Catalina Maria Ensenyat Colom inicia aquesta setmana una nova etapa vital en arribar a una merescuda jubilació després d’haver treballat durant 44 anys a les cases de la Vila, els darrers com a secretària de la corporació.
Ensenyat, una de les personalitats més rellevants del funcionariat locals, enceta una nova etapa que pensa viure sense presses i gaudint de tot el que la vida li aportarà; amb una especial dedicació a dues de les seves passions: el mar i viatjar, sense deixar de banda la seva família.
Discreta i poc amant de protagonisme, Ensenyat ha finalitzat una etapa professional que l’ha duita a conèixer de primera mà els diferents departaments de l’Ajuntament on ha treballat, finalitzant la seva vida laboral des del despatx de secretària.

Pregunta.- Què sentí quan abandonà definitivament el despatx de secretaria?
Resposta.- Pena per haver de partir ja que tota la meva vida laboral l’he duita a terme aquí. Per altra banda, alegria de poder fer el que m’agrada i no haver d’estar subjecta a un horari determinat.

P.- Què se n’ha duit de tants d’anys de dedicació a l’Ajuntament?
R.- La satisfacció d’haver pogut fer una feina dedicada al poble.

P.- Com foren els seus inicis a les Cases de la vila?
R.- Tenia 19 anys quan vaig entrar a l’Ajuntament i era l’única dona -no la primera ja que Maria Bel Oliver Codina fou la primera dona a les Cases de la vila-. Era la nina de la casa, el comodí: feia una mica de tot -record jornades inacabables de passar a mà rebuts d’aigua-. Mon pare també hi havia fet feina i curiosament hi coincidírem durant cinc anys. Record que quan vaig entrar hi havia homes amb càrregues familiars que quedaren fora i pareixia que havia robat la feina a un pare de família.

P.- Per quins departaments passà al llarg dels anys a l’Ajuntament?
R.- Convé recordar que quan vaig entrar a la casa no hi havia tants negociats com ara i el meu primer destí fou a secretaria i m’encarregava del padró d’habitants; després vaig passar als serveis econòmics i contractació. He fet feina una mica per tot, pens que l’únic departament on no he estat directament adscrita ha estat urbanisme. La meva darrera etapa -des del desembre de 1990 i de forma intermitent- l’he duita a terme com a secretària accidental.

P.- Quins han estat els canvis més significatius que ha viscut a l’Ajuntament?
R.- A nivell d’infraestructures fou el pas del local provisional damunt el Bar Bini a les Cases de la Vila noves. En aquest local provisional hi estàrem del 1972 fins al 1976; passàrem de treballar en unes condicions precàries pel que fa a espai i material a un immoble immens i amb material totalment nou. A nivell polític, vaig viure el pas de la dictadura a la democràcia: durant la dictadura, els funcionaris gairebé no teníem contacte amb els polítics; també record que no hi havia dedicacions exclusives -el batle cobrava 3.333 pessetes mensuals en concepte de despeses de representació-; i durant la dictadura, els plens no eren públics... per posar alguns exemples. I a nivell de personal, quan vaig començar no crec que arribàssim a la cinquantena de funcionaris: hi havia una vintena de persones a la brigada i una altra vintena de funcionaris a les cases de la vila.

P.- Vostè forma part dels grup de secretaris anomenats accidentals. En què consisteix aquest grup?
R.- Quan vaig ser nomenada fou perquè no hi havia secretaris habilitats dels cossos nacionals i es podia nomenar un funcionari de l’ajuntament -generalment el més antic de la corporació- i fou així com em tocà a mi. Record que el primer batle que em nomenà fou Joan Arbona.

P.- Per aquest motiu s’ha sentit com una secretària de segona?
R.- Sí, sempre n’he estat ben conscient. Sempre he sabut que en qualsevol moment podria venir un secretari amb habilitació de caràcter nacional a ocupar el lloc que jo ocupava.

P.- Què destacaria del seu pas per la secretaria?
R.- La col.laboració dels meus companys. Vull deixar molt clar que sense la col.laboració dels companys funcionaris no m’hagués estat possible exercir aquest càrrec.

P.- Què ha estat més mal de governar, el món dels polítics o el dels funcionaris?
R.- Ha estat per l’estil en ambdós casos ja que gent difícil n’hi per tot. En la mesura de les meves possibilitats he intent nedar i guardar la roba.

P.- Quines virtuts ha de tenir un bon secretari?
R.- Saber mantenir el secret professional, responsabilitat i saber tractar la gent -allò que en diuen “don de gentes”-.

P.- Quines són les seves principals atribucions?
R.- Bàsicament, donar fe de les actes dels plens, de les juntes de govern i demés documentació. Sempre tenint present que un secretari dels cossos nacionals té assessorament legal, aspecte amb què jo no vaig poder comptar -llevat de l’assessorament dels juristes de la casa-.

P.- Com dugué que la cessassin?
R.- Ho vaig viure malament perquè va ser una història que es va fer a la meva esquena. No se m’informà de res fins que ja ho tengueren tot fet -tot sigui dit que no tenien perquè informar-me de res-.

P.- I que poc després li sol.licitassin el retorn?
R.- M’hi vaig sentir obligada; degut a la meva responsabilitat vaig trobar que ho havia d’acceptar.

P.- Un secretari és tan poderós com el solen pintar?
R.- En el meu cas, no. Tot i que és cert que el secretari és un personatge clau en un ajuntament.

P.- Quins consells ha donat a la nova secretària?
R.- Només un: que confiï en el personal de la casa.

P.- Com és el panorama a què haurà de fer front?
R.- En aquest moment s’estan reestructurant moltes àrees i a més s’ha implantat un nou sistema de gestió electrònica i encara s’està en fase d’aprenentatge. Per la qual cosa, li recoman una mica de paciència a la meva substituta.

P.- Ja té pensat a què dedicarà el lleure?
R.- A viatjar, passejar, i sobretot a gaudir del temps que fins ara tenia ocupat. Tot i això, pens agafar-m’ho amb calma.

P.- Per acabar, dediqui unes paraules de comiat a companys, polítics i sollerics en general.
R.- Només dir-los que vull agrair la confiança dipositada en mi i a la vegada esper haver-los estat d’ajuda en tot el que he pogut; i també aprofit per demanar disculpes si en alguna ocasió hagi pogut ofendre algú de manera involuntària. Gràcies a tots.