M’agrada molt mirar fotos. En faig molt sovint, procur tenir-les mitjanament ordenades i a mà, i els actuals sistemes d’arxiu digital em permeten consultar-les en qualsevol moment des de l’ordinador o des del mòbil.

Avui he volgut retrocedir un any en el meu àlbum i, en la mescladissa d’imatges de família i de feina, he vist que ens trobàvem en dies d’eleccions, de canvis als consistoris, però també de tret de sortida de l’estiu, amb els finals de curs a les escoles i les graduacions, la primera sortida a la mar, el campament anual amb els amics a Son Serra de Marina i un munt d’activitats més avui impossibles o limitades.

Dilluns, tal i com estava previst, passarem a la Fase 3, la darrera d’aquest llarg camí, i notarem els canvis bàsicament a les instal·lacions esportives i en el comerç, amb més facilitats perquè bars, restaurants i centres comercials puguin treure el caragol i la gent es pugui agrupar una miqueta més que ara.

Emperò, tot i aquest canvi de fase, la graduació del meu fill Joan haurà d’esperar al setembre i el campament amb els amics enguany ha quedat implícitament suspès. Era un esdeveniment que marcava el punt d’inici de l’estiu i que em feia fer un viatge a la meva joventut, i representa una més de les pèrdues sobrevingudes a causa d’aquest bitxo que ens fa la vida impossible. Ja en parlarem de cara al proper estiu.

Tot i això, més en petit comitè, sí que hi ha projectes interessants per aquest estiu. Ens hem de començar a desconfinar de veritat i aprofitar aquesta Mallorca sense turistes. Per això jo també pas ara a una nova fase en aquest diari, que a partir d’aquest moment tendrà una periodicitat diferent: no serà cada dia, sinó cada parell (mallorquí) de dies, sense ritme fixe.

Fa 83 dies que vaig començar aquesta petita crònica diària, una mica íntima i una mica comunitària, pensant en complementar la informació més pública que es generaria a Sóller arran de la pandèmia, perquè la vida es confinava dins els domicilis i era dins les cases on hi hauria el batec que s’havia de retratar. Il·lús de mi, pensava que tot això duraria quinze dies.

He quedat sorprès de la gran quantitat de lectors que ha generat el “Diari d’un confinament” i de les seves reaccions. Durant tot aquest temps he rebut moltíssimes mostres d’afecte de persones que m’han encoratjat, felicitat i han emès comentaris i likes. M’han telefonat, aturat pel carrer, enviat missatges, també a través de terceres persones... M’agradaria agrair-los-ho un per un perquè m’han proporcionat un càlid acompanyament durant tot aquest temps que mai no havia sentit abans en la meva trajectòria a la premsa local. Esper haver estat a l’altura i haver aportat alguna cosa a fer millor el nostre món i més lleuger el confinament.

Els meus convivents, la meva família, hi ha tengut gran part del mèrit, en deixar-me el temps necessari per recloure’m davant l’ordinador a ajuntar lletres dia rere dia.

Tot ja està inventat. No hi ha res de nou en fer un diari. Però el fet d’haver-lo pogut publicar amb molta immediatesa -cada horabaixa- tant a la web de “Sa Veu” com al Facebook, d’adreçar-me a un públic geogràficament proper, de ser un mitjà gratuït, de trobar-se els lectors en unes condicions possiblement semblants a les meves i d’haver pogut interactuar de diverses maneres, m’ha proporcionat moments que no oblidaré mai.

He de reconèixer que al llarg d’aquests 83 capítols he omès alguns mals moments: rabiades, conflictes, temors, nerviades. No tot ha estat tan idíl·lic com a vegades ha semblat. Però també he de reconèixer que he gaudit d’una posició privilegiada i aquests dies precisament he tengut coneixement de persones que ho han passat realment malament, ja no pel Covid, sinó perquè tota aquesta situació els ha passat factura a la seva salut física o psicològica, i no en parlem del dolor a la butxaca.