Ignasi March Pizà és el darrer membre d’una nissaga de mestres d’aixa -coneguts com els “March” o de “Cas Calafat”- que posa punt i final a cinc generacions consecutives i directes de mestres d’aixa al Port de Sóller.
March a dia d’avui gaudeix d’una merescuda jubilació després de tota una vida dedicada a la construcció i reparació de tot tipus d’embarcacions; una feina que durant alguns estius compaginà amb la de guia turístic, sempre ben a prop de la mar que tant estima.
Amb un posat reposat però amb veu ferma, March fa un repàs de la seva vida com a mestre d’aixa i alhora exposa com veu el Port de Sóller en l’actualitat.

Pregunta.- Quan i per què començà a fer de mestre d’aixa?
Resposta.- Provenc d’una nissaga de mestres d’aixa: de fet, jo en som la cinquena generació i puc dir que vaig viure des de ben petit immers en aquest món. Tot i que vaig néixer a Sóller, amb un any ja ens instal.làrem al Port, a cals padrins, on teníem la casa i el taller, a l’actual carrer Marina. Record que en aquella època la casa comptava amb una gran porxada tancada on hi havia l’entrada de cals padrins i el taller, on vaig passar tota la meva infantesa envoltat dels estris i el món dels mestres d’aixa ja que mon pare i el meu conco també ho eren. A poc a poc em vaig anar introduint en la tècnica de l’ofici i als 17 anys vaig fer la meva primera embarcació, que fou un bot a rem.

P.- Qui foren els seus mestres?
R.- La meva pròpia família: en concret mon pare -Pere March Arbona- i el meu conco -Andreu March Arbona-. Record que el meu padrí també ho era però ja era major quan jo jugava pel taller; morí el 1956 i jo en faig el nom.

P.- Què recorda d’aquests anys dedicats a fer de mestre d’aixa?
R.- Vaig viure una època que per desgràcia està obligada a desaparèixer. Hem de tenir present que fins a la dècada dels seixanta i setanta per tota Mallorca es feien les embarcacions de fusta; després d’aquesta etapa ja s’inicià l’arribada de les embarcacions de fibra. La nostra empresa era una empresa familiar, tant era així que fins i tot anàvem als boscos de la comarca a marcar els pins i alzines que posteriorment empraríem per fer les embarcacions -malgrat que també empràssim avet i sapí provinent d’Escandinàvia-. En aquella època l’estructura d’una embarcació es podia fer amb materials d’aquí; tot i que per folrar-la havíem d’emprar fusta importada.

P.- Com evolucionà el negoci?
R.- Amb la meva incorporació al negoci familiar vàrem optar per canviar de lloc el taller -passant del carrer Marina a Antoni Montis- on vàrem poder treballar d’una manera més organitzada; tot i això vàrem mantenir el varador al carrer Marina. Record que en aquesta etapa vàrem fer barques de pesca -de fins a 7 i 9 metres- que era la cabuda que ens permetia el taller.

P.- Qui hi treballava?
R.- Vàrem treballar tots tres junts -mon pare, el conco i jo- fins que s’anaren jubilant i vaig quedar tot sol durant 25 anys. Cal dir que al mateix temps també duia el varador antic on reparava barques de tot tipus: de pesca, comercials i particulars. Pel que fa a les eines, a part de les incorporacions de certes maquines elèctriques -màquina de planejar, sinfí...- les eines que emprava continuaren essent les de tota la vida -xorrac, diferents barrines i martells...-; de fet , tenc eines de més de 200 anys d’antiguitat.

P.- Quin tipus d’embarcació era la més usual al vostre taller?
R.- Pel que fa a construcció, d’entre 7 i 8 metres, mentre que pel que feia a reparacions, n’arreglàvem de tot tipus. Com a embarcació petita, la més habitual era el llaüt, i com a embarcació grossa, les més habituals eren les barques del bou o gamberes i les golondrines.

P.- Quines reparacions eren les més habituals?
R.- No hi ha cap embarcació igual i arreglàvem de tot: des de restaurar cops i costelles a substituir posts podrides o posts que havien fet moviment i feien aigua. Una mica de tot.

P.- Quines són les feines d’un mestre d’aixa?
R.- Moltes: des del disseny del vaixell a plantar-lo, passant per bugir-ne les costelles o fer la coberta, les orles i l’obra morta, tallar la quilla, la roda o el peu de roda, folrar el vaixell -fer l’obra viva-, polir, sellar les juntes -calafatant-, emmassellar i pintar... Es tracta de tot un procés molt laboriós de construcció que ens ve donat des de l’antiguitat.

P.- L’entrada de nous materials en la construcció nàutica, condemnà els mestres d’aixa tradicionals?
R.- En realitat crec que avui en dia estam assistint a la fi d’una època de la història de la humanitat: la de la construcció de vaixells amb fusta. Actualment, la fusta ha acabat de ser l’element primordial en la construcció d’un vaixell: ho són les fibres; sempre hi haurà fusta en els vaixells, però serà per complementar els altres materials.

P.- Què queda al Port de Sóller dels mestres d’aixa de tota la vida?
R.- Només queda en Salvador Rodríguez, ja que també hi havia en Pep Pinya però ho va haver de deixar per motius de salut. Per a mi, la meva jubilació ha estat un malson moral ja que vaig haver de tancar un negoci -més ben dit, un ofici- per manca de relleu on havien treballat generacions d’avantpassats meus i convertir-lo en història.

P.- Què diferencia un mestre d’aixa d’un tècnic en embarcacions de fibra?
R.- Tota una visió de la vida: un ofici es dedica a crear una estructura del no-res i l’altre es limita a escampar una sèrie de fibres. Un vaixell de fusta no es fa en un motlle, per treballar amb la fibra tan sols basta saber escampar materials en un determinat ordre. El fet de ser mestre d’aixa supera tècnicament l’ofici, és tota una filosofia de vida.

P.- Com ha vist canviar el Port de Sóller?
R.- Molt: basta dir que quan jo era nin i anava a escola a ca les monges, de ca nostra -carer Marina- a ca les monges tan sols hi havia dues cases; era un port verge. És normal que hagi evolucionat amb el temps -sobretot degut a l’impacte del turisme- i hi ha certes millores que trob que estan bé, com la del Passeig.

P.- A nivell d’infraestructures, com veu el Port?
R.- Les darreres obres jo no les hauria fetes així com les han fetes: l’allargada del moll de marineria ha fet que la brutor es concentri en aquesta zona perquè s’ha tallat la sortida natural d’aquesta brutor, ja que els corrents no hi arriben. Jo hauria separat molt més el que és la platja del que és la zona portuària per evitar brutor i llevar barques de fondeig. Tot i això, he de dir que al Port de Sóller no hi haurà mai abastament espai perquè no hi ha lloc per créixer i cada vegada hi ha més gent que vol disposar de barca i d’amarrament.

P.- Què reclamaria de cara al zona no-turística del Port?
R.- Tot i que sé que és molt difícil, intentaria trobar solucions a la manca d’espai.

P.- Per acabar, té futur fer de mestre d’aixa avui en dia?
R.- Si només s’ha de viure de fer de mestre d’aixa, no; a no ser que s’estigui disposat a recórrer l’illa d’una banda a l’altra. La supervivència d’un mestre d’aixa passa per alternar la feina amb fusta i amb fibra. A nivell comercial és molt difícil sobreviure només fent de mestre d’aixa; a dia d’avui molts de mestres d’aixa valoren més la part sentimental de la feina que no la purament econòmica.