En les seves venes corre l’art des de la seva joventut. El ceramista Lluís Castaldo (Sóller, 1936) va trobar la seva vocació amb aquells pintors que alguna vegada varen recalar a Sóller. Una beca de la Diputació Provincial li va servir per estudiar Belles Arts a Barcelona. Ara una lesió l’ha obligat a abandonar el fang per tornar als seus orígens, la pintura.


Pregunta.- Com va començar la relació del seu llinatge amb Sóller?
Resposta.- El meu pare era italià i va conèixer la meva mare estant a França. Després varen venir aquí i es varen establir. Es diu que el meu cognom està relacionat amb els italians que varen estar a Sóller durant la Guerra Civil, però no és cert.

P.- D’on procedeix la seva família?
R.- El meu pare era natural de Nàpols. Per desgràcia durant el govern de Mussolini el varen enviar a Abissínia i allà va desaparèixer. Mai més es va saber d’ell. I la veritat, mai he estat temptat de cercar l’origen familiar del meu llinatge.

P.- Quan se li va despertar el cuquet per l’art?
R.- Jo era molt jove. Tenia com a 14 anys i ja tenia una gran admiració pels pintors que havien rondat per Sóller com Mir, Rossinyol, Casas, Castellanas... Era gent que en períodes diferents s’havien convertit en mites de l’art. A partir d’aquí vaig preparar meu ingrés a l’Escola d’Arts i Oficis i després ja vaig anar a Barcelona.

P.- I per què es va decantar per la ceràmica i els murals pels quals se’l coneix?
R.- Després d’acabar els meus estudis s’experimentava un moviment artístic aplicat a l’arquitectura en el qual l’art impregnava un nou corrent arquitectònic. A mi em va cridar l’atenció i em vaig endinsar en ell. El meu gran referent va ser Antoni Gaudí. No obstant això, abans també em vaig dedicar a la pintura.

P.- No li va fer por endinsar-se en aquest món?
R.- Per a mi la ceràmica és un element definitori perquè la pintura rebi una tècnica definitiva de consolidació a l’exterior. He tengut la sort de treballar amb arquitectes molt reconeguts que varen entendre la meva manera d’entendre l’art i la ceràmica. Un exemple del que dic és l’edifici de Gesa.

P.- Què plasma en ells quan els està donant forma?
R.- Jo tenc assumida l’abstracció. El que abans havia estat paisatgisme postimpressionista va evolucionar cap a l’abstracció plàstica i conceptual. Vaig arribar a la conclusió que l’art abstracte era el màxim alliberament de la pintura, de manera que ja no havia d’explicar res perquè cada obra ho fa per si mateixa. Com la música.

P.- Quins són les seves fonts d’inspiració?
R.- Més que res és l’estat d’ànim d’un. Quan treballava amb arquitectes estava supeditat a espais, entorns, volums... En la resta, l’abstracte és l’alliberament total de l’art.

P.- Quins són les seves obres més importants?
R.- És difícil de dir perquè cadascuna té les seves característiques particulars. Entre elles hi ha el mural del Parc de la Quarantena, el mural i els vitralls de l’edifici Gesa, la façana del Banc de Bilbao de Palma o el mural del Parc de la Mar, obra feta per voluntat del mateix Joan Miró.

P.- Quina professió li hauria agradat exercir de no haver-se convertit en artista?
R.- M’he sentit molt afortunat de fer el que volia. Ho consider un privilegi que m’he treballat durant tota la vida. Difícilment no em sabria veure fent una altra cosa.

P.- El de ceramista, ha estat una vocació o un ofici?
R.- La ceràmica creativa és una autèntica vocació.

P.- Del Panorama artístic mallorquí, veu algun autor que destaqui per damunt dels altres?
R.- És difícil opinar sense ofendre. El més destacat ha estat Barceló, que ha arribat a cotes impensables en el món creatiu balear. Però Mallorca ha tengut la sort d’acollir a artistes molt importants i això cal reconèixer-ho. Els paisatges de l’illa han influenciat en l’obra d’aquests artistes que han passat per aquí.

P.- Creu que l’art està ben reconegut, en el lloc que es mereix?
R.- En aquests moments, de cap de les maneres. La filosofia dominant és la del capital i va dirigida l’enriquiment i a viure bé, l’especulació. I quan parl d’especulació també em referesc a aquells que ho fan amb l’art com a simple element per guanyar diners.

P.- Què es pot fer davant d’això?
R.- És difícil. Són fenòmens que apareixen en la història. Vivim en una societat on hi ha una classe dominant que es vol aferrar al poder a qualsevol preu. M’horroritza que ara es discuteixi que s’hagi de pagar per endur-se prestat un llibre de la biblioteca. És un reflex molt clar del que tenim.

P.- I l’art que neix a Sóller?
R.- Sóller està en decadència. No hi ha la gent que hi va haver abans amb esperit emprenedor, innovador, obert i renovador que aportin noves idees. Ara mateix vivim una etapa de decadència i la política reflecteix la societat que tenim.

P.- Com està la videta artística i cultural a Sóller?
R.- Hi ha gent molt voluntariosa i amb inquietuds. És d’agrair, especialment amb aquells joves que intenten mostrar que les coses es poden veure des d’una altra perspectiva, que es poden fer les coses d’una altra manera.

P.- Des de va vostra teniu una excepcional panoràmica de Sóller, quins records té del poble en la seva etapa de joventut?
R.- He tengut la sort d’interiorizarme en aquesta casa i limitar al que és el meu espai vital. No necessit més. Els meus records són amb aquelles persones que vaig conèixer que em varen aportar coneixements i idees que després vaig canalitzar en la meva obra. He tengut bons amics amb els quals he compartit moltes aventures de la vida.
P.- Què enyora de llavors?
R.- Res. Si em donassin l’oportunitat de tornar a començar donaria les mateixes passes i pensaria el mateix que ara. Em sent molt orgullós de la meva existència.

P.- I com veu Sóller ara? En què ha canviat segons vostè?
R.- S’ha empobrit molt des del punt de vista cultural i en el sentit ampli de la paraula.

P.- Què li passa pel cap quan travessa el túnel i arriba a la vall?
R.- Sóller té una bellesa extraordinària malgrat les aberracions i impertinències que s’han comès. El seu entorn està per damunt de les minúcies humanes. Passar pel túnel m’evoca aquells emprenedors d’antany que varen treballar per sortir d’aquest pou i obrir-se al món. Un exemple és el tren amb els seus tretze túnels i dos viaductes, que ara s’ha convertit en un mer objecte d’especulació artística.

P.- Creu que Sóller va per bon camí?
R.- On no hi ha homes amb idees es fa difícil dir-ho. La resta de Mallorca ha prosperat tant a nivell creatiu com industrial. Aquí, en canvi, tenim uns hotelers que només pensen en els seus problemes i uns polítics que només els escolten ells.

P.- Definesqui el seu poble.
R.- Podria fer-ho des del punt de vista geogràfic, però en el contengut social no es pot donar una definició.

P.- Què canviaria d’aquesta vall?
R.- No vull contestar perquè seria massa dur. Sóller és com és, encara que jo desitjaria que fos com va ser en el passat.

P.- Creu que Sóller ha reconegut el treball de la seva carrera artística?
R.- Sí, jo crec que sí. Al llarg de la meva trajectòria artística he tengut moltes atencions i la meva primera exposició aquí, l’any 1954, va ser molt ben acollida.
P.- Si hagués d’emigrar, cap  on aniria?
R.- No ho faria. Seria molt difícil tenir un espai com el que tenc aquí amb aquest paisatge que, a més, m’enriqueix.

P.- Què li ha aportat l’art contemporani?
R.- Molt, perquè m’ha duit cap al camí de la llibertat total de l’expressió humana. M’ha donat molts moments positius.

P.- Quina relació va tenir amb l’artista Joan Miró?
R.- Vaig tenir una relació molt afectiva amb ell i me consider molt afortunat perquè va obrir les portes de ca seva per a mi. Donya Pilar Juncosa em va dir que anàs a ca seva sempre que volgués. Després vaig contribuir a donar els primers passos de la fundació Miró, de la qual vaig ser membre del seu primer patronat. Per cert, aquesta fundació no coincideix amb el que volia Miró, ni molt manco. Ell pretenia que fos un centre per a la innovació i la creació artística.

P.- Què li va aportar aquesta experiència?
R.- Era un home alliberat i obert a totes les condicions humanes. Va ser un home extraordinari i, des de la seva humilitat, es va situar per damunt de tots.

P.- Amb quins artistes ha compartit treball i bons moments?
R.- He compartit amb molts al llarg de la vida. Alguns malauradament ja no hi són. Però tenc grats records de Manuel Mompó, Rafael Amengual, Jorge Pombo, Angela Von Newmann, Damià Jaume, José María de Labra o Mariano Villalta, entre molts altres.

P.- Últimament vostè s’ha incorporat a la comissió Llimona-Sóller, què pretenen?
R.- Volem fer palès un acte vergonyós que reflecteix de manera superlativa que és l’especulació. Hem arribat a l’extrem de pensar en negociar amb les obres d’art del cementeri de Sóller. Per això em vaig incorporar a aquesta entitat perquè les autoritats no han fet res perquè l’escultura “El Sant Sepulcre” retorni al cementeri. Si les autoritats fossin tal, en deu dies l’escultura hauria d’haver retornat al seu lloc. Haver retirat aquesta obra ja supera el que pot arribar a imaginar una persona normal.

P.- Però de moment l’escultura no hi és.
R.- Podríem arribar a pensar que el batle ha prevaricat incomplint les seves obligacions de no fer retornar una obra que pertany al poble i no a un particular.

P.- Ha estat infravalorada fins ara la peça artística “El Sant Sepulcre”?
R.- Per segons qui. Aquesta peça està reconeguda com a bé d’interès local, però els responsables de vetllar perquè no se’n duguin una obra d’art no han fet res. Ho han passat per alt.

P.- Vostè la veu col.locada de nou al seu lloc al cementeri?
R.- Sense cap dubte. A més haurien de demanar responsabilitats per haver tractat de manera tan poc respectuosa una obra artística de la qual ha perillat la seva integritat. És una peça única que estava al cementeri perquè així la va concebre el seu escultor.

P.- A què dedica el seu temps lliure en els capvespres d’estiu?
R.- Ja, ja. Procur que el sol no em castigui gaire. Llegesc algun llibre i me dedic a rellegir-ne d’altres. Actualment estic amb obres de Kant, Nietze i Schopenhauer. Aquests tres autors representen molt en la meva formació i ara els rellegeesc per comprovar si l’apreciació que vaig tenir en el seu moment amb ells va ser encertada o equivocada. Pel que veig va ser encertada. Els llibres són molt importants perquè obrin noves perspectives, noves idees.

P.- Creu que ens falta una mica més d’art a la vida?
R.- Sí. Seria el desitjable perquè sempre que hi ha hagut moviments culturals la societat ha evolucionat. No cal caure en el menfotisme ni quedar-se al llimb.