(Continuació de la primera part)

Aquells dies varen transcórrer lentament, amb jornades de molta feina per als dos i emocionades converses a la nit. I a la fi va arribar el gran dia.

El tramvia i es va enganxar al darrer vagó del tren i va pregar moltes vegades que no l’amollassin. Havia sentit tantes històries sobre la foscor dels túnels i de les reverberacions que s’hi sentien que tenia molta por. El tren el va tranquil·litzar així com va poder i varen situar-se al costat de l’andana ben pendents dels senyals acústics i ja amb els llums encesos. A l’hora en punt el cap d’estació va fer sonar la campana, des de l’altra punta del comboi es va sentir la corneta autoritzant la sortida i l’automotor va fer un so de xiulet fort i prolongat.

Els vagons es varen tensar, la fusta va començar a cruixir, els motors es posaren a la seva màxima potència i molt lentament tot el conjunt es va posar en moviment, primer molt poc a poc i després més ràpid, però no massa, perquè el trajecte era ple de corbes complicades i d’un gran pendent.

El tramvia, des de la posició última del comboi, va veure la Torrentera i els horts de la part alta de Sóller, i ben aviat es va introduir dins el primer túnel. La por es va apoderar d’ell, es sentia sol amb tants vagons entremig de l’automotor, i va haver de fer el cor fort. Però ben aviat va veure la llum i va poder comprovar com havien agafat una altura considerable i ja es veia tot el poble als seus peus i també la carretera del Port i les muntanyes.

A cada pas anava descobrint noves perspectives del seu poble. Tal i com l’havia advertit el tren, va veure guardes d’ovelles i porxos d’olivar, pins de considerables dimensions que servien per protegir la consistència del terreny que aguantava la via i marges immensos. També es va fixar que Sóller desapareixia de la dreta i es col·locava a l’esquerra. Es sabia l’itinerari de memòria, tot i no haver-lo vist mai.

A l’entrada al túnel Major va tenir un nou esglai. El renou que s’hi sentia era més fort del que esperava i els minuts que s’hi va passar al seu interior se li feren eterns.

Duien pocs passatgers, però a Bunyola hi havia molta gent que esperava per pujar i anar a Palma, i tots varen voler asseure’s al tramvia perquè mai no l’havien vist per aquelles terres. El tramvia va estar content d’anar ple i també de poder descansar de tanta pujada i anar baixant tira tira cap a Palma entre camps d’ametllers i amb tirades llarguíssimes de via recta.

L’entrada a Palma el va decebre en veure el cul de les naus brutes i plenes de deixalles del polígon. Però ben aviat va veure tot allò que mil vegades li havia explicat el tren: les avingudes, els grans edificis, el trànsit i la gentada. Els palmesans també es varen sorprendre molt de veure passar el tramvia per Eusebi Estada i també es giraven i feien fotos amb el mòbil per immortalitzar aquell moment històric.

A l’estació de Palma feren les maniobres de rigor per tornar cap a casa i, ara sí, el tramvia es va situar just darrere l’automotor del tren. Amb això varen començar a sentir molts de crits d’infants que s’apropaven. Eren els alumnes d’una escola de Sóller que havien anat al cine Augusta i tornaven. Evidentment, en veure el tramvia, tots varen demanar a la mestra per ocupar els seus seients, i així ho feren.

Aquell horabaixa, quan els pares dels nins demanaven com els havia anat l’excursió a Palma i contaven que havien tornat en tramvia, els seus progenitors els corregien i els deien que no, que havien tornat en tren. No se’ls creien. Ningú no els va creure. A moltes cases es varen produir discussions importants perquè, fins aquell dia, ningú mai no havia tornat de Palma en tramvia, era obvi. Fins i tot hi va haver pares que l’endemà varen anar a l’escola a parlar amb la mestra per aclarir l’assumpte. I sí, aquells nins havien tornat de Palma en tramvia.

I conte contat, conte acabat.