Marc Fernández, Javier Andreo i Pau Pomar són tres amants de la caça amb cans i llaç que no dubten en dedicar temps i esforços a una activitat cinegètica que es remunta a l’antiguitat i que encara roman viva a la nostra vall.
Tots tres es dediquen a tasques relacionades amb la cura i el conreu agrícola, ja que consideren que la denominació de “pagès” els ve una mica grossa ja que no viuen del que conreen. Andreo i Pomar són autònoms, mentre que Fernández treballa com assalariat tenint cura d’una de les finques més emblemàtiques de la vila de Fornalutx, Els Abats.
Ells són una bona representació d’un jovent arrelat a la terra que lluita per mantenir vius costums i tècniques -com és el cas de la caça amb cans i llaç- que semblen ancorades en un passat que es neguen a deixar morir. Una tècnica que requereix agilitat, destresa i un bon coneixement tant dels cans com de la natura i que es basa en l’enrocament -acorralament de les cabres, en aquests cas- per mitjà dels cans i la conseqüent captura amb cordes.

Pregunta.- Com us iniciàreu en el món de la caça amb cans i llaç?
Resposta Pau.- En el meu cas va ser gràcies al fet de tenir família que duen finques a la zona d’Escorca i al Teix; amb ells em vaig introduir en el món de la pagesia i -com no podia ser d’altra maneR.- en aquesta tècnica de caça. Record que devia tenir una quinzena d’anys quan hi vaig participar per primera vegada.
R. Marc.- Per la meva banda, jo ho vaig fer de la mà dels meus germans. Tot i que sempre vaig tenir en Pau com a referent.
R. JavieR.- Jo hi havia anat amb un amic, però sempre somniava que en Pau m’hi dugués i em mostràs el que sap. Tant jo com en Marc ens moríem de ganes de caçar amb ell, però de tot d’una no ens hi volia perquè es tracta d’una modalitat de caça delicada i ens va fer esperar un parell d’anys fins que trobà que ja érem prou madurs per anar-hi..

P.- Tant present hi és el risc?
R.- Sí, no hi pots dur qualsevol perquè no pots estar pendent del convidat quan estàs pendent de la caça ja que al cap i a la fi és una activitat perillosa perquè la duus a terme per penya-segats i zones de mal passar: dones una mala passa i no ho comptes.

P.- Qui fou el vostre mestre?
R. Pau.- El meu conco Toni Mayol.
R. Marc.- En Miquel Roc i el meu germà Joan.
R. JavieR.- En Pau i en Tomeu Morell “es Pobler”.

P.- És important l’estat físic en aquesta modalitat de caça?
R.- Molt, és vital. S’ha d’estar en bona forma -tant els cans com els amos- i vigilar molt perquè sovint la presa ens mena a penya-segats i enrocadors que es troben a 4 o 5 metres de l’escaire del penya-segat. Sovint caçadors de fora de la vall ens prenen per bojos en veure on ens amollam.

P.- Quina raça de cans és l’òptima per a aquesta modalitat de caça?
R.- El ca que funciona millor és un creuament de ca de bestiar i eivissenc. Aquests cans presenten la noblesa i el barram fort del ca de bestiar i l’olfacte, rapidesa i agilitat de l’eivissenc. Tot i que actualment s’empren altres creuaments de cans com per exemple el border-collie o el rater. S’ha de dir que es pot utilitzar qualsevol tipus de ca mentre estigui ben ensenyat.

P.- Quin sentit té capturar un exemplar viu si se’l pot abatre d’un tro?
R.- Amb la caça amb cans i llaç es dóna una oportunitat a l’animal de partir; diríem que té un 50% de possibilitats de fugir. A més, és un tipus de caça selectiva -doblement selectiva- perquè quan has agafat l’animal sempre tens l’opció de deixar-lo fugir. Quan caces amb escopeta aquesta opció no existeix.

P.- Quants de cans feis servir?
R.- Això va una mica a gust del caçador ja que hi ha qui només n’empra un i d’altres que en duen tres o quatre.

P.- Les cabres són el malson dels ecosistemes de l’illa?
R.- Sí, però cal dir que ho són per culpa de l’home ja que bona part són cabres assilvestrades, és a dir cabres domèstiques que han esdevengut salvatges. La proliferació de cabres a l’illa -tant autòctones com assilvestrades- impedeix un correcte creixement de la flora illenca per tant és bàsic comptar amb una bona gestió cinegètica d’aquestes espècies -cosa que avui en dia no es fa efectivament-.

P.- Quina solució aportaríeu a aquest problema?
R.- Llevar els exemplars que no siguin autòctons -és a dir, els assilvestrats- i controlar i regular la població de cabres mallorquines, eliminant exemplars defectuosos, controlant l’excés de mascles...

P.- Com a caçadors us sentiu “bitxos raros” davant tanta pressió animalista?
R.- Gens ni mica, perquè tenim ben clar que amb la nostra activitat duim a terme una tasca ben feta, a més de necessària. Tot i això, sempre intentam defugir conflictes i polèmiques.

P.- Què us aporta aquest tipus de caça?
R.- Un contacte directe amb la natura, la possibilitat de desconnectar del nostre dia a dia i una vida tranquil.la i pausada.

P.- Enteneu la posició dels animalistes?
R.- Per començar, s’hauria de matisar què vol dir animalista, ja que hi ha molt de radical entre ells i tots els excessos fan mal. Nosaltres no feim patir els animals, és més, els tractam amb molt de respecte perquè ens hi va l’afició. No entenem que hi hagi gent que vulgui tornar a pràctiques ja obsoletes en el temps; sovint és fàcil caure en la demagògia quan es parla del tracte dels animals: Per què hi ha granges amb pollastres farcits d’antibiòtics? Per què hi ha gent que viu en gratacels i no ha trepitjat la natura mai i es qualifica d’animalista?

P.- Quin tipus de corda feis servir?
R.- Antigament s’empraven cordes de cànem, trenades amb una entalladura als dos caps i un nus corredor amb un topall per no ofegar l’animal capturat; però avui en dia empram cordes més lleugeres però molt resistents tant sintètiques com naturals. Cal tenir present que sovint ens jugam la vida i hem d’emprar bon material que no es podreixi amb facilitat.

P.- On acaben les cabres que caçau?
R.- Són exclusivament per al nostre consum, ja que no es poden comercialitzar. Tot i això des de l’Associació de caça de cans i llaç lluitam perquè això canviï i es pugui comercialitzar la carn de cabrit, talment com passa a molts països europeus amb les diferents carns de caça.

P.- Creis que els animalistes entenen la vida pagesa?
R.- Sovint la volen entendre i no en tenen ni idea. És fàcil fer demagògia en aquest sentit i dir-se animalistes quan tot el que saben fer -alguns d’ells- és dur cans disfressats i dormir amb ells; aquest tipus d’animalista són els pitjors.

P.- Veis possible un enteniment entre caçadors i animalistes?
R.- Sí, sempre que no siguin vegans. El problema està en caure en excessos, però també passa en el nostre sector: hi ha caçadors -que són gestionadors de la natuR.- i exterminadors -que tan sols van a eliminar animals-.

P.- Què en pensau del correbou de Fornalutx?
R. Marc.- És un tema delicat que em toca d’aprop perquè tenc arrels fornalutxenques. El poble sent adoració per aquesta tradició i ha cercat mesures per protegir-lo “a la seva manera”; tot i això sí que és ver que pens que l’animal passa un mal tràngol però els animalistes exageren aquest fet. Per tenir cura de l’animal es creà fa anys una comissió que vetlla perquè no es malmeni el bou i ha tengut un bon resultat. Tot i això, si el lleven tampoc no em moriré.

P.- Com veis les noves mesures que permeten la seva continuïtat?
R.- Molt bé, perquè som més partidaris de regular que no de prohibir.

P.- Per acabar, sou pagesos joves. Una espècie en extinció?
R.- Creim que no; no és qui fomenta la pagesia que s’esvaeix sinó l’activitat en si mateixa.