Massià Marroig Bauzá és el que podríem anomenar -sense cap dubte- un deianenc de cap a peus ja que la seva família n’és originària des de fa generacions; de fet, a ell se’l coneix per “en Massià des Clot”, designació que fa referència a l’indret del poble on ha viscut durant tota la seva vida.
Picapedrer d’ofici, Marroig és un deianenc involucrat en el devenir del poble: de fet, forma part de la Junta local de la Tercera Edat i fou designat per conduir el pregó inaugural de les festes de Sant Joan, que va tenir lloc ahir vespre a l’Església Parroquial del municipi. Casat amb Antònia Carrillo des de fa 51 anys, ambdós duen una vida tranquil.la al Clot en companyia de la seva filla Práxedes.
Bon comunicador, Marroig gaudeix des de fa una vintena d’anys d’una merescuda jubilació que no li impedeix dedicar-se a les tasques d’un hortet on se’l pot trobar sempre que té un minut lliure. Amicablement ens dedicà una part d’aquest temps lliure per exposar-nos com veu el poble de Deià a dia d’avui i quines són les seves principals necessitats.
Pregunta.- Què pensàreu quan vos oferiren fer de pregoner de les festes de Sant Joan 2016?
Resposta.- No vaig pensar res; només vaig pensar que de lo únic que no xerraria al pregó seria de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria -tema que ja ha estat tocat en moltes altres ocasions- sinó que xerraria de les coses del poble, del seu dia a dia. Sovint hi ha hagut gent que ha fet pregons sense xerrar gairebé del poble i aquest no serà el meu cas. He de dir que vaig acceptar tot d’una i que consider tot un honor que se m’oferís.
P.- De què feis comptes xerrar?
R.- El meu pregó estarà basat en un diàleg amb amics on tractarem del dia a dia de Deià. He volgut que tengués l’estructura d’una conversa entre amics.

P.- Com era el Deià de la vostra joventut?
R.- Una mica diferent al d’avui. Per començar, el jovent no teníem gaires mèrits per sortir del poble i havíem de llogar un cotxe -fèiem cotxada- per baixar els diumenges fins a Sóller. En aquella època, Deià era un poble pagès amb només gent del poble, tot i això sí que és veritat que hi començava a haver algun turista -sobretot pintors-. Parlant de cotxes, tan sols n’hi havia tres: el de Can Bernat i a Can Joan Gelat que en tenien dos; heu de pensar que no hi havia ni televisió ni telèfon. Només hi havia tres cafès: el Salón, Can Pep Mosso i Can Pere Mosso; i un restaurant, Sa Fonda. Era un poble tranquil, pagès amb pràcticament només gent de la vila.

P.- Quines diversions hi havia?
R.- Poques per no dir cap ni una. Els dissabtes i els diumenges anàvem fins al bar; no era com ara que la gent hi va cada dia. Eren temps difícils on el més important era el treball.

P.- Quin fou el vostre ofici?
R.- D’al.lot vaig fer de pagès a Can Boqueta fins als trenta anys; després em vaig dedicar a fer de picapedreR.- a Can Salas- fins a la jubilació -hi vaig fer feina 35 anys-. La feina de picapedrer no era com ara: quan es començava una casa hi feies feina fins que entregaves les claus -buidaves els fonaments, els omplies i aixecaves tota l’estructura fins que estàs llesta-; tot ho fèiem nosaltres. Era una feina dura però que et donava la satisfacció d’haver fet una feina ben feta.
P.- Recordau quins foren els primers turistes ?
R.- Foren els pintors; en aquella època els turistes eren gent de molts de doblers, no com ara que ve qualsevol persona amb dos euros i hi passa tot l’estiu. Tenc alguns records entranyables: vaig tenir el plaer de conèixer el nét del president Rooselvet -vaig treballar a casa seva en unes feines difícils i en agraïment em va regalar una cinquantena de sacs de guix per poder fer ca nostra.

P.- Com ha vist canviar el poble de Deià amb el pas dels anys?
R.- El cent per cent: crec que és un poble que sempe ha anat a millor amb els canvis, sobretot a nivell d’infraestructures. Només basta pensat que quan jo era jove no hi havia ni aigua corrent -funcionàvem a base de cisternes-, ni faroles, ni clavagueram, ni carrers asfaltats...en aquest aspecte hem millorat no molt, moltíssim.

P.- Quin creis que és el principal problema que té Deià en aquests moments?
R.- El primer -i principal- és la manca d’aigua; ben aviat ja n’haurem de menester. L’any passat -tot l’estiu- en vàrem haver de menester i hi havia camions que ens en duien i gràcies a Déu no ens en va faltar. I el segon, l’aparcament.

P.- Per tant, com veis la idea de muntar una dessalinitzadora a la Cala?
R.- No és una idea dolenta; tot el que sigui progrés jo ho veig bé i si ajuda a solventar el problema de l’aigua ho trob perfecte.

P.- Té vida Deià o en tenia més quan éreu jove?
R.- Abans hi havia més vida de poble, avui en dia hi ha més vida de cara als negocis i el turisme.Un temps, record que tothom sortia al carrer a prendre la fresca i es relacionava moltíssim, mentre que ara tothom fa la vida dins de les cases.

P.- Què és el que més vos agrada de viure a Deià?
R.-La seva tranquil.litat, és un lloc fantàstic per viure-hi; de fet, mai no m’ha passat pel cap pensar a viure en un altre lloc que no fos aquí.

P.- Per finalitzar l’entrevista, què els diríeu als deianencs de cara a les properes festes patronals de Sant Joan que ja ens hi trobam de ple?
R.- Que hi col.laborin al màxim i que les gaudeixin amb molt de seny. La gent ha de tenir ben clar que quan més gent col.labori en les festes millor seran i tot sortirà més bé. Molts d’anys a tots!