Paula Magro Rotger duu cosit al seu esperit -i mai més ben dit- la passió pel món de la costura i confecció; un món que ha tocat des de ben joveneta i que no ha deixat mai de banda per cap altra motivació. Nascuda a Pollença, als 12 anys canvià de poble venint a residir a Sóller d’on era el seu pare -conegut com “En Ciso Passol”, un poble on trobà l’indret adequat on desenvolupar-se com a modista i on durant més d’una cinquantena d’anys ha aconseguit fer-se un nom com a cosidora, fet que posa de manifest una fidel clientela que no deixa de lloar-la.

Pregunta.- Com s’inicià en el món del fil i l’agulla?
Resposta.- A 7 anys va ser quan vaig començar a agafar-los i he de dir que de tot d’una no m’agradava gens, però ho compar a una persona que beu i a qui en un principi no li agrada, però que amb el temps ja no es veu capaç d’aturar. Ara bé, quan m’hi vaig començar a dedicar de valent fou a partir dels 19 anys: al principi ho alternava amb feines a l’hoteleria -combinat el món del turisme a l’estiu i la feina com a cosidora a l’hivern-; però quan vaig tenir la segona filla fou quan vaig deixar d’anar als hotels per dedicar-me per complet a la costura i a la família.

P.- On n’aprengué el maneig?
R.- De joveneta vaig anar a cosir amb les “modistetes” de l’època -primer a Pollença i després a Sóller, record que la darrera modista amb qui vaig fer feina fou na Margalida Miró-. Després vaig aprendre patronatge per correspondència i això fou la meva salvació, ja que fins a la data sabia cosir molt, però em feia molta por el tallar. I des de llavors estic cosint a ca nostra.

P.- Quines són les feines més usuals que realitza?
R.- Al llarg de tants d’anys de dedicar-m’hi puc dir que he fet de tot: des de vestits de núvia o primera comunió a vestits de caparutxa, disfresses i fins i tot un vestit de Sibil.la i un vestit de capellà. Ara bé, darrerament -sobretot quan s’acosta la FiR.- vaig molta feina cosint vestits a l’ample. Tot i això, he de dir que la meva especialitat és la roba femenina, tot i que en alguna ocasió també he fet roba d’home, però no és el meu fort.

P.- Com ha canviat la seva feina amb el pas dels anys?
R.- Un temps hi havia molta gent que es dedicava a cosir i ara n’hi ha molt poca. Es tracta d’una feina molt sacrificada, en la qual val més no comptar les hores que hi dediques quan l’has de cobrar. Sempre he cosit amb màquina, fins i tot durant una època vaig arribar a treballar la pell.

P.- Ha treballat per altres o per compte propi?
R.- Per compte propi; l’única vegada que vaig fer feina per altres fou quan vaig confeccionar pell que ho vaig fer per una empresa d’Inca.
P.- Què és el més difícil pel que fa a cosir?
R.- Mai no hi he trobat res difícil en cosir, perquè en gaudesc molt i crec que això et facilita molt les coses. No he tengut mai cap entrebanc a l’hora de confeccionar les peces ni a l’hora de tractar diferents tipus de teixits.

P.- Creu que l’aparició del “prêt-à-porter” finiquità la feina de bona part de les modistes?
R.- Evidentment, va llevar feina; però hem sabut omplir aquest buit amb la confecció de roba de pagès. Ara bé, personalment no me’n vaig adonar perquè, i gràcies a Déu, sempre he tengut molta feina -sobretot per l’exclusivitat de les meves peces ja que impedeix que es trobin dues peces completament iguals-. L’aparició del “prêt-à-porter” va provocar que es compràs molta roba ja feta quan abans tot es feia a mà.

P.- L’auge de la vestimenta tradicional ha tornat a donar vida a la feina de les modistes?
R.- Sí, i a Sóller sobretot per la manera de cosir i per la perfecció en el treball; en aquest sentit, Sóller ha esdevingut tot un referent. A Sóller la gent vol anar ben vestida i quan es vesteix a l’ample no va de qualsevol manera; fins i tot per anar a la batalla hi anam ben vestits.

P.- Quina peça és la més complicada de fer quan es tracta de vestir un pagès?
R.- La jaqueta de vestir perquè entram dins el món de la sastreria i les capes.

P.- I per vestir una pagesa?
R.- Els gipons i les capetes perquè duen molta feina manual; tan sols empr la màquina de cosir per a les costures.

P.- Treballa amb patrons per a la vestimenta tradicional?
R.- Sí, i puc dir amb orgull que són fets meus. Tant és així que a vegades ha vengut gent amb una imatge o una foto i els sabut treure el patró. En tenc devers una vintena de diferents.

P.- Vostè fou qui va fer els vestits nous dels personatges històrics adults?
R.- Sí, fa cosa de vuit anys; he de dir que per a aquesta tasca vaig comptar amb l’ajuda de Guillem Bernat. He de dir també que durant anys he vestit diferents Valentes Dones, però enguany he tengut l’honor de poder-les vestir totes dues pel que fa al vestit de mudar; de la qual cosa em sent molt orgullosa i molt reconeguda a nivell professional, sobretot quan les Valentes Dones m’anomenaren expressament en el seu discurs.

P.- Creu que a Sóller la gent és conscient de la importància d’anar ben vestit quan feim ús de la vestimenta professional?
R.- Ja ho crec, i a fora s’hi comencen a fixar també. En aquest sentit vull destacar la feina feta des d’Aires Sollerics per enaltir la nostra vestimenta i deixar ben clar que anar vestit a l’ample no és anar disfressat.

P.- Es considera “purista” en aquest aspecte?
R.- Sí, tot i que m’agrada més la paraula perfeccionista. He de reconèixer que som una mica pesada a l’hora de fer les peces perquè m’agrada que les coses surtin ben fetes.

P.- És car fer-se un vestit de pagès?
R.- És car si no es valora el temps que duu fer-lo. No és barat; però si comptes les hores que hi dediques no és pagat.

P.- Quin tipus de client té?
R.- Molt variat, tant d’aquí com forans. En aquest aspecte he de dir que des de la botiga Segle XVIII i de la mà de Guillem Bernat sovint m’han adreçat clients pel que fa a vestimenta tradicional. Per posar només un exemple l’altre dia va venir un jove de Cala D’or perquè li mostràs a fer cordonet per a un jec a base d’un trunyellat de quatre dàlies. Però en general puc dir -i amb orgull- que compt amb una clientela fidel: alguns de més de quaranta anys que vénen generació rere generació.

P.- Compta amb ajuda?
R.- Sí, la meva germana cus amb mi tot l’any; i de manera puntual -sobretot quan s’acosta la FiR.- compt amb una sèrie d’amigues que em vénen a donar un cop de mà que jo després els torn.

P.- Quantes hores cus al dia?
P.- De normal, unes cinc o sis; ara bé, quan s’acosta la Fira puc arribar a les tretze hores.

P.- Quines recomanacions faria a algú que es vol fer un vestit de pagès?
R.- Sobretot, que es deixi assessorar per professionals i -si ja ha acabat de créixer- el meu consell és que sempre opti per la qualitat. Hi ha molta diversitat i qualitat de teles i tot depèn del tipus de vestit que un es vulgui fer -mudar, migmudar o rústic- i que s’entengui que anar vestit a l’ample no és en cap sentit disfressar-se.

P.- Per acabar, hi ha fil per a molta estona?
R.- Fins que el bon Jesús ho vulgui; ara per ara tenc els ulls i el pols bé i no tenc cap problema. Crec que si em llevassin el cosir em llevarien la vida.