Ginés Far López és un dels personatges més coneguts de la vall per la peculiar relació que estableix amb els habitants de la vall ja que exerceix de tanatopràctic: la persona que es dedica a arreglar els difunts i a gestionar la burocràcia que reporten les exèquies i els enterraments. Tímid, afable i sempre disposat a solventar qualsevol entrebanc relacionat amb la seva feina, Far és un exemple de dedicació i professionalitat en la feina tan especial que realitza.  A pocs dies de la festivitat de Tots Sants, Far exposa quines són les particularitats de la Vall de Sóller pel que fa al ritus funeraris, sobretot d’ençà de l’obertura del Tanatori de Son Sang.


Pregunta.- Des de quan fa feina amb la mort i com hi arribà?
Resposta.- Tota la vida, m’hi he vist abocat des de ben petit ja que mon pare i el meu padrí ja en feien: som la tercera generació de la meva família que s’ha dedicat a fer de tanatopràctic. El meu padrí s’hi va veure abocat per necessitat ja que provà de millorar emigrant a França però no li anà bé i acabà retornant i dedicant-se a arreglar morts; mentre que per a mon pare i per a mi ja ha estat una decisió més vocacional ja que es tracta d’una feina familiar que hem viscut des de la primera edat. Particularment, la meva primera intenció era estudiar veterinària, però la vida em va dur a seguir la tradició familiar i no em puc queixar. No he fet res per canviar de feina, és una feina que m’omple i no tendria cap problema en que el meu fill també s’hi dedicàs.

P.- Va sentir qualque tipus d’escrúpol a l’hora d’escollir aquesta feina?
R.- Cap ni un perquè l’he viscuda des d’al.lot; pens que és diferent entrar en aquest món sense haver-lo viscut que ja tenint-hi una relació familiar.

P.- Com han canviat els ritus funeraris a la vall d’ençà de l’obertura del Tanatori de Son Sang?
R.- Han canviat molt: abans era normal vetllar el difunt a la pròpia casa i ara ja es fa la vetlla al tanatori, reportant més tranquil.litat a la família del difunt, que pot gaudir d’un ambient més tranquil a ca seva perquè ja han celebrat la vetlla al tanatori. Podem dir que més del 90% dels difunts de la Vall celebren la vetlla i les exèquies al tanatori. Això sense parlar de la novetat que ha suposat poder incinerar a la vall.

P.- Quina ha estat la reacció dels sollerics davant la possibilitat de la incineració?
R.- Molt bona, és una pràctica que ha arrelat bé a la vall. Hem de tenir en compte que els sollerics són avançats en aquest tema, gràcies sobretot a la influència francesa i dels estrangers que conviuen amb nosaltres, i han acceptat molt bé la incineració: per posar un exemple en menys d’una any ja hem realitzat 37 incineracions (unes tres al mes).

P.- Hi ha un prototip de client pel que fa a la incineració?
R.- He de dir que no: hi ha tant gent jove com major, homes com dones, i curiosament la majoria de difunts que hem incinerat eren sollerics. Cada cop més la gent té més informació sobre aquest tema, i malgrat que sempre ens facin preguntes ja sabem molt bé com funciona aquesta pràctica.

P.- Ha notat algun tipus de prejudici de caire religiós a l’hora d’escollir la incineració?
R.- No, cap ni un; qui opta per aquesta pràctica ho sol tenir molt clar, fins i tot ho deixa dit anys abans que es produeixi la defunció.

P.- S’han produït canvis en la seva feina per mor de la incineració?
R.- Bàsicament no: jo seguesc anant al domicili o a la clínica on es troba el difunt i hi faig els tràmits burocràtics específics, després pas a arreglar el difunt, tramit el funeral i l’elaboració i difusió de les esqueles, i després prepar l’enterrament o la incineració.
P.- S’acosta una època d’afluència massiva als cementeris. Què en pensa d’aquest fet?
R.- Es tracta d’un costum molt mallorquí, i com tots els costums canvien molt lentament. Hi ha gent -una minoria- que sol visitar habitualment el camp sant, mentre que d’altra -la majoria- només ho sol fer en dates assenyalades: aniversaris i Tots Sants.

P.- El cementeri de Son Sang rep molts de turistes. Com s’hi comporten?
R.- Sempre n’està ple, tot i que he de dir que s’hi comporten amb molta educació i respecte. Solen fixar-se en les obres d’art que hi ha i en fan fotos, però amb la solemnitat que l’espai requereix.

P.- Com creu que ha afectat als sollerics la desaparició de l’escultura de Llimona?
R.- No ha agradat i la gent s’hi fixa, sobretot perquè la post amb què l’han substituïda encara fa més present la substitució: s’hi haguessin pogut mirar una mica més.

P.- Què en pensa d’aquest fet?
R.- Fa mal opinar, ja que d’un costat hi ha els drets dels propietaris; però de l’altre, una obra d’art que està feta per estar en un lloc concret no s’hauria d’haver tocat.

P.- Creu que la festa de Halloween banalitza el dia de Tots Sants?
R.- Halloween és una festa que ens ha vengut gairebé imposada a través de la televisió i del cinema, és un costum de fora que cada cop arrela més aquí i no ens ha quedat més remei que acceptar l’evidència. És normal ja que de cada vegada més vivim immersos en una societat multicultural i no podem tancar-nos en banda a les altres cultures, sempre que aquestes també respectin els nostres costums.

P.- Tenim els sollerics manies especials pel que fa a la mort o als enterraments?
R.- No, si de cas n’hi ha són casos particular; en cap cas generalitzacions; per posar algun exemple: hi ha qui m’ha demanat de posar una botella devora el difunt, o d’incloure en el taüt estampetes dels sants a qui tenia més devoció el difunt.

P.- Què és el més difícil de la seva professió?
R.- Quan es tracta d’arreglar un jove, un infant o algú que ha mort en accident. Sempre és difícil conviure amb la mort quan aquesta és sobtada o afecta a algú a qui per edat encara no li tocava.

P.- I per acabar, quina és la part més agraïda de la seva professió?
R.- L’agraïment, l’apreci i la confiança que em dediquen els parents dels difunts i la gent en general. Em sent una persona molt acceptada, respectada i valorada, i això no es paga amb doblers.