de noviembre de 2018   |   21:15
 
Enquesta  
Ha de retallar el Consell el pressupost del Pla d’Obres i Serveis de 2019 en un 30% per beneficiar la zona del Llevant de Mallorca?


No
 
Entrevista
02/11/2018 | 08:49
Maria José Ros:
“Ningú cuida els cuidadors i s’acaben cremant”
G.P.

Maria José Ros de la Vega és una madrilenya que des del juliol de l’any passat viu entre nosaltres, on remarca que ha trobat un paradís on poder tirar endavant una creativitat artística que l’ha duita a presentar la seva primera exposició individual a la gallera de la Creu Roja; una exposició que s’inaugura avui a les 19 hores i que romandrà oberta fins al proper 23 de novembre. Ros inicià la seva formació des de ben jove assistint a classes a l’estudi de Concha María Gutiérrez Navas; unes classes que li serviren per preparar l’ingrés a la Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid. Avatars familiars la dugueren a haver de deixar aquests estudis que continuà anys després aconseguint la llicenciatura en l’especialitat d’Arts plàstiques. Coincidint en el temps amb el dia mundial de les Persones Cuidadores -6 de novembre-, Ros exposa a la Gallera una col.lecció de quinze dibuixos que exemplifiquen a la perfecció els sentiments i les emocions que el fet de ser cuidadora li proporcionen, ja que ella mateixa s’encarrega de tenir cura de la seva mare.

Pregunta.- Amb què es trobarà la gent que vengui a veure l’exposició que avui inaugura?
Resposta.- Es trobarà amb una col.lecció de quinze dibuixos inspirats en somnis i que venen a ser un autoretrat de la meva persona a dia d’avui, aquests dibuixos representen el meu vessant més personal i íntim. Amb aquesta exposició -que per altra banda és la primera que duc a terme de manera individual- expòs un món interior del qual som molt gelosa. Es tracta d’una exposició que ha estat fruit dels ànims de coneguts -molt especialment de na Sara Luque- que m’animaren a dur-la a terme per visibilitzar la problemàtica de les persones cuidadores.

P.- Quina tècnica ha emprat per bastir-los?
R.- Tot són imatges digitals amb un remat de Photoshop, reconvertides a JPG; són dibuixos impresos en cartró ploma i emmarcats en marcs de finestra. És curiós que aquests marcs varen arribar a mi de manera fortuïta: quan vaig trobar-los eren a punt de llançar-los.

P.- Utilitza altres tècniques?
R.- Sí, també treball la pintura en acrílic; però al contrari que amb els dibuixos -on exprés el meu món més íntim-, amb les pintures sorgeix la meva part pública i l’expressió artística esdevé un gaudi pur i dur. Darrerament el meu món en acrílics fa referència a paisatges d’aigües carregats de llum i color.

P.- Quina relació manté aquesta exposició amb la Creu Roja?
R.- Quan vaig arribar a Sóller, un dels meus primers contactes fou el president de la Creu Roja -Miquel Bosch- que m’obrí les portes a col.laborar amb l’entitat; i així ho vaig fer entrant en contacte amb la seva gent. Tot i això, vaig haver d’interrompre aquestes col.laboracions quan em vaig haver de fer càrrec de ma mare; tot i que sempre he mantengut el contacte amb diversos membres de la Creu Roja local. Arran d’aquest contacte, Sara Luque em proposà la idea de muntar una exposició relacionada amb les persones cuidadores. Aquests dibuixos són per a mi una teràpia, una necessitat que més que guarir-me, m’alleuja.
P.- La creació és patiment?
R.- En el cas dels dibuixos, sí: els patesc perquè sorgeixen a partir de vivències i de somnis; uns somnis que a força de repetir-se acaben generant tota una sèrie de símbols -presents en la meva obra-. Els dibuixos narren el meu dia a dia com a cuidadora i es nodreixen de somnis i símbols que s’enganxen entre ells.

P.- Qui cuida als cuidadors?
R.- Sovint ningú i això provoca que en moltes ocasions s’acabin cremant, podent arribar a emmalaltir. A més, hem de tenir present que a Espanya el vuitanta per cent de cuidadors són dones i majors de cinquanta anys; la qual cosa encara complica més la situació d’aquestes persones. A més, el temps del cuidador és imprevisible: no saps mai com acabarà ni quan.

P.- Què és el més important a l’hora d’exercir de cuidador?
R.- Comptar amb una paciència infinita, ser empàtic -és a dir, saber-se posar al lloc de l’altR.- i gaudir de resiliència -capacitat d’adaptar-se al canvi-.

P.- Per fer de cuidador basta amb l’estimació?
R.-No, cal ser pràctic i organitzat. S’ha de preveure la possibilitat de “cremar-se” i saber demanar ajuda: no s’ho pot menjar tot una persona ja que el fet de “cremar-se” acaba incidint negativament en la cura de la persona que cuides. Als cuidadors sempre els recoman que no caiguin en la xarxa obsessiva del dia a dia.

P.- Cuidar un parent s’ha de sentir com una obligació?
R.-
Segons la llei és obligatori tenir cura tant dels pares com dels fills. Sovint els problemes es donen en famílies de més d’un fill on hi ha diverses opinions, predisposicions i disponibilitats; en aquests moments comptar amb el recolzament de la parella és bàsic.

P.- L’estimació és per a vostè una manera d’autocuidar-se?
R.- Una part, sí; quan en certa manera faig teràpia tant quan elabor les meves pròpies obres com quan gaudesc de l’obra d’altri com espectadora.

P.- L’estimació basta per suplir la professionalitat?
R.- No hi ha un únic patró de persona cuidadora: alguns se senten millor comptant amb recolzament extern i d’altres no, com és el meu cas, ja que crec que en teràpies grupals acabaria absorbint els problemes dels altres.

P.- S’han de posar límits a la persona que es cuida?
R.- Depèn de la persona que tenguis al davant: és bàsic tenir empatia. També és bo comptar amb recolzament; a mi m’anaren molt bé uns llibres que em recomanaren des de la Creu Roja perquè et donen pautes sobre com tractar les diverses problemàtiques que es presenten a l’hora de cuidar d’algú. El que sí recoman és comptar amb el màxim d’informació sobre el tema.

P.- Com ho fa per trobar espais per a vostè?
R.- En el meu cas, sovint els trob de nit -cosa no gaire saludable-, en dies de pluja... Jo treball amb ordinador i sovint el temps em passa volant i s’ha d’anar alerta que aquests moments no acabin afectant a les altres persones que conviuen amb tu.

P.- De majors tornam com a nins petits?
R.- El que passa és que començam a desaprendre i aquest fet causa molt de sofriment quan el major ho percep. La nostra generació ja s’està plantejant què serà de nosaltres en el futur; una preocupació que no es plantejava en generacions anteriors.

P.- Per acabar, quin consell donaria a qui ha de fer de cuidador?
R.- Sobretot que es cuidi molt al principi perquè cuidar d’algú representa un canvi total d’hàbits de vida; s’ha d’assumir que la vida ja no serà la mateixa. Una vegada s’ha assumit això, tot ja comença a anar millor i t’arriba un sentiment d’alleugeriment.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a