Joan Frontera Alemany és, als seus 74 anys, una persona força activa que dedica bona part del seu temps al manteniment de la seva col.lecció de fotografies sobre Sóller. Fill de pares sollerics però que l’atzar volgué que nasquessin a França però que retornassin de ben jovenets a la vall dels seus ancestres -el pare nasqué a Epinal i la mare a Saint-Fons-, Frontera ha trobat en el món de la fotografia i de la història local un interessant passatemps que li permet treure el suc a la seva jubilació. Treballà com a administratiu a l’empresa El Gas fins que li arribà una merescuda jubilació que li permeté poder dedicar-se a les seves afeccions, la fotografia, la història local, i el poder dur a terme passejades per una vall que mai no deixa de sorprendre’l.
Amb un posat tranquil i un verb clar i precís, Frontera ens detalla com foren els seus inicis en el món del col.leccionisme i en quin estat es troba la seva col.lecció de fotografies d’àmbit local.

Pregunta.- Des de quan es dedica a col.leccionar fotografies?
Resposta.- Vertaderament, la fotografia fou la meva primera afecció; una afecció en la qual em vaig iniciar a través d’un curs per correspondència i de l’ajuda inestimable de Joan Deyà “Det”, fins a tal punt que vaig acabar muntant a ca nostra un petit estudi de revelat. Aquesta afecció em dugué a veure des d’una altra òptica les fotos antigues que hi havia per ca nostra i així em vaig iniciar a col.leccionar fotos antigues de Sóller -això degué ser a finals dels anys seixanta-.
P.- Quantes en té i de quin tipus són?
R.- Mai no m’he preocupat de comptar-les perquè ho faig a títol personal; i són fotos on s’hi veu reflectida l’evolució de la vall de Sóller i de la seva gent.

P.- Com les té classificades?
R.- Per àlbums i per seccions: tenc una trentena d’àlbums de fotos antigues de Sóller; una altra sèrie d’àlbums de fotos familiars; una sèrie d’àlbums sobre el Tren de Sóller i una altra sobre Wilma -la productora de pel.lícules solleriques que funcionà els anys 60 i 70-.

P.- Per cert, quina era la seva feina a la Wilma?
R.- Juntament amb Xesc Pastor “Mariaina” ajudava a planificar les escenes; a més em deien secretari perquè sempre fotografiava els rodatges i sortides i després les documentava.

P.- Com sorgí aquesta dèria?
R.- A Can Pelat -la casa pairal al carrer Victòria- que era la casa on vivia un conco del meu pare -Miquel Ripoll- i on jo visc ara, hi vaig trobar una sèrie de fotos familiars que m’iniciaren en aquesta curolla. També vaig conèixer Joan Torrens -de la farmàcia Torrens- a través de trobades amb antics alumnes dels Sagrats Cors i amb motiu d’una exposició etnològica que s’hi havia celebrat el 1897, em vaig dedicar a fer còpies d’algunes de les fotos d’aquesta exposició, ja que en aquella època era l’únic sistema que hi havia. Aquests foren els meus inicis en el col.leccionisme de fotos de Sóller.

P.- Què destacaria de la seva col.lecció?
R.- Que hi ha mostres patents de l’evolució de la vall: sovint per atzar he retratat fragments de trossos de la història de la vila, per posar tan sols un exemple record que fotografiant Can Gordo vaig fer fotos a Can Willi i pocs dies després aquesta darrera casa s’esbucà. El pare Bonafè -eminent botànic- ens feia fer un herbari als Sagrats Cors i un dia ens va fer fixar en un herbei que creixia a la façana de l’església i que ningú no en va saber el nom; aquest fet em posà de manifest que sovint estam envoltats de coses i fets que ens passen de llis i que la fotografia pot servir per fixar-los.

P.- Es considera fotògraf o col.leccionista?
R.- Les dues coses: una em va dur a l’altra.

P.- Col.lecciona altres coses?
R.- Sí, tenc una col.lecció de pessetes que vaig iniciar quan vaig saber que desapareixerien. També faig un seguiment de les pluges de ca nostra des dels anys noranta. A més, m’agrada molt poder completar les fotografies amb petits escrits o ressenyes -per això sovint cerc material a diaris i revistes antics o al mateix arxiu local. Tot ho faig en català i he de dir que vaig tenir la sort -els anys 60- de comptar amb Francesc de Borja Moll com a professor; en aquest aspecte, el Pare Bonafè m’animà molt a escriure en català dient-me que havia entès totes les cartes que li vaig enviar quan vaig fer el servei militar i que amb la pràctica cada vegada m’aniria millor. He tengut la sort de poder conèixer aquests dos personatges vitals en la cultura mallorquina.

P.- Quin és el major inconvenient a que ha de fer front un col.leccionista?
R.- No m’ho planteig gaire perquè ho faig per plaer -ho faig per a mi i no m’angoixa gens-: el que tenc, ho tenc i el que no, no. Però crec que és molt important l’ordre i el temps que hi puguis dedicar.

P.- Vostè és un apassionat de la història local; d’on li ve aquesta passió?
R.- Ja ho era de jove, però el món de les fotografies locals no ha fet més que incrementar aquesta passió. M’agrada fullejar els anuaris antics i l’arxiu per trobar informació amb la qual completar les fotos de què dispòs.
P.- Com veu el fet de poder comptar amb un bon arxiu local?
R.- Ho veig importantíssim ja que hi ha molta gent que va a consultar-hi dades de tot tipus -avantpassats, evolució de cases i carrers...-. A més, en Toni Quetgals -l’arxiver- és un deu i sempre està disposat a ajudar moltíssim; tot i això, trob que és vital que l’arxiu es digitalitzi ja que així es protegiria el material antic que hi ha en paper -però per això s’hauria d’incrementar la dotació de l’arxiu tant en personal com en material-.

P.- Què hi sol consultar amb més freqüència?
R.- Diaris locals del segle XIX i principis del segle XX: en aquest sentit torn fer incís en la necessitat de la digitalització perquè hi ha volums que s’aguanten amb pinces i s’han de protegir. Actualment em dedic a retratar diaris on hi ha notícies que m’interessen sobre història local i sobre el tren. Precisament del tren dispòs de més 4.000 fitxes que m’ajuden a completar les fotos.

P.- Com incideix en un col.leccionista el fet de la jubilació?
R.- Molt, perquè suposa disposar de molt més temps per dedicar a la teva afecció; ara bé, un col.leccionista sempre pensa que podrà dedicar-hi més temps del que realment serà ja que sempre sorgeixen altres activitats -passejar, família...- que resten temps a l’ afecció.

P.- Què és imprescindible per ser un bon col.leccionista?
R.- Paciència i ganes de fer coses, la resta vendrà tot sol. Tot i això, tenc certs coneixements d’informàtica que em faciliten la feina sobretot a l’hora de classificar i ordenar el material; en aquest aspecte som bastant autodidacta malgrat haver fet alguns cursets i comptar amb alguna ajuda extra familiar. A més pens que la constància i la manca de peresa també són molt importants per a un col.leccionista ja que dur al dia una col.lecció requereix de diverses tasques: classificar, revisar dades..., que impedeixen l’avorriment però que duen feina, molta de feina.

P.- Ha aconseguit inculcar aquesta passió a algun descendent?
R.- No, la meva filla té altres curolles, com és normal. Consider que els descendents veuen el que fas, però cal respectar que tenguin una altra visió de les coses.

P.- Com duu la seva dona els inconvenients de ser col.leccionista?
R.- Molt bé: és molt comprensiva amb aquest fet i té un sac de paciència; de totes maneres som una persona molt ordenada i control la meva afecció: sol treballar al meu estudi i el sol tenir bastant ben ordenat.

P.- És car mantenir una col.lecció com la seva?
R.- No, ara amb els nous avenços tecnològics i les càmeres digitals no ho és. Abans t’ho havies de pensar molt més abans de pitjar el botó per fer una foto; en aquest aspecte la ciència ha evolucionat i ens ha facilitat la feina.

P.- Ha pensat mai en exposar la seva col.lecció de fotos?
R.- No, ni m’ha passat pel cap; es tracta d’una afecció personal. Som una persona molt discreta a qui no agrada figurar, no tenc cap ànsia de notorietat.

P.- Per acabar, que és més important la qualitat o la quantitat, la quantitat o l’ordre?
R.- Sens dubte, l’ordre que és bàsic en qualsevol col.lecció; i després la qualitat més que no la quantitat.