Entrevista guardonada amb el PRIMER PREMI en el CONCURS DE PREMIS PERIODÍSTICS DE L'ASSOCIACIÓ DE PREMSA FORANA DE MALLORCA de 2016.

Abdullah Almahmoud és un clar exemple de la situació per la que passen milions de refugiats al món que s’han vist obligats a deixar la seva terra d’origen per mor de la guerra. Originari de Síria -més en concret de la ciutat d’Alep, escenari dels més sagnants atacs des de fa mesos-, Abdullah és llicenciat en Ciències Econòmiques i en Llei Islàmica “Sharia” i forma part d’una família integrada per vuit germans que ja havia patit la dispersió de part del nucli familiar ja que dos dels seus germans ja viuen fora del país: un germà a Alemanya i una germana a Kuwait.
Abdullah arribà a Grècia el 29 de febrer d’enguany, on hi residí durant quatre mesos, després dels quals aconseguí arribar a Alemanya, on hi resideix des de fa cinc mesos. Ell parlarà en primera persona del malson que representa ser un refugiat en l’Europa del segle XXI.

Pregunta.- Quan fou conscient que el camí que havia d’emprendre a la vida era el de l’exili?
Resposta.- Quan se m’acabaren les pròrrogues i se’m va fer evident que havia d’entrar a lluitar a les ordres del govern sirià, cosa que no vaig estar disposat a fer ja que no volia agafar les armes ni participar en la guerra ni del costat dels russos ni del dels americans. Encara no havia entrat a l’exèrcit perquè havia sol.licitat diverses pròrrogues per estar estudiant, però aquestes se m’acabaren i se’m sol.licitava la incorporació a files. Davant aquesta disjuntiva i no podent anar a cap altre lloc de Síria no em quedà més remei que l’exili.
P.- Què fou el que omplí la seva motxilla?
R.- No vaig agafar res important perquè era ben conscient que quan vas en barca sovint o ho has de tirar tot o t’ho tiren els altres -en aquest aspecte, els traficants no miren gens prim-. Fins i tot vaig haver de deixar els certificats i papers que duia a Turquia, per recuperar-los posteriorment.

P.- Com ho va fer per sortir de Síria?
R.- Vaig anar en avió fins a Bharéin en primer lloc, per volar després fins a Istambul (Turquia). He de dir que jo solia viatjar amb freqüència a fires de llibres a Bharéin i en un d’aquests viatges vaig aprofitar per quedar-hi.

P.- Què costa més de dur: les privacions o la falta de la família i els amics?
R.- Òbviament, la falta de la família. A Síria les relacions familiars són molt diferents a les europees, ja que tot es centra al voltant de la família. Les relacions familiars són més estretes i aquest lligam sempre es té molt present. A més, he pogut comprovar en persona que es pot viure amb el mínim, ja que a Grècia podíem passar dies sense menjar, però costa moltíssim viure allunyat dels éssers que estimes.

P.- Què sent una persona quan es troba sola al mig de la mar?
R.- Molta por, sobretot si tenim present que jo no sé nedar. Quan em vaig trobar en alta mar, tot sol -malgrat estar amb molta altra gent- vaig pensar que tal vegada era la darrera hora de la meva vida i per tant l’havia de viure de la millor manera possible. Mirar a la cara al gent que compartia barca amb mi era terrible ja que hi havia gent que plorava, altres vomitaven... era una imatge espantosa. Benauradament, tenc la capacitat de saber treure el millor de la vida en cada moment i això m’ajudà molt a poder suportar aquesta situació tan dramàtica.

P.- Com aconseguí sobreviure als camps de refugiats?
R.- La primera setmana la vaig passar molt malament, gairebé sense sortir de la tenda; però després vaig decidir que havia d’intentar ajudar a la gent i he de dir que els millors dies de la meva vida foren quan vaig fer de voluntari fent d’intèrpret a les diferents ONG. La meva principal tasca fou ajudar a fer fàcil la feina als voluntaris fent de traductor; això m’ajudà molt a poder suportar la vida als camps de refugiats.

P.- Quin paper juguen les ONG en aquests camps?
R.- En general, molt bo. Em feien sentir avergonyit perquè entre tota la gentada que ajudava només hi havia tres o quatre àrabs fent de voluntaris. He de dir que em vaig sentir ajudat com a persona, no com a àrab ni com a refugiat i això sempre s’agraeix.

P.- Quin sentiment guarda envers el poble grec?
R.- És gent senzilla, afectuosa i també pobra -no poden fer tot quan voldrien perquè també necessiten ajuda-. A pesar de les seves pròpies mancances, el grecs demanaven per als refugiats no per a ells. Cal tenir molt present que en un primer moment -quan encara no havien arribat els voluntaris i les ONG- foren ells els que ens ajudaren. He de dir també que és molt fàcil fer amics a Grècia.

P.- Què va fer un cop aconseguí entrar a l’Europa oficial?
R.- En un primer moment vaig entrar de manera il.legal; després em vaig posar en contacte amb un germà meu que ja hi residia i finalment vaig anar a un camp de refugiats alemany on vaig demanar asil polític.

P.- Quin és el seu “estatus” oficial actual?
R.- Som refugiat per raons humanitàries; no es tracta d’un “estatus” definitiu ja que, ara per ara, tenc tres anys de permís de resident amb passaport alemany de refugiat. Passat aquest temps caldrà revisar la meva situació: es comprovarà si s’acompleixen els requisits que l’Estat Alemany m’exigí, així com també si la situació al meu país d’origen continua essent conflictiva.
P.- Té pensat tornar a Síria un cop hagi acabat la guerra?
R.- Si tenc ciutadania d’un altre país, ho faré; en cas contrari, no. Perquè a Síria no existeixen els drets humans ni cap garantia legal: per posar un exemple, vaig anar a la presó sense cap raó; des de llavors quan veig un policia som presa de la por.

P.- Com ho duen els familiars i amics que quedaren a Síria?
R.- Tenc amics que es troben a la zona rebel d’Alep on cada dia hi moren més de cinquanta persones, malgrat l’ONU afirmi que en aquella zona es respecten els drets humans. A la zona Est de la ciutat -sota domini rebel- no hi ha menjar, ni benzina, ni llum, ni aigua, ni hospitals, ni mitjans per traginar els malalts... Pel que fa a la meva família, n’hi ha que es troben a la zona que Turquia vol prendre a Síria -Turquia amb l’excusa del problema kurd ha agafat terrenys a Síria-, allà hi tenim una finca on hi viu un germà i la seva família; mentre que els meus pares i la resta de la família viuen a Alep, però a la zona sota domini governamental -precisament allà hi tenc un cunyat mort per mor d’un atac aeri i un nebot que va romandre quatre hores sota els enderrocs-.

P.- Què quedarà d’Alep?
R.- Enguany ha estat un any terrible per a la ciutat -que fins fa poc era un exemple de pau i convivència- ja que els russos han decidit destruir-la. Just aconseguiran el domini total de la ciutat si la destrueixen. És molt trist, però la resta de Síria i del món ho mira sense fer res; crec que a Síria s’hi està desenvolupant la Tercera Guerra Mundial, una guerra que va molt més enllà dels interessos estrictament sirians. I jo deman qui són els vertaders terroristes: els que maten 1’5 milions de persones o el que ho consenten? És curiós que quan un fanàtic mata persones, aquest fet sigui denominat com a terrorisme, i no ho sigui quan es tracta de la mort d’1’5 milions de persones. És una situació que convida a una seriosa reflexió.

P.- Com valora la tasca de “Sóller amb els refugiats”?
R.- Fan una feina increïble de cara a la gent que sofreix. He de dir que abans només coneixia d’Espanya el Barça i no havia conegut mai cap espanyol. La coneixença de la gent de “Sóller amb els refugiats” fou molt important, no tan sols per a mi sinó per a tota la gent que ajudaren i encara ajuden; sobretot gràcies a que la seva ajuda arriba amb molt de tacte. “Sóller amb els refugiats” ajuda les persones com a persones humanes, i això és molt important ja que es pot viure sense menjar, però no sense dignitat.

P.- Creu que hi ha “àngels” vivint a Sóller?
R.- Ben segur, just hi he trobat àngels. Aquí no hi he trobat ningú desagradable.

P.- De quin color veu el futur?
R.- Blau com el cel.

P.- Què reclamaria a la comunitat internacional?
R.- Que aturin de votar les persones que volen destruir el món.

P.- Què creu que ens fa por de l’Islam?
R.- La desconeixença i les generalitzacions. En primer lloc, pens que els mitjans de comunicació promouen una visió esbiaixada de l’Islam, ja que la gent terrorista als països musulmans no arriba al 0’09% de la població; en segon lloc, ens hem de fixar que quan un terrorista no és musulmà sempre té eximents de caràcter psicològic; i en tercer, ens hem de demanar qui fou que provoca la creació d’Al-Qaida: els Estats Units quan ajudaren a Afganistà a lluitar contra Rússia?

P.- Per acabar l’entrevista, i de cara al Nadal; pot adreçar un missatge de futur als nostres lectors.
R.- Demanaria aturar les guerres -que no tenen cap sentit- i que la gent fos conseqüent amb el que diu: si lluitam pels drets humans ho hem de fer arreu del planeta; no demanar-los a uns determinats llocs i oblidar-nos-en d’altres. Estaria molt bé fer el que predicam. Hem d’aprendre a viure en pau; si no estam abocats a la destrucció. Cal pensar que nosaltres no escollin la ciutadania al néixer, per tant és injust tractar de manera diferent la gent depenent del lloc on hagi nascut. Pensem en Jesús, un profeta més en el món islàmic, que predicava l’amor i la pau. Molts d’anys a tots, bon Nadal i un 2017 en pau i harmonia!