Un dia d’aquells del confinament més dur que vaig poder sortir fins a la Cooperativa va comprar hi vaig trobar un animat grupet de persones que hi feia una espècie de tertúlia desconfinada i em demanaren opinió sobre l’abast de la pandèmia, més concretament sobre el número de víctimes. “En acabar comptarem”, els vaig dir jo. Dies abans m’havia informat de la mortalitat mitja al país, que és de 1.200 persones al dia, i vaig els vaig dir que tot el que sigui d’aquí per amunt serà coronavirus.

I avui ha arribat el dia. Bàsicament perquè l’Institut Nacional d’Estadística ha fet públiques precisament les dades que estava esperant.

Preferesc tractar aquestes xifres com el que són, números, perquè si un es posa a pensar molt que al darrere d’elles hi ha persones fan feredat. La dada principal és que durant les 21 primeres setmanes de l’any (1 de gener a 24 de maig) han mort al país un total de 225.930 persones i que això suposa un increment de 43.945 persones respecte del mateix període de l’any passat, un 24% més.

Les dades oficials ens parlen de 27.127 víctimes, però aquest increment de mortalitat s’haurà d’explicar per determinar de què han mort les 16.818 altres persones. A mi l’estadística de l’INE em convenç. Hem passat dels 1.255 decessos diaris de l’any passat als 1.558 d’enguany, amb una corba molt acusada entre el 15 de març i el 15 d’abril. Hi va haver dies de 2.900 decessos. Aquí, a les Illes Balears, hem duit sort (si es pot dir així), amb un increment de la mortalitat del 0’5%, però a Madrid l’augment ha arribat al 73% en tot aquest període.

D’una banda la meva conclusió és que la magnitud de la tragèdia és bastant més grossa del que ens diu l’Administració i d’altra banda que la gravetat de l’assumpte a la capital provoca que la reacció sanitària hagi estat tan majúscula. Si la pandèmia hagués afectat únicament algun territori provincial s’hauria afrontat de molt diferent manera. Segur!

Al principi d’escriure aquest diari un dia vaig fer unes reflexions sobre la por, concretament sobre la necessitat de tenir por a emmalaltir, a morir, a tenir algú proper contagiat, però les vaig acabar esborrant. Volia explicar, aleshores, que sense tenir un puntet de por no entendríem res i no seríem capaços d’aguantar la quarantena. Era un mal menor, una necessitat.

En la nostra societat no està ben vist dir que un té por. A l’atemptat de la Rambla de Catalunya de 2017 record que el crit “no tinc por” va ser el lema més exitós, però en cap moment me’l vaig creure. A la sonada manifestació que es va celebrar uns dies després tothom el tenia a la boca, però amb vehicles entravessats a les cruïlles i milers de policies protegint la munió de gent. Tothom tenia por. Fins i tot ara hi ha noves normes i a Sóller mateix la policia entravessa cotxes quan hi ha grans concentracions de gent. Clar que és por!

Veient les dades que avui s’han fet públiques pens que a llocs com Madrid han tengut molta més por que aquí i que allà s’ha situat el motor de la dura normativa covidiana i d’aquesta desescalada a càmera lenta que travessam. Anam caminant més al seu ritme que al nostre, i malgrat que m’havia fet el propòsit de no qüestionar massa les normes que encara avui ens compliquen la vida, avui sí que tenc la temptació de fer-ho. Però ho evitaré.

Des que vaig sembrar les tomatigueres a l’hort pràcticament hi he fet una visita diària. He aprofitat per posar-lo a punt, amb ajuda familiar, desbrossant tot el terreny, llaurant i recol·locant el sistema de rec. A veure si floreix un poquet. De moment totes les tomatigueres plantades han surat i creixen esponeroses.

A més, he tornat posar en marxa una vella compostera que fa alguns anys que estava aturada i ara vendrà el moment de posar les canyes perquè les tomatigueres es vagin enfilant i sembrar pebrers, albergineres, meloneres i alguna hortalissa més. A veure si seguesc essent constant i no se’m mor res.