Magdalena Nicolau Estarellas és una de les artistes més coneguts a la vall de Sóller; nascuda al cor de Ciutat -concretament als voltants de la Plaça Major-, Nicolau ha estat -i és- una dona que ha sabut adaptar-se als diversos llocs on la vida l’ha duita: des dels 14 anys residí a Bunyola i amb posterioritat s’establí a Galícia -fruit del seu matrimoni amb l’oficial de marina, Enrique De Santiago- per recabar finalment al Port de Sóller.
Nicolau és mare de cinc fills i padrina de sis néts que actualment conformen la seva família, una família que juntament amb la seva passió per la pintura han estat els eixos de la seva vida.
Tot i que actualment ha penjat els pinzells, Nicolau -amb el seu caràcter senzill i entranyable- mitjançant aquesta entrevista fa un repàs del que ha estat la seva trajectòria tant a nivell personal com artístic.

Pregunta.- Com arribà a la vall de Sóller?
Resposta.- Fou l’any 1971 i de la mà del meu espòs -ja que li donaren plaça a la base naval del Port-; ho record especialment perquè fou en el moment en què es decidí que es llevava la base. Tot i que estava encantada de viure a Galícia -on el meu espòs hi tenia l’anterior lloc de feina-, vaig estar contenta de retornar a Mallorca -i concretament a Sóller- perquè vaig pensar que d’aquesta manera els meus fills romandrien a l’illa i no els tendria dispersos pel món. Tot i això, he de dir que ja coneixia Sóller i era un lloc que sempre m’havia agradat per la seva tranquil.litat i encant paisatgístic.
P.- Quina importància ha tengut Sóller en la seva vida?
R.- Ha estat el lloc que m’ha permès desenvolupar-me com a artista i em va donar l’oportunitat de relacionar-me amb altres pintors i artistes. Curiosament, ja des de Bunyola on mon pare hi regentava el cafè de Can Nadal vaig conèixer artistes que treballaven a Sóller: artistes com Castellanas; al cafè de mon pare hi havia obra meva exposada i fou així que vaig entrar en contacte amb els artistes de la vall.

P.- Com acabà fent de professora de dibuix al col.legi dels Sagrats Cors?
R.- Amb anterioritat a Sóller, jo ja havia fet de professora de dibuix a Bunyola i, per tant, ja hi tenia una certa experiència. Un cop ens establírem al Port em va sorgir l’oportunitat de poder-ho tornar a fer i ho vaig acceptar: fou una experiència encantadora de la qual en record molts bon moments i en conserv molta coneixença; tant és així que cada vegada que vaig a Sóller em trob amb alumnes que em testimonien aquest fet. Hi vaig treballar durant 22 anys, essent professora de 6è, 7è i 8è; record que els meus inicis coincidiren en el moment en què el col.legi va esdevenir mixt. Jo i madame Lisane fórem les dues primeres professores del col.legi, bella impartint classes d’anglès i jo de dibuix. És una etapa que em reporta molts records i molta alegria.

P.- Com s’inicià en el món de la pintura?
R.- Des de ben joveneta m’agradava pintar, tant és així que als 14 anys ja em presentaren a les proves d’ingrés a l’Escola de Belles Arts -avui Arts i oficis-, tot i que encara no comptava amb l’edat per entrar-hi. Vaig aconseguir ingressar-hi gràcies a les gestions fetes per Simeón Sardà, professor de dibuix de la mateixa escola. A Belles Arts vaig tenir la sort de poder comptar amb professors com el mateix Sardà -dibuix- o Pedro Barceló -aleshores director de l’entitat- que em mostra la tècnica de l’oli. Record que durant aquesta etapa, els horabaixes anava a classe amb Simón Muñoz que em mostrà la tècnica de la il.lustració. Sens dubte, aquests tres personatges han estat molt importants amb la meva etapa inicial com a pintora.

P.- Qui foren el seus referents artístics?
R.- Crec que no n’he tengut; artísticament sempre he anat al meu aire. I no m’ha anat malament del tot ja que he estat premiada en diverses ocasions. Quan pint flors, m’agrada fer-ho al natural; però quan es tracta d’abstracte, faig el que sent. Malgrat tot, no puc dir que hagi estat autodidacta perquè he comptat amb professors molt coneguts que em deixaren una forta empremta.

P.- Com definiria la seva pintura?
R.- És un poc com jo mateixa: a temporades més trista i d’altres més alegre.

P.- Quin estil predomina en la seva obra?
R.- Som molt eclèctica, i canviï molt de tècnica -no em vull avorrir ni en tècniques ni en temàtiques quan em cans d’una tècnica pas a la següent i les vaig alternant. Crec que en aquest fet residia l’èxit de les meves exposicions ja que hi havia diferents propostes per a diferents tipus de gent -des de les flors a l’abstracte-.

P.- D’on treu la inspiració?
R.- No ho sé, crec que ja neixes amb aquesta qualitat. Sovint veig una cosa i íntimament ja veig com l’he de dibuixar.

P.- Que senti quan li comunicaren que el Museu de Sóller havia pensat en retre-li un homenatge, el proper dia 17 de juny?
R.- Vaig estar encantada i és un fet d’agrair, ja que no m’ho esperava: estic en una edat en què ja no esper res -i no és que estigui desil.lusionada-; tan sols esper que tothom vagi endavant. Ara bé, sempre és un honor i un plaer que pensin amb tu per un homenatge d’aquestes característiques on es reconeix la feina que has duit a terme.

P.- Vostè, també fou pregonera l’any 2003. Què representà per a vostè?
R.- Em va venir molt de nou però fou tot un plaer. La veritat és que m’ho vaig agafar amb molta tranquil.litat i crec que la gent en va quedar contenta. He de dir que aquest fet no em va pujar gens al cap ja que sempre pens que hi ha persones que valen més que no jo.

P.- Es sent valorada artísticament a la vall?
R.- Sí, molt valorada i molt apreciada -tant artísticament com a nivell d’artista. Però sempre he pensat que la gent em valora més com a persona que no per la meva obra. Pel que fa a la meva obra, crec que la gent de la vall sempre l’ha valorada positivament ja que cada vegada que he exposat ho he venut gairebé tot.

P.- Pertany a algun col.lectiu d’artistes?
R.- No, en aquest sentit sempre he estat molt lliure; però sempre que m’ho han demanat he col.laborat en tot quan he pogut.

P.- Té en ment alguna exposició?
R.- No, ja no pint de manera assídua: faig qualque cosa però o bé la regal o la guard per als meus fills.

P.- Què creu que té Sóller que dóna tants d’artistes?
R.- Un ambient i un paisatgisme molt especials que incentiven la creació artística.

P.- Per acabar l’entrevista, què és per a vostè la pintura?
R.- El que m’ha donat la vida, juntament amb la meva família: aquests són els meus dos eixos de vida. La pintura ha estat la meva forma d’expressió i la meva família ho és tot per a mi: jo només tenia un germà i sempre havia desitjat formar una gran família -com així vaig fer i puc dir amb orgull que me n’he sortit molt bé-.