Suzanne Bradbury, nascuda a Califòrnia l’any 1949, serà l’encarregada d’obrir el proper dijous, amb el seu pregó, les fires i festes de maig de la nostra localitat. Pianista de renom internacional, manté un fort lligam amb la vall de Sóller des de 1956, any en què arribà a la nostra illa i s’establí juntament amb la seva família a la veïna vila de Deià. Filla del matrimoni d’artistes format per Dorothy i Robert Bradbury, cresqué i estudià a Deià, des d’on passà al continent per ampliar els seus estudis musicals. Els mestres més rellevants en la trajectòria de Bradbury són el madrileny José Ortega i l’alemany Ludwig Hoffmann. Després d’haver estudiat a Nova York, Anglaterra i Viena, es llicencià finalment a Viena sota la tutela de Hoffmann, des d’on inicià una exitosa carrera com a pianista que l’ha duita a recórrer tot el planeta, trobant sempre el seu recer a la nostra illa on viu des de fa dècades. Membre fundadora de l’Escola Municipal de Música de Sóller manté un fort vincle amb aquesta entitat amb qui col.labora sempre que l’agenda li permet. Des de fa anys resideix a Sóller on la seva personalitat -tímida i més aviat introspectiva però sempre molt respectuosa envers el món que l’envolta- l’ha feta mereixedora de l’estimació de tots els que la coneixen i admiren.

Pregunta.- Com rebé la notícia de la seva elecció com a pregonera de les Fires i festes de 2018?
Resposta.- Un bon dia el batle, Jaume Servera, em telefonà pe parlar amb mi; de tot d’una no em digué el per què i quedàrem en veure’ns al bar Central, vaig pensar que seria per tractar algun tema relacionat amb el Defensora. Quan m’explicà el vertader motiu de la reunió no m’ho podia creure de cap de les maneres, ja que era la darrera cosa que pensava que m’oferiria.

P.- Va acceptar immediatament o s’ho va haver de pensar?
R.- La meva primera reacció fou declinar l’oferiment, però el batle insistí fins que em va convèncer; em mostrà pregons anteriors -molt interessants i escrits per gent d’aquí que coneixia molt bé els costums i festes- i m’encoratjà a tirar endavant amb el meu.

P.- Què representa per a vostè, haver estat designada com a pregonera?
R.- Òbviament un gran honor que m’emocionà molt; i tota una responsabilitat.

P.- Ja té el pregó enllestit?
R.- Sí, tot i que vull que el tema sigui una sorpresa fins al darrer moment.

P.- Li costà trobar l’estil en què es volia expressar?
R.- Vaig tenir clar de què volia parlar. Vaig aprofitar que la meva filla havia tengut un infant per passar amb ella un mes a França; temps que em serví per poder redactar el pregó -que he escrit directament en català- i per pensar sobre el què i com volia dir les coses. Tenc molt clar que no som escriptora, però he intentat reflectir la importància de la vall en la meva vida i en la de la meva família.

P.- Quins han estat els majors entrebancs a l’hora d’escriure el pregó?
R.- Estructurar el que volia dir; en aquest sentit he comptat amb la inestimable ajuda de la meva filla Hannah, que estudià i visqué a la vall i que m’ha ajudat a l’hora d’aconseguir expressar el que volia dir. Curiosament l’idioma no representà cap tipus d’impediment, ben al contrari des d’un primer moment sempre l’he pensat i redactat en català sense passar per altres llengües.

P.- Com l’ha preparat?
R.- En primer lloc vaig pensar què i com volia expressar-me, i un cop enllestit em toca la verbalització. Fins ara, no l’he pogut llegir cada dia, però a partir d’ara així ho faré.

P.- Li fa por enfrontar-se a la lectura del pregó davant de tanta gent?
R.- No ho sabré fins que hi sigui; per la meva professió, sé el que és estar davant un gran auditori, però no és el mateix tocar el piano que xerrar. Xerrar és una cosa que no faig molt, en aquest sentit serà tota una prova per a mi ja que jo som més d’escoltar que no de xerrar: escolt molt i xerr el necessari.

P.- Com ho fa per superar la seva timidesa en les actuacions públiques?
R.- La preparació dels concerts m’ajuda molt en aquest aspecte, a més duc molts anys fent concerts sola i són un repte per a mi: pens que el meu caràcter es demostra més quan toc el piano que no quan xerr.

P.- Com els reberen els mallorquins?
R.- Quan pens sobre aquest tema sempre record una expressió que ens deien els mallorquins quan arribàrem: “Ca meva és ca teva”, i amb això crec que ho dic tot.

P.- Com definiria la seva relació amb Sóller?
R.- Sóller m’acollí des del primer moment d’una forma increïble. Cal tenir present que jo venia de Deià, on tots ens coneixíem molt, però la vida a Sóller és diferent ja que en tractar-se d’un poble més gran que no Deià pots dur una vida pública i privada de manera separada i aquest fet és molt atractiu ja que permet establir una distància entre aquests dos mons.

P.- Quan s’establí a Sóller?
R.- Conec sóller des fa molts anys -de quan residíem a Deià, la casa on vivíem és on avui hi ha l’estanc- però hi visc d’ençà del 2006; i sempre m’hi he trobat molt ben acollida.

P.- Quina és la seva vinculació amb l’Escola Municipal de Música de Sóller?
R.- La dècada dels noranta vaig començar a fer classes de música a Can Dulce, però el 2000, Joan Vercher, ànima de l’Escola Municipal de Música, em convidà a formar part dels mestres d’aquesta institució amb la qual he col.laborat durant anys i de la qual em sent molt orgullosa d’haver-ne pogut formar part. La meva relació amb aquesta institució ha estat -i és- fantàstica. El que ha fet Joan Vercher per la música a Sóller és únic. Els seus esforços per tirar endavant l’Escola de Música han propiciat que el món musical solleric hagi eclosionat en tots el sentits, donant lloc a una expressió musical molt variada i de qualitat. Vercher ha obert la vall de sóller al món de la música. A nivell personal m’omple molt poder participar i ajudar en les iniciatives musicals de la vall, sobretot si es tracta d’ajudar l’Escola de Música. Precisament el proper mes d’agost, juntament amb Maria de Lluc López, oferirem un concert de saxo i piano al Museu de la Mar.

P.- Com veu la rehabilitació del Defensora?
R.- Crec que és un projecte molt rellevant i interessant per a Sóller; ara bé esper que el restaurin tal com era ja que es tracta del reflex de tota una època i un moment històric: el Defensora era un lloc on s’hi feien tot tipus d’activitats i esper que així pugui tornar a ser en un futur. Per a música de cambra és un espai perfecte. Però cal que quan es rehabiliti es tengui molta cura de l’acústica i els aïllaments per tal d’evitar renous que farien malbé activitats que s’hi poguessin dur a terme.

P.- Creu que aquesta rehabilitació pal.liarà la manca d’espais escènics de la vall?
R.- Serà una primera passa i molt important; estaria bé que hi hagués un espai més gran que permetés oferir espectacles de més magnitud. Hi ha molta feina a fer en aquest aspecte: no puc deixar de remarcar que fa mal al cor veure com espais emblemàtics de la vall -com l’escorxador o les fàbriques- esdevenen ruïnes. Hem de tenir present que restaurar aquest espais significa retornar-los la vida que en un moment varen tenir i recuperar la importància cabdal que tengueren per a la vall.

P.- Què cal fer per apropar més a la gent cap a la música clàssica?
R.- Fer feina des de ben petits ja que la música viu quan un la fa. En aquest sentit la formació és molt important.

P.- Adreci unes paraules als sollerics de cara a les properes festes?
R.- Sobretot que gaudeixin i participin d’unes festes que el són molt estimades i pròpies.