Waltraud Mücher és energia pura. Nascuda a Àustria -a la província de Caríntia- Mücher va estudiar música i pedagogia a l’acadèmia de música de Graz i es formà a Alemanya on pràcticament ha ofert concerts per tot el país. Com a mezzosoprano ha excel.lit interpretant els principals papers d’obres tan conegudes com “Carmen”, “El barber de Sevilla”, “Un ball de màscares” o “Sansó i Dalila” o en peces més modernes com “Westside story” o “La bella i la bèstia”.

Pregunta.- Què fa una mezzosoprano com vostè a Sóller?
Resposta.- Viure-hi una vida molt agradable, gaudint de la natura, del mar, de la muntanya i de molts i bons amics, molts d’ells artistes com jo: és increïble poder comprovar la quantitat de gent tan variada i interessant que hi ha a Sóller. La vida a la vall em permet ser autònoma i a la vegada creativa per trobar noves formes d’expressar-me.

P.- Com hi arribà?
R.- Fou el 2007 i de la mà del meu espòs, que tenia una casa a Muleta i em convidà a passar-hi unes vacances. M’enamorà a l’instant, fou un xoc positiu i no em costà gens ni mica quan juntament amb el meu espòs decidírem establir-nos-hi de forma permanent el 2014,  ja que consideràrem que aquí vivíem millor que no a Berlín: el nostre cor es decantà finalment per Mallorca.

P.- Quan una cantant opta per allunyar-se de les capitals és conscient que es tanca portes músicalment parlant?
R.- Clar, era ben conscient que la meva nova vida artística no podria seguir igual com quan era a Alemanya i tenia molts contractes i gires; però hi hagué dos factors que decidiren la balança per venir a Sóller: d’una banda, estic molt enamorada del meu marit i volíem viure junts; i de l’altra, no volia fer una carrera estressant. Per això quan vàrem optar per viure a Sóller ho vaig fer amb un doble objectiu: gaudir de l’illa i la seva pau, però fent música i aprofitant per trobar nous camins en aquest aspecte, estant oberta a tot tipus d’experiències musicals com així ho foren la descoberta de la música antiga i els estàndards de jazz.

P.- Vostè ha aconseguit donar-se a conèixer a l’illa. Com ho va fer?
R.- Realment no fou gaire difícil i crec que el meu caràcter actiu hi ha ajudat força. Vaig voler mostrar-me com a cantant i em vaig posar a cercar un pianista; i la vida em va dur a conèixer Suzane Bradbury, que em fascinà des del primer moment. Juntes iniciàrem una sèrie de concerts a Sóller i Deià que em permeteren conèixer i contactar amb altres artistes, la qual cosa em dugué a actuar al Conservatori de Palma, Santa Creu, Sant Felip Neri, Pollença, Auditori de sa Màniga, etc. Amb Xisco Blanco hem recorregut l’illa amb el cicle de les tres mezzo; també he conegut i treballat amb Carlos Ponsetti, director de la Fundació Studio Aureum,  Fernando Marina de l’Acadèmia 1830,  Pablo Mielso -amb qui vaig cantar Rossini a la Seu-, i  Guillermo Femenias, de la mà del qual m’he retrobat amb la música antiga, entre d’altres.

P.- Es pot viure de la música a dia d’avui a Mallorca?
R.- Absolutament, no; s’ha d’alternar o bé impartint classes o bé duent a terme actuacions diàries. Per cert, actualment amb Andreu Riera estam preparant un concert anomenat “Sounds of music” amb peces de cabaret, opereta, cinema... que presentarem el proper 22 de novembre a l’Ateneo de Madrid.

P.- Quin paper ha d’ocupar la programació musical en unes illes turístiques com les nostres?
R.- Ha de ser un atractiu turístic més per potenciar un turisme de qualitat ja que l’afluència als concerts indica que -cada vegada més- hi ha un alt nivell d’exigència musical per bona part dels turistes. Als meus concerts anam alternant programes d’alt nivell artístic amb programes més lleugers i coneguts, sense oblidar de presentar la música contemporània d’autors que viuen aquí com és el cas de Michael Watts o Carl Mansker.
 
P.- Creu que l’oferta complementària a nivell musical s’adiu amb la qualitat de les illes?
R.- Del tot, hi ha festivals com el de Pollença que duen artistes de luxe que són tot un autèntic privilegi; tot i això, no vull desmerèixer per a res els petits festivals ja que també presenten programes ben interessats i de molt bon nivell. Són un atractiu turístic inqüestionable i de primer ordre.

P.- Com es decidí per dirigir les classes de Movicanto a Can Dulce?
R.- Som la directora d’un grup de Movicanto solleric que ja treballàvem a Es Fossaret, però en tancar aquest espai se’m va ocórrer venir a sol.licitar a Can Dulce si l’hi podíem fer; ens digueren  que sí i ja fa un any que hi som.

P.- Què és el Movicanto?
R.- Es tracta d’un grup de gent que viu a Sóller que ens reunim per formar-nos per ser més creatius: el nostre projecte és obrir-nos vocalment, obrir els nostres cossos a través del moviment i del cant mitjançant exercicis de ioga, improvisacions, postures... No es tracta d’un cor a l’estil clàssic, sinó d’un grup de persones que no tenien el coratge de cantar i varen decidir viure l’experiència de la pròpia veu en la seva màxima expressió.

P.- Quin tipus de gent ve a Movicanto?
R.- Molt variat: escriptors, metges... és una activitat que tothom pot fer i on predomina el dinamisme i la creativitat. No control cada alumne, jo som més aviat una promotora d’accions vocals, a través de les quals cream núvols de sons -semblants a una polifonia moderna-.

P.- Quins requisits són necessaris per poder cantar?
R.- Tan sols les ganes de fer-ho i perdre-hi la por. A través del Movicanto feim exercicis i arranjaments musicals espontanis per tal de poder-nos expressar i comunicar amb la pròpia veu. No m’agrada que la gent s’amagui darrere una partitura, al Movicanto predomina l’expressió per sobre de tons i rigideses acadèmiques.

P.- Què diria a la gent que s’amaga rere un “jo no sé cantar”?
R.- Que ho provi lliurement sense por a que la gent se’n rigui. A Movicanto som molt tolerants i oberts. Tan sols deman a la gent que es llanci i ho gaudeixi.

P.- Com s’ha d’educar la veu?
R.- En primer lloc, cal perdre tots els bloquejos i provar tècniques noves; després cal aprendre a respirar i saber com funciona el propi cos. Les funcions bàsiques del cant són fàcils; la dificultat es troba quan s’arriba a l’art. De tota manera un cantant no deixa d’aprendre mai.

P.- I com se l’ha de cuidar?
R.- Dormint i menjant d’una forma equilibrada; no fumant i no cridant en excés, i si es fa fer-ho des del diafragma. I en estar constipat, mirar de xerrar el menys possible.

P.- Se n’ha penedit mai d’haver vengut a residir a l’illa?
R.- No, mai.

P.- Participarà en algun  acte de cara a Santa Cecília?
R.- Enguany no perquè vaig rebre la invitació una mica tard; però sí que hi he participat -i ha estat un plaer- en altres ocasions.

P.- Com veu el panorama musical solleric?
R.- Molt interessant i variat, i amb unes opcions molt interessants com poden ser la Fira del Swing, les Havaneres i la -tristament despareguda- Mostra Internacional Folklòrica.

P.- Té alguna reivindicació musical a fer de cara a la vall?
R.- El meu desig seria que hi hagués un auditori multifuncional -concerts, teatre...- que tampoc importaria que fos excessivament gros.